La Marina va mirar el rellotge i faltaven encara tres hores pel seu vol. Tenia temps de sobres. Va entrar en una cafeteria de la terminal, va demanar un caputxino i un croissant, va buscar el racó més acollidor, va obrir el seu portàtil i va començar a escriure. Era la millor manera de passar l'estona.

Sento un pèl de fascinació per l'aire de provisionalitat d'aquests llocs. Aquí la vida queda en suspens, com en una treva. Els problemes, els projectes, les relacions, els somnis, tot queda en standby, com quan atures una pel·lícula perquè de sobte t'adones que t'has oblidat de fer una cosa important. Però mentre la pel·lícula de la vida s'atura, aquí hi passen coses; són coses passatgeres, efímeres i fugaces, però són sempre les mateixes, cada hora, cada dia, a totes les terminals del món. Provisionalitat i permanència, doncs. Quina estranya parella.

A la taula del costat hi tinc una noia sola, concentrada sobre el seu mòbil, menjant un entrepà que regalima salsa blanca per tot arreu. Bé, potser no va sola, perquè assegut davant seu, a la mateixa taula, un noi, de la mateixa edat, se l'està mirant mentre beu una cervesa. No parlen; ell se la mira, però potser no la veu. És com si ella estigués sola. I ell també.

A través dels vidres de la cafeteria —sí, aquesta en té; no estan les taules al mig del pas; en aquesta cafeteria realment estàs a dintre— veig un grupet d'amigues, totes encetant la vintena. Sembla que vénen a acomiadar a una d'elles. Suposo que deu ser la que està mig plorosa, la que se'n va. I les altres potser intenten animar-la o, si més no, fer-li el comiat més suau ballant-li alguna cosa semblant al sirtaki. Però no se'n surten. En lo d'animar-la, vull dir. El sirtaki, bé.

Torno a mirar dins la cafeteria i prop meu veig una família, la mare donant el pit al nadó. I a la taula del costat, una parella de gent gran se la mira amb tendresa, qui sap si recordant quan ells també tenien un nadó. Mentrestant, una senyora que busca taula i que arrossega una maleta descomunal, se la mira de reüll amb cara de reprovació. No puc imaginar-me a aquesta senyora, tota estirada ella, sent jove, i alletant al seu fill en públic. Ella devia ser de les que s'amagaven als lavabos.

I més enllà hi ha una parella que no acaben d'acomiadar-se. S'abracen, es fan petons, es miren i es tornen a abraçar. Estan així una estona ben llarga. Ara ella plora i ell li acaricia el cabell ros, llis i molt llarg. Ella se'l mira i li fa un petó als llavis, i ell respon abraçant-la encara més fort. Marxen de la cafeteria i es perden entre la gernació. Ja no els puc veure més.

De sobte alguna cosa va fer tornar a la Marina a la realitat. Va forçar la vista per a llegir la pantalla de les sortides que tenia més a prop. I quan va veure el vol d'Iberia, IB 4563, a Barcelona, last call, va tancar l'ordinador, el va embotir dins la maleta, va sortir de la cafeteria amb una revolada fent caure una safata que potser no estava massa ben col·locada sobre una de les taules i, aixecant al seu pas una ràfega d'aire, com si d'un petit tornado es tractés, va començar a córrer desesperada per la terminal. Quan va arribar a la porta A61, la seva porta, just l'acabaven de tancar. I la noia que hi havia al taulell se la va mirar amb cara de llàstima i va arronsar les espatlles.