Els meus avis m'han narrat moltes anècdotes de la seva joventut. Després d'haver escoltat històries sobre alcaldes corruptes i estraperlistes fugits, em semblava haver-ho sentit tot. Per això, va sorprendre'm quan el Josep i la Montserrat, veïns de Creixell de tota la vida, van mencionar durant una conversa qualsevol, i amb certa indiferència, que anys enrere havien conreat cotó. Què hi feia aquesta planta als camps del Baix Gaià?

En el meu imaginari, la ubicava als Estats Units o a l'Orient Mitjà, però no entre les oliveres i els garrofers d'aquesta subcomarca del Tarragonès. Va fer falta una investigació que impliqués un recorregut per una desena d'arxius fins a Madrid i entrevistes amb una vintena de veïns dels pobles propers, testimonis d'aquella època, per certificar que el seu record era encertat. Efectivament, durant més de dues dècades, i en plena dictadura, el Baix Gaià va ser l'inesperat escenari en el qual va plantar-se cotó. El fenomen, de fet, va arribar a estendre's pel país per tenyir mitja Catalunya de blanc, però l'experiència en aquesta petita regió tarragonina il·lustra a la perfecció un petit fragment de la història.

L'auge i declivi d'aquesta pràctica agrària al Baix Gaià enllaça el somni autàrquic del règim franquista, la recerca de noves oportunitats per escapar de la pobresa del camp, i la transformació d'una terra rural en un exponent de la massificació turística. Un capítol del passat pràcticament desconegut fins ara, excepte per a aquella gent que el va viure en primera persona, i que la memòria oral permet rescatar de l'oblit.

El franquisme impulsa el conreu del cotó

Per entendre l'origen d'aquest fenomen, cal retrocedir fins a principis dels anys quaranta. Espanya havia intentat fomentar el conreu del cotó durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, però no va ser fins a la postguerra que l'aposta va ser exitosa. Tot plegat, en un context definit pel model econòmic autàrquic resultant de l'aïllament internacional imposat sobre el franquisme i el patriotisme exaltat que promocionava el règim.

Amb la importació de fibres tèxtils com a principal despesa en la balança comercial, les autoritats van proposar-se un objectiu molt ambiciós: aconseguir l'autosuficiència cotonera per abastir l'encara potent indústria tèxtil catalana. Per fer-ho, l'Estat va configurar un marc institucional intervencionista, creant l'Instituto de Fomento de la Producción de Fibras Textiles, dividint el país en dotze Zonas algodoneras a mesura que el conreu s'expandia, i cedint l'autoritat sobre el terreny a empreses privades. A les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, declarades 10ª Zona el 1945, l'Algodonera de Cataluña, S.A. va operar com a concessionària.

El cotó arriba al Baix Gaià

A mitjan segle XX, el Baix Gaià era encara una regió eminentment agrícola. Així ho relaten diversos informes de l'època, en els quals s'explicava que "la mayor parte" dels habitants treballaven al camp, sobretot en terres de secà a l'interior, on es cultivava vinya, oliva, avellanes, ametlles i garrofes. A la primera línia litoral, però, s'havien obert importants extensions de regadiu que s'aprofitaven per plantar blat i moresc, alfals per al bestiar, i productes d'horta com cigrons, mongetes, patates i pastanagues per al consum propi.

Ara bé, els expedients també admeten que la situació agrícola a la regió no era positiva, marcada per la misèria de l'autarquia, i l'estat dels conreus no es considerava en cap cas "halagüeño". En la recerca de noves oportunitats econòmiques, el cotó va irrompre amb força.

Es fa difícil saber quin any va arribar exactament aquesta planta al Baix Gaià, ja que les dades oficials no informen de la seva expansió municipi per municipi, sinó només a escala provincial. Per això, cal recórrer a la memòria oral. En Francisco Mata, veí de Torredembarra, assegura que el 1947, quan ell tenia només catorze anys, ja havia arribat el cotó al municipi a un camp d'en Baldomero Coch, el seu cunyat. "Aquell any ja en teníem, poc o molt", afirma convençut.

