Intens, dur però molt real. Aquesta obra fa obrir els ulls a l'espectador que sol girar l'esquena a les malalties mentals i sobretot a les persones que les pateixen. El missatge que es vol transmetre des de sobre l'escenari és que "no hauríem de fixar-nos tant en allò que ens separa" perquè "tots podem ser víctimes d'una malaltia mental, ningú està blindat".
Aquesta afirmació, tan rotunda com la de "tots ho estem malalts, qui no ho està és perquè no està diagnosticat" són frases que són gravades a foc rogent al subconscient de les més de 300 persones que van presenciar aquest espectacle.
La música la llum i una interpretació implacable de l'equip d'actors d'aquesta obra de Les Impuxibles fa que Suite TOC núm. 6 sigui un bany de realitat que trenca tots els esquemes d'aquells que van al teatre a evadir-se i a deixar de pensar, aquesta obra d'art és pura adrenalina per als cervells que volen desconnectar-se i el connecta, valgui la redundància, amb la més viva realitat d'un col·lectiu de persones i de les seves famílies.
Un dels moments més emotius de la nit va ser quan una de les directores, i actrius, Clara Peya, es va treure la caputxa i es va "despullar" davant de tothom explicant que "em van diagnosticar TOC als 21 anys". La també compositora musical va posar damunt la taula el seu dia a dia, com havia evolucionat la seva vida, des de la infància fins ara. L'artista també va explicar que es medica per a controlar aquest trastorn, que és incurable, però confia en què algun dia podrà deixar la medicació que es pren, de moment, però, no ha intentat deixar-la com va fer en dues ocasions.
L'obra Suite TOC Núm. 6 al Teatre Metropol TOC NÚM 6 Foto: Albert Rué / FITT 2019
El TOC, explicat a cops de música i de frases punyents
Peya volia posar una mica de llum sobre aquest trastorn, que la gent sàpiga què és, de què es tracta i com afecta les persones. Sense dubte, això ho va aconseguir, el Teatre Metropol va acomiadar dempeus els actors amb una eixordadora ovació en forma d'aplaudiments.
Com en la vida real, la Clara no estava sola i l'acompanyava la seva germana, l'Ariadna, qui va desenvolupar -a la perfecció- el paper de la família que pateix quan veu la Clara sent dolors, que pateix i que se senten impotents.
De la mateixa manera que la Clara, l'Ariadna es va dirigir al públic per explicar com es viu el trastorn des de l'altra banda, la de la família. Amb les llàgrimes als ulls, la germana va expressar el que sentia cada vegada que la veia malament però també va enviar un missatge molt clar a tothom, els familiars només poden estar al costat de la persona però no poden fer que desaparegui el trastorn. La impotència s'ha de convertir en amor i comprensió i sobretot, en la cura d'un mateix.
La música, el protagonisme de les mans i les frases punyents i realistes van ser les encarregades de penetrar a poc a poc en les ments dels espectadors per aconseguir el seu objectiu, entendre el TOC però també fer un pas endavant en la lluita per la desestigmatització dels trastorns mentals i això ho han aconseguit els actors Èlia Farrero, Ariadna Peya, Clara Peya, Pau Vinyals i Adrià Viñas amb una molt bona feina. Per tot plegat, enhorabona a l'equip.
[despiece]Fitxa tècnica
Autoria: Les Impuxibles, Judith Pujol i María Velasco.
Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya.
Textos: María Velasco Traducció: Judith Pujol.
Coreografia: Ariadna Peya. Música: Clara Peya.
Intèrprets: Èlia Farrero, Ariadna Peya, Clara Peya, Pau Vinyals i Adrià Viñas.
Escenografia: Judit Colomer.
Disseny d’Il·luminació: Jordi Berch.
Disseny de so i mescles: Carles Bernal.
Vestuari: Marc Udina.
Producció executiva: Gràcia Camps Miró.[/despiece]
