Josep Vallverdú és un dels escriptors més prolífics de les lletres catalanes: més de cent llibres de literatura infantil i juvenil, una setantena de llibres traduïts, llibres de memòries, d’assaig, de poesia, etc. Una de les seves obres més importants, i a la qual potser no se li ha donat prou importància, és Catalunya Visió, una sèrie de llibres gràfics publicats entre 1968 i 1974 i basats en recorreguts descriptius de comarques catalanes il·lustrats amb fotografies de Ton Sirera.

Aquest conjunt de 10 volums obeïa a la voluntat d'Oriol Vergés de deixar constància del canvi que experimentava el país. Fugia de la descripció literària i del recull d'accidents geogràfics per posar l'objectiu en les transformacions socials i econòmiques que Catalunya vivia la dècada de 1970.

L’últim volum publicat tracta, precisament, de les comarques del Tarragonès, el Baix Camp i el Baix Penedès. El llibre fou publicat el 1974, i és un testimoni viu, tot i que molt personal, del Camp de Tarragona de fa 50 anys (el volum 4 dedicat a l’Alt Camp es va publicar el 1968).

Els textos de Vallverdú i les imatges de Sirera descriuen un Camp que encara mantenia molts trets del seu antic caràcter rural i que tot just iniciava la seva industrialització salvatge. Llegit avui dia, Catalunya Visió permet contrastar i reflexionar sobre quina ha estat la sort i la desgràcia d’aquest territori nostre.
 

Com era el Camp de Tarragona fa 50 anys?

Vallverdú descriu el Camp de Tarragona «com una comarca de conreus fàcils i abundosos», «amb terrasses de conreu molt vistents, de terra flonja,[...] meticulosament treballades». Dels pobles del Tarragonès deia que «tenen un aire encalmat, i hi ha una paciència enfonyada en la tradició de molts, molts anys de bon clima i de vida girada envers ella mateixa; d’un fluir habitual i savi.»

En aquells anys, Vila-seca, Torredembarra i Constantí tenien entre 2.000 i 3.000 habitants, i més de la meitat dels pobles del Tarragonès tenien una mitjana de 500 habitants.
A la zona plana del Baix Camp encara es conservava la població en masos, i hi posava xifres: 50 masies per km2, una xifra espectacular. Entre Reus i Cambrils hi havia la concentració de masos més gran de tot el Camp. En aquesta comarca, els conreus ocupaven el 75 % del seu territori.

Malgrat que Vallverdú tenia una percepció més aviat positiva de l’expansió urbanística en totes direccions que prenia la ciutat de Tarragona (en deia «un creixement esplèndid»), no s’estava de criticar la munió d’urbanitzacions que creixien com bolets arreu del Camp: «Ens queixem de la precipitació amb què són muntades les urbanitzacions, de l’aire de precarietat que prenen, de la inacabable terminació, de la provisionalitat que se’n desprèn».
 

Entre els aspectes que li cridaren més l’atenció pel canvis que produïen, hi havia el turisme, la construcció d’autopistes i la industrialització, fets que transformaven el Tarragonès per sempre més i la comarca agrícola passava vertiginosament a la història. Del turisme en remarcava el seu impacte social i humà, i posava l’exemple de Salou, que havia passat de ser la platja de Reus a ser la platja dels saragossans. Una ciutat que havia deixat de ser un llogarret de costa a tenir 160.000 habitant al pic de l’estiu.

També assenyalava l’anarquia constructiva fruit de l’avarícia dels propietaris catalans que campava des de Salou fins a Miami i l’Hospitalet de l’Infant: «Vora el gratacels hoteler, cent metres quadrats de terra erma, amb altes herbes, plàstics llençats des dels automòbils, i un vell immigrant amb quatre cabres pasturant.» La visió de Vallverdú no pot ser més evocadora.

De l’autopista cap a València n’havia vist els pilars de sustentació elevats encara en construcció a tocar de l’aqüeducte romà. I també transitava per l’acabada de construir autovia de Tarragona a Salou, envoltada de grans i mastodòntiques plantes químiques aixecades sobre antics aiguamolls i planes abans batudes pels vents i pasturades per cabres.
Finalment, de la indústria en destacava la seva vertiginosa implantació a partir de 1960, gràcies a la baixada de preus dels terrenys fruit de les gelades de 1956. També parlava de la colossal refineria que s’estava aixecant en els terrenys agrícoles més bons i productius de la comarca.

Una visió optimista

En general, Josep Vallverdú tenia una visió més aviat optimista del rumb industrial que prenia el Tarragonès. Ara té 100 anys i no sabem si viatja gaire, però ens agradaria convidar-lo a revisitar els espais que fa 50 anys va veure i descriure tan acuradament.
Ens agradaria que veiés en què s’ha convertit la petroquímica de Tarragona, el pol industrial més nociu, contaminant i perillós del sud d’Europa. Com el triangle entre Tarragona, Reus i Valls té els índexs de càncer més alts del país. Com la petroquímica ha esdevingut la veritable zona zero de la salut pública de Catalunya.

Com la refineria de Tarragona es va construir sota grans ombres de corrupció política en ple franquisme i com durant l’etapa «democràtica» ha actuat amb total impunitat i opacitat, sota l’aquiescència d’uns alcaldes i polítics locals temorosos de perdre les suculentes prebendes de Repsol.
 

Com el Camp de Tarragona té, actualment, el trist mèrit de tenir les empreses més contaminants de Catalunya. Segons l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, les dues empreses que més emissions de gasos d’efecte d’hivernacle generen són Repsol i Dow Chemical, situades a escassos 900 metres l’una de l’altra. La primera, amb la refineria i la fàbrica de productes químics, va emetre 3,1 milions de CO2 (va contaminar un 34 % més del permès); la segona va emetre boi 1 milió de tones de CO2 (dades del 2021).

També ens agradaria que veiés els canvis socials que van portar el creixement, la immigració i l’urbanisme ferotge dels anys seixanta i setanta, amb la creació de molts barris catalanòfobs.

Com la substitució demogràfica ha fet desaparèixer qualsevol rastre de llengua i cultura catalanes en moltes zones del Camp, i en d’altres és ja pràcticament residual o testimonial.
Com aquells poblets del Tarragonès que no superaven els 500 habitants ara s’han convertit en ciutats-dormitori monstruosos: els Pallaresos, per posar un exemple, tenia 320 habitants l’any 1970; ara en té 5.000!

Finalment, com la suposada riquesa i benestar que havia de portar tot aquell enrenou industrial i turístic no ha estat tal: Salou se situa als primers llocs dels municipis catalans amb la renda més baixa (12.700 €, xifres al voltant del 70% de la mitjana catalana); la Pobla de Mafumet, que va vendre la meitat del seu terme a la refineria, és el cinquè municipi més pobre del país (12.100 €, el 69 % de la mitjana catalana); Constantí és el vuitè municipi més pobre de Catalunya (Idescat, dades de 2020).