Un dia més hem anat al supermercat del nostre poble. La veritat que està ben buit, potser no tant com els darrers anys, però es pot trobar ben poques coses per poder comprar. En moltes seccions hi posa amb lletres ben grosses: esperant subvenció, demanar fons a Europa. Uns cartons molt macos de disseny amb un material hereu d’una època anterior molt pròspera, però en aquests moments fa pena tot plegat.
Tothom recorda quan fa uns 8 anys les mercaderies entraven a camions i la gent entrava i sortia contínuament omplint el carret de la compra del dia, de la setmana i de més enllà. Alguns sortint amb uns xecs valor per als propers 20 anys. En aquells moments tots els compradors tenien la seva feina i guanyar diners era una cosa ben senzilla. Només calia proposar-ho. Avui en davant, la cosa ha canviat totalment, les ajudes des de diferents administracions i en diferents aspectes són la base de l’economia local. Els nous compradors ja fa dies que han anat a altres superfícies més farcides que la nostra perquè el futur que hi veuen és força fosc.
Els responsables de la botiga són dos senyors seriosos que ja fa anys que pinten cabells blancs. Ells no han fet cap modificació en el local perquè sempre els ha funcionat. En el moment que van baixar les vendes considerablement es van plantejar fer alguna cosa però només es van limitar canviar el nom d’alguna secció amb un color diferent perquè tot quedés tal i com estava sense canvis. Si sempre havia funcionat d’aquella manera era inútil fer cap tipus de renovació. 
Fa un any i poc el 100% que tenien els dos socis majoritaris es va haver de repartir amb 8 socis més que entre tots havien de portar les regnes d’aquest supermercat tradicional ubicat al vell mig del municipi. 
Aquests nous socis capitalistes vivien una mica en una altra galàxia. En les reunions que feien un cop al mes es dedicaven a parlar de grans projectes humanitaris com dels trens que passaven pel municipi, dels peatges de les autopistes, una barrera de protecció del so,  de la llei d’educació. Ells ja tenen prou clar que tots aquests temes que no són competència de la cadena estan totalment fora del seu abast, però no tenen valor de parlar del dia a dia, de les coses que encara estan en plena forma a les instal·lacions perquè no es malmetin més. No parlen mai que fer per reestructurar l’empresa, com motivar al personal que està totalment desmotivat amb un negativisme força clar. 
A l’estiu hem aconseguit augmentar un 200% el nombre de visites al centre comercial, però la gran majoria de persones que ens visita no passa del tallat a l’hora de consumir. La nostra marca sempre ha anat associada a uns preus econòmics que estaven clarament per sota d’altres ubicats més a la banda nord.
Per donar una mica més de vida a tot plegat han posat una caixera molt bufona amb roba mona de marca, però aquest acció ha fet que moltes clientes hagin caigut en un atac de zel i ara no vulguin anar a comprar res perquè no es poden posar a l’alçada del nou fixatge del supermercat. Algun homenot se la mira i es pregunta el sou que deu cobrar per poder vestir al seu nivell. Ella li fa una ganyota dissimulant el seu secret conegut per tots. 
Han buscat nous encarregats que ja tenien treballant fa anys a la cadena i els han pujat el salari considerablement a veure si així donen vida a l’economia local que prou falta que fa, però la proposta no ha resultat perquè aquests senyors sempre compren en altres superfícies fora del municipi. 
El nostre futur és incert. No sabem on anirem a parar. Podem caure absorbits per algun banc amb estrella i que directament porti tota la seva gestió d’una forma estricta o seguirem només poden venen quatre barres de pa i una mica de pernil dolç perquè no tenim calers per comprar res més pels nostres grans aparadors. A veure que ens depara el futur. 
 
Miquel Casellas Porcar