Hi ha altres fonts que demostren la presència d'aquest cultiu a la regió tarragonina durant els anys següents. Na Maria Fe Vives, veïna de Roda de Berà, conserva casualment una llibreta que el seu pare havia usat de registre personal i en la qual va anotar que el 1953 va collir 15 quilos de cotó. I a l'arxiu d'Altafulla es pot consultar un informe sobre la distribució de superfícies agràries, elaborat per l'Hermandad Sindical Local de Labradores y Ganaderos, que revela que el 1954 existien fins a 19 hectàrees dedicades al cotó.

La premsa també corrobora la irrupció d'aquest fenomen agrari al Baix Gaià, amb referències des de finals dels anys quaranta, en el marc d'una autèntica acció propagandística. La Vanguardia Española relatava en una crònica del 1958 l'auge socioeconòmic de Torredembarra, i explicava que "se han implantado cultivos modernos como los del algodón y el ricino, prueba de su espíritu emprendedor". I dos anys després, el Diario Español informava que hi regnava una "gran admiración entre los agricultores por sembrar algodón".

Els noms propis que dominaven el cotó

L'interès del Baix Gaià no és sorprenent quan es tenen en compte els avantatges que oferia aquesta proposta agrària. Una mostra n'era la comoditat que suposava que l'Algodonera s'encarregués de proporcionar els elements necessaris per al conreu, com ara les llavors i els sacs, de manera que els pagesos no havien d'abastir-se per compte propi.

D'aquesta gestió s'encarregava el delegat regional de la concessionària, el vendrellenc Josep Gay, que va supervisar les operacions a tot el Baix Gaià a partir del 1949, segons revela la premsa de l'època. Al seu torn, l'empresa comptava també amb el suport d'auxiliars locals i de l'Hermandad als municipis on el cotó tenia més presència.

A Creixell, l'auxiliar local era en Vadó Calvet, qui la seva filla, na Maria Dolors Calvet, descriu com un "intermediari" entre l'Algodonera i els pagesos del poble. "En Josep Gay li donava autorització perquè repartís les llavors", rememora tants anys després. A Roda de Berà, els veïns identifiquen en aquest càrrec en Manel Barot, qui s'encarregava de recollir els sacs de cotó. En canvi, a Torredembarra els testimonis no recorden que cap veí tingués aquesta responsabilitat, i situen com a màxima autoritat l'Hermandad. "El sindicat es cuidava de tots els tràmits", assegura en Daniel Rovira.

El cas d'Altafulla és destacable per la influència de la família Rubinat. L'auxiliar local va ser el pare, en Joan, però la seva relació amb el sector del cotó va estendre's fins i tot fora del poble, essent escollit delegat local de la Junta Sindical del Grupo Económico Provincial de Cultivadores de Algodón. El seu fill, en Jaume, va ser empleat de l'Algodonera, i acompanyava els tècnics de l'empresa pels camps de cotó. "Jo els ho ensenyava, anàvem per les finques a veure-ho", relata ell mateix, poc abans de morir als 90 anys.

Un conreu còmode, malgrat el fred i les punxades

Al Baix Gaià, la cotonera va ser especialment ben rebuda en els camps ubicats al llarg del litoral. Ara bé, no va arribar a ocupar totes les extensions de regadiu per substituir els conreus tradicionals, sinó que acompanyava el blat, l'alfals per al bestiar i l'horta per al gasto domèstic. A Altafulla, en Joan Vives, recorda que, dels pagesos que tenien aquestes terres, "quasi tots feien una zona de cotó", un patró que es repetia a la resta de pobles.

Un altre avantatge del cotó es copsava al camp. La collita era senzilla i còmoda, perquè s'anava dret i només calia "anar estirant