- Encapçalarà un projecte pioner sobre el trastorn bipolar. En què consisteix?
- El que volem és trobar un algoritme que ajudi a millorar la detecció o el diagnòstic del trastorn bipolar. Això en psiquiatria ja és molt. Si ho aconseguim, serà una eina de gran ajuda. El problema que té la psiquiatria és que ha de separar les diferents patologies sense tenir els biomarcadors. Per exemple, en la diabetis, hi ha el sucre alt. En psiquiatria això no passa. Amb aquest estudi tindrem molta més informació de genètica, de la neuroimatge, de les proves psicològiques i psiquiàtriques que es fan als pacients i amb tot això és d'on volem trobar aquest algoritme, aquesta fórmula, que ajudi a fer el diagnòstic del trastorn bipolar. A més, una altra característica de les malalties psiquiàtriques, com l'esquizofrènia o el trastorn bipolar les primeres fases de la malaltia, que se solen manifestar a finals de l'adolescència o a principis de l'edat adulta, i en aquests inicis de la malaltia es confon el que arribarà a ser una esquizofrènia o un trastorn bipolar i al principi fa que un tingui més trets característics d'un que de l'altre. El que ajudaria molt al psiquiatre és poder tenir aquestes eines de suport per poder saber si aquests símptomes acabaran cap a una malaltia o evolucionaran cap a una altra.
[blockquote]"El que volem és trobar un algoritme que ajudi a millorar la detecció o el diagnòstic del trastorn bipolar"[/blockquote]
- Per què és important detectar-ho com més aviat millor?
- Doncs perquè els tractaments siguin del tipus que siguin, farmacològics o psicològics, o qualsevol intervenció que es faci, serà diferent si es tracta d'un trastorn bipolar o l'esquizofrènia. I per la mateixa persona afectada per la malaltia, ja que pot tenir més informació i saber quin estil de vida ha de portar.
- Trobar l'algoritme no ha de ser una tasca fàcil però per què no s'ha fet fins ara?
- Ara tenim eines molt potents que ens han permès estudiar a fons el genoma, per tant, els gens o les variants genètiques que estan relacionades amb aquestes malalties. I també, una part molt important que abans no teníem són les eines de la neuroimatge. En l'estudi BIPOGENT previ a aquest, hem utilitzat una ressonància magnètica cranial i un tipus d'adquisició de les dades que és específic per aquest estudi i que permetrà per primera vegada estudiar amb molt detall la substància blanca del cervell i això, no s'havia pogut fer mai abans. Com deia, disposem tant d'eines que obtenen la imatge com les que les analitzen que estan molt més treballades, més evolucionades que fa uns anys i també disposem d'un equip que està especialitzat.
Elisabet Vilella, directora de Recerca de l'HU Institut Pere Mata Foto: Jonathan Oca
- Amb aquest algoritme, es podrà dir que hi ha un abans i un després en el diagnòstic?
- Voldríem que fos així, però fins que ni tinguem els resultats no ho podem avançar.
- Hi ha algun termini pel projecte?
- El projecte té un fiançament de tres anys i esperem que realment tinguem resultats. Com que ja tenim les dades perquè ja hem avaluat els pacients amb el projecte Bipogen, ara acabar de buscar aquest algoritme que podríem dir que és més feina matemàtica. Esperem que sí. Ara ajuntarem la informació recollida amb el programa BIPOGENT els matemàtics i físics, han de treballar aquest algoritme i un cop s'arribi a la fórmula, el que es farà es provar-ho en un altre grup de pacients. Com deia, anirem incorporant nous pacients al nou estudi, seran persones que debuten a la malaltia i que tenen aquest diagnòstic borrós. Aquí hi aplicarem l'algoritme a veure si funciona. Al cap de dos anys, visitarem les persones estudiades que debutaven en una malaltia psiquiàtrica i veurem si el diagnòstic que clàssicament fan els psiquiatres amb les eines que tenen és millor o pitjor que el diagnòstic que s'ha fet amb l'algoritme. Esperem que sigui millor el de l'algoritme. Aprofito per dir que ens calen més voluntaris, pacients, per al projecte.
- Com es pot fer entendre a la gent que per detectar un trastorn bipolar que s'hagi de fer a través d'un algoritme.
- De fet, en la vida quotidiana contínuament se n'estan aplicant d'algoritmes o fórmules. En medicina, per exemple, per detectar si una persona té risc cardiovascular, hi ha una fórmula que és relativament senzill en aquest cas, ja que hi ha el colesterol, la quantitat de greix hi ha al cos i una sèrie de variables que sabem que són predictores de la malaltia cardiovascular. i això permet fer el càlcul i saber si el risc és alt o baix. I en el cas de les malalties psiquiàtriques no estem tan avançats, perquè no tenim identificades aquestes variables o biomarcadors.
- Que aquest estudi s'engegui deixa palès que hi ha errors de diagnòstic en pacients en l'actualitat, oi?
