L’exposició del Museu Molí de les Tres Eres compta, des del passat dissabte 16 de novembre, amb una àmfora púnico-ebussitana del segle IV aC, descoberta per uns pescadors cambrilencs. L’excepcional troballa s’ha presentat restaurada amb un acte al mateix equipament cultural, que ha comptat amb la participació de l’alcalde de Cambrils, Alfredo Clúa, i els pescadors que van trobar la peça, els germans Lluís i Pere Miquel Rebull Gavaldà.
La presentació s’ha inclòs dins de la programació de la Setmana de la Ciència i ha estat font d’inspiració d’un taller ceràmic familiar, organitzat pel Campus Extens de la URV i el Museu d’Història de Cambrils amb una resposta de públic molt important que ha exhaurit totes les places. L’àmfora s’ha incorporat a l’exposició arqueològica permanent “Cambrils: els orígens”, dins de la vitrina mural on ja s'exposen altres troballes amfòriques submarines, que fins ara eren totes de l’època romana.
La peça va ser descoberta el gener del 2020 pels patrons de l’embarcació de pesca d’arrossegament Coyote del Port de Cambrils. Mentre pescaven, els germans Rebull Gavaldà van pujar a bord la peça fragmentada. De manera exemplar, en arribar en terra i complint la legislació vigent, els dos pescadors van avisar a la direcció del Museu d'Història de Cambrils, que va desplaçar-se al moll per verificar la troballa. Confirmada la seva antiguitat, l’àmfora va ser traslladada a les dependències del museu, on va romandre a l'espera de legalitzar la seva situació.
Descoberta i investigació
El Museu, en compliment de la Llei de Patrimoni Cultural, va comunicar immediatament a la Generalitat de Catalunya la troballa per així començar la tramitació pertinent, que es va veure afectada per l'esclat el març de 2020 de la pandèmia de COVID. Paral·lelament, des de Cambrils es va documentar aquesta troballa excepcional, gens habitual al nostre litoral.
La cura dels pescadors a localitzar i guardar l'indret on s'havia fet la descoberta a la mar de l'Ebre, va permetre identificar un talassònim singular per GPS a gran profunditat i ja conegut pels pescadors del Golf de Sant Jordi. Aquest possible origen de la troballa, ara ja és present a la fitxa corresponent de patrimoni i a l'abast per a futurs estudis científics.
Atenint-se al seu origen, la Generalitat de Catalunya va decidir el dipòsit permanent de l'àmfora al Museu de les Terres de l'Ebre a Amposta, a qui el Museu d'Història de Cambrils va demanar la cessió de la peça en comodat. L’any 2022 es va concedir aquesta cessió, regularitzant la situació de l'àmfora i permetent catalogar la peça al llibre de registre del Museu d'Història de Cambrils.
La història i característiques de l’àmfora
L’estudi realitzat va confirmar que es tractava d'un recipient amfòric púnic fabricat a Eivissa al segle IV aC., és a dir, fa uns 2.300 anys. Tot i mancar-li una ansa i la vora, conservava bona part del cos que presenta una tendència general bicònica que, a la seva part inferior, es tanca amb forma cònica per convertir-se en un pivot o punta buit que no sobresurt del perfil general de la peça.
Tota l'àmfora està decorada per acanaladures horitzontals, des de les anses fins al pivot. La pasta ceràmica és dura i de textura compacta que li dona un color ocre rosaci. La peça ha estat restaurada amb cura adherint-li els fragments fracturats i reconstruint alguna de les parts perdudes. En canvi, no se li han retirat les concrecions de mol·luscs marins que amb tots aquests segles se li havien incrustat.
Les anomenades àmfores púnico-ebussitanes van tenir una especial incidència a les costes del llevant peninsular. Aquests tipus amfòric va gaudir d'una gran expansió quantitativa al segle IV aC, fruit de l'auge del comerç púnic des de l'actual illa d'Eivissa. Les àmfores de la tipologia de l'ara exposada al Molí de les Tres Eres, van esdevenir un dels primers recipients exportats a gran escala des de les Balears cap a la península, probablement amb vi, però també podria contenir altres productes.
Es tracta d'una producció dels tallers de la colònia púnica d'Ebusus i comencen a aparèixer en estrats del segle IV-V aC en els jaciments eivissencs. Després arribaran als jaciments ibers peninsulars fruit de la seva difusió per via marítima, localitzant-se també en diversos jaciments subaquàtics del Mediterrani Occidental. El comerç d’aquest tipus de recipients va anar desapareixent amb la conquesta romana.