La ràtio de pobresa en nens i joves a Espanya ha duplicat la dels majors de 64 anys durant la crisi. Des de 2005 al 2015 ha passat de tenir taxes similars a ser el triple (un 207% més) en el cas de la pobresa juvenil respecte a la de grans, i 2,44 vegades més en el cas dels nens respecte als ancians, la qual cosa representa un 144% més.

Així ho reflecteix l'estudi "Evolució comparada de la pobresa infantil, juvenil i dels grans a Europa", impulsat per l'Observatori Social de La Caixa, i a càrrec del professor de Ciències Socials de la Universitat Carlos III de Madrid Juan J. Fernández, ha explicat l'autor..

Aquesta proporció -a la qual s'arriba dividint la taxa de pobresa infantil i la de joves per la de la pobresa en ancians- reflecteix la justícia intergeneracional dels països europeus i, en comparar-la en el temps, revela tres grups: al costat d'Espanya, hi ha països en els quals les ràtios estan prop de duplicar-se, com França (actualment en 2,25 en nens i 2,63 en joves), el Regne Unit (1,72 i 1,84) i Grècia (1,68 i 1,83).

La crisi econòmica i el seu efecte en el poder adquisitiu de pares amb fills ha influït en aquesta divergència entre ambdues pobreses, però les seves causes són més complexes i inclouen un segon efecte menys conegut.

"Els ingressos dels jubilats han continuat augmentant", perquè les carreres de cotització s'han anat expandint, l'entrada de les dones al mercat -ara jubilades- i les pensions no contributives, ha afirmat Fernández.

En un segon grup de països, com Polònia i Itàlia, les ràtios han augmentat moderadament, mentre que en un tercer grup han disminuït, com és el cas de Suècia i Alemanya, sobre els quals ha destacat que van tenir menys impacte de la crisi, les famílies amb fills van veure una reducció d'ingressos "molt més atenuada" i han fet programes específics per a joves més generosos que a Espanya.

Divergència accentuada a Espanya

Les societats europees no estan distribuint riquesa i riscos econòmics de manera coherent amb l'equitat intergeneracional, ha conclòs Fernández, que ha alertat de la divergència entre la pobresa de menors i la d'ancians a Espanya és de les més grans d'Europa, superant a Grècia, però no hi ha consciència que passi.

En la seva opinió, Espanya hauria d'iniciar "un ampli debat públic sobre la situació econòmica dels nens i joves", que han vist augmentar el seu infraprotecció, i tenir en compte que aquesta té conseqüències a curt termini en el seu benestar, però també en la productivitat i el capital humà del país a llarg termini.

"L'interessant és que això no dóna lloc a un conflicte generacional explícit, sinó que està àmpliament acceptat", i la població en general és favorable a un sistema públic de pensions, tant per la percepció que són mereixedors de molta protecció perquè han contribuït a la societat durant molts anys, així com per la vulnerabilitat, davant el fet que hi ha un grup d'ancians de 80 anys en situació de dependència molt intensa.

També hi ha "una trajectòria cultural de llarg recorregut que associa a ancians amb pobresa", vinculada al període predemocràtic i a la industrialització, quan les pensions eren baixísimes, mentre que en l'actualitat el gruix de jubilats ha vist mantenir els seus ingressos durant la crisi i ha ajudat el seu entorn familiar, generant una redistribució de la riquesa interna.

Ha proposat polítiques públiques per als grups de nens i joves, així com ajudes familiars específiques i més cobertura d'atur per aconseguir "atenuar de forma important" les taxes de pobresa infantil i juvenil.

Renda garantida a Catalunya

En ser preguntat per la renda garantida de ciutadania (RGC) que es preveu implantar a Catalunya, ha afirmat que seria un mecanisme que canviaria la situació, permetent augmentar els ingressos de persones amb vulnerabilitat.

Sobre la possibilitat que aquesta sigui compatible amb rendes de treball parcial, ha defensat que hauria de poder complementar-se, amb l'objectiu d'"incentivar el vincle amb el mercat laboral", millorar la situació econòmica de persones en situació d'exclusió i, alhora, s'evitaria l'estigmatització i la pèrdua d'autoestima que implica no treballar.