Des dels orígens de la humanitat, la dimensió espiritual, allò que és transcendent, ha estat en l’origen i en la mateixa raó de ser de la religió i de l’art. Atès aquest objectiu compartit, no és gens estrany que art i espiritualitat estiguin destinats tot sovint a la confluència, i així ens trobem interpel·lats per les piràmides d’Egipte o per la Sagrada Família, pel cant gregorià o per la Vuitena Simfonia de Mahler. La primera part del programa n’és una selecció necessàriament reduïda que inclou diferents obres d’autors romàntics com Brahms, Rheinberger o el mateix Fauré, música a cavall entre els segle XIX i XX d’autors com el rus Sergei Rakmàninov o l’amglès Edward Elgar, i dues obres catalanes que val la pena destacar una d’Ireneu Segarra amb motiu del centenari del seu naixement, i l’estrena absoluta de la peça del jove compositor igualadí Pol Requesens.
Ser testimonis d’una estrena sempre és un luxe i, com a públic habitual de l’orgue del Vendrell, som uns privilegiats perquè ja fa uns anys, el 2013, vam poder escoltar aquí mateix, i de les mans del mateix organista, Vicenç Prunés, una estrena d’aquest mateix compositor: Prunés va interpretar l’obra 2-S-0-M-1-C-4 (un títol que disposa en trama les xifres de l’any 2014 amb les inicials de Sant Martí del Canigó, sardana de Pau Casals en la que Pol Requesens es va inspirar per a compondre l’obra). L’obra que s’estrena avui està inspirada en els colors i les emocions que li ha dictat a l’autor el cel en els diferents moments del dia. Es tracta de la quarta obra coral que enguany estrena Pol Requesens.
Atenció a aquestes paraules del propi Gabriel Fauré sobre la que és probablement no només la seva composició més cèlebre, el Rèquiem, sinó una de les obres que s’ha guanyat un lloc preeminent en el repertori simfònico-coral de tots els temps:
“Del meu Rèquiem s’ha dit que no expressa el terror de la mort. Algú l’ha anomenat una cançó de bressol de la mort. Però de fet és ben bé així com jo sento la mort: com un lliurament feliç, una aspiració a la felicitat del més enllà, més que no pas com un trànsit dolorós”.
Lluny del dramatisme, de la teatralitat o del patetisme que desprenen altres rèquiems famosos (com els de Mozart, Verdi o Berlioz), la versió de Fauré de la Missa de Difunts resulta molt més consoladora i esperançada, d’una lluminositat matisada, d’una expressió concentrada i sòbria. En definitiva, l’essència, la destil·lació del seu llenguatge tan personal i original.
Fauré va estrenar el seu Rèquiem a l’Església de La Madelaine de París l’any 1888 on era organista. Tal com ell mateix va dir: “Després d’haver passat anys i anys acompanyant a l’orgue oficis fúnebres, ja me’ls sé de memòria! Després de la mort dels meus pares, volia escriure un Rèquiem diferent”. La primera vegada que es va interpretar a Catalunya va ser al teatre del Liceu, l’any 1909, sota la direcció del mateix Fauré, després de la interpretació d’uns fragments de la seva obra Pélleas et Melisande. Quan Fauré va morir, l’any 1924, el Rèquiem es va interpretar durant el seu funeral.