A les nou del matí, la Lucía arriba puntual a la seva cantonada. Mai l'espera ningú, però si algun cop no hi fos, la plaça no seria la mateixa, perquè li haurien robat una tessel·la al mosaic de vida que cada dia s'hi desplega: les xerrades animades de la gent mentre prenen un cafè a les terrasses dels bars; la cantarella de la venedora de loteria que es passeja per la plaça prometent felicitat eterna a qui li compri un numeret; la veu ploranera del captaire, assegut al peu d'un fanal, demanant almoina mentre conforta la seva amargor amb el vi que brolla d'un bric; l'estrident rodar dels monopatins de la canalla que sortegen a la gent mentre donen un ensurt a més d'un; o el jugar dels gossos que acompanyen a la parella de joves rodamons que semblen aliens a tot. I entre les veus dels venedors ambulants, situats aquí i allà, destaca la cançó d'una sola tornada de la Lucía, repetida monòtonament, "mira, maca, quins clavells més bonics porto".

De pell morena i front generós, el cabell bru, recollit en un monyo alt, accentua l'oval de la seva cara i ressalta aquests ulls grans —estels ametllats que ho escruten tot amb avidesa—, alhora que contrasta amb el vermell dels seus llavis carnosos i ben perfilats. S'adorna amb unes arracades d'or, allargades i amb vida pròpia, que va heretar de la seva àvia, i amb una fina cadena, també d'or, que abraça el seu coll amb delicadesa, i que algun parent li va regalar quan va fer la primera comunió, fa ja massa temps. I les seves mans petites, de dits prims i entremaliats, coronats amb anells de formes quasi impossibles, mostren als vianants rams de clavells a molt bon preu, senyora, miri, vermells com el robí.

Porta una faldilla ampla i llarga que amaga la seva silueta, abans esvelta i elegant, ara amb més d'una rodonesa que delata que els anys tampoc la perdonen a ella. La seva veu potent i aguda a la força, potser no tan clara com anys enrere, destaca entre la bullícia de la plaça. És la seva principal eina de treball, el seu millor reclam, la seva tanca publicitària.

Aquí ha crescut la Lucía. Fins on li arriba la memòria, recorda haver vingut a aquesta cantonada cada dia, excepte els diumenges, perquè els diumenges són dies especials. De petita venia amb la seva mare i imaginava com seria la vida de les persones que transitaven per la plaça. Era el seu joc favorit. I vivia una aventura diferent amb cada presa que escollia. Ara ja no imagina res, perquè no ho necessita, perquè diu que només mirant als ulls d'una persona sap el que pensa. I en aquests ulls hi veu moltes coses. De vegades, incomprensió, d'altres pena; també hi veu orgull, menyspreu o superioritat; sovint hi troba indiferència, i rarament hi veu curiositat o interès genuí.

"Què sabrà tota aquesta gent de mi?", pensa cada matí en veure's reflectida al mirall mentre, amb estudiada parsimònia, domina la llarga cabellera fins a transformar-la en un casquet compacte del qual no s'atreveix a escapar ni un sol pèl. Què sabran ells de la venedora de clavells!

Sigui com sigui, la Lucía continuarà sent feliç en l'anonimat de la seva cantonada, al mirador del seu palau particular. I seguirà amb la seva cantarella, dia rere dia, mentre tingui algun robí per oferir.