- És una evidència perquè la medicina no és exacta i sempre es treballa amb la màxima qualitat per fer-ho el millor possible però fins i tot, amb altres malalties també hi pot haver errors o diagnòstics no del tot confirmats. En el cas de la psiquiatria això passa, no es fa malament sinó que hi ha moment en què amb les eines i la informació que tenim, és molt difícil de poder fer un diagnòstic acurat. A més, les malalties psiquiàtriques o la persona que té una malaltia mental també té una evolució i no sempre ho manifesta de la mateixa manera. Les malalties psiquiàtriques no són estàtiques, evolucionen. En aquesta evolució és quan s'acaba confirmant el diagnòstic.
[blockquote]"Les malalties psiquiàtriques no són estàtiques, evolucionen. En aquesta evolució és quan s'acaba confirmant el diagnòstic"[/blockquote]
- Quines característiques tenen les tres malalties o trastorns que es poden arribar a confondre?
- Doncs el trastorn bipolar, l'esquizofrènia i algun subtipus de depressió, el que poden tenir en comú, que les caracteritza o que les pot fer confondre més és la presència dels símptomes psicòtics, que són les al·lucinacions i la presència de deliris. Això pot estar en els tres diagnòstics. Si té un trastorn bipolar, doncs tindrà les característiques que són més important com les alteracions de l'humor, de l'estat anímic. Si es queda en depressió, amb els símptomes psicòtics, doncs només hi haurà una depressió. I per contra, si es desenvolupa cap a una esquizofrènia, hi haurà els símptomes psicòtics i a més, altres característiques de l'esquizofrènia.
- Es podria dir que el camp de les malalties psiquiàtriques és el menys investigat?
- Per desgràcia i perquè ha estat molt lligat a malalties estigmatitzades durant molts anys, estan poc investigades en general. Han rebut poc finançament, hi ha hagut poc interès a ser investigades i anem com 25 anys enrere, en comparació a altres malalties com el càncer o les malalties cardiovasculars. En part, perquè abans eren mal vistes, no es volien reconèixer i perquè el cervell és molt difícil d'estudiar, no s'hi pot arribar fàcilment. No es pot fer una biòpsia del cervell i això ho ha dificultat moltíssim. És un camp on hi ha molta feina a fer.
Elisabet Vilella, directora de Recerca de l'HU Institut Pere Mata Foto: Jonathan Oca
- Per trencar amb aquesta estigmatització de les malalties psiquiàtriques, què es necessita?
- En gran part, recerca. Si tenim més coneixement perquè passen les coses en una malaltia, ajuda a desestigmatitzar. En canvi, com més desconeixement, més estigmatització de les malalties psiquiàtriques. Un exemple molt clar, que no és en malaltia psiquiàtrica és el càncer. Abans la gent s'atrevia a dir ni el nom. Ara, amb el coneixement de la malaltia, molts tipus de càncer es poden combatre i inclús curar-se.
[blockquote]"Si tenim més coneixement perquè passen les coses en una malaltia, ajuda a desestigmatitzar. En canvi, com més desconeixement, més estigmatització"[/blockquote]
- Desestigmatitzar vol dir, en part, invertir.
- Sí, sí, això mateix. Invertim en càncer i no invertim en les malalties psiquiàtriques. En les maratons solidàries de TV3, el tema que més diners recull és el càncer i quan es fan per les malalties psiquiàtriques que se n'han fet dues- és quan es recapta menys diners. És molt possible que això vagi lligat amb l'estigma que dèiem abans. Ens hem de conscienciar amb el fet que cal combatre aquest estigma, quan són malalties que afecten un percentatge molt alt de la població. Segons l'OMS, una de cada quatre persones tindrà alguna malaltia psiquiàtrica. És un percentatge molt alt, el 25% de la població. Si parlem d'esquizofrènia, trastorn bipolar o depressió, entre totes aquestes podem parlar que hi ha un 5% de la població està afectada i en unes edats molt crítiques, entre l'adolescència i l'edat adulta. Com deia, el desconeixement provoca més estigmatització de les malalties psiquiàtriques.
- S'han incrementat els pacients amb aquest tipus de malalties en els darrers anys?
- Això és molt difícil de saber perquè quan més coneixes una malaltia. Abans, aquestes malalties estigmatitzades s'amagaven i sembla que amb alguns subtipus de malaltia sí que hi ha hagut un augment, com el cas de l'autisme, que és cert que n'hi ha més ara de detectats que 50 anys enrere. Pel que fa a l'esquizofrènia, sembla que es manté molt igual. Les depressions no greus sí que augmenten quan hi ha més problemes de l'entorn, com per exemple la situació econòmica. Amb la crisi, hi va anar lligat un augment d'aquestes depressions que depèn més de l'ambient. I en canvi les més greus, som més de component genètic.
- Calen més estudis.
- tant que en falten. S'ha de conscienciar a tothom. El finançament en la recerca han anat a menys. És veritat que la política científica no és molt bona però també és cert que la població ha d'apretar. Al final, si volem tenir millor qualitat de vida, ens hem d'esforçar i en aquest sentit, els que fem ciència el què hem de fer és explicar el que fem, divulgar, dir que no tenim prou diners perquè sinó la gent que no fa recerca com ho pot saber tot això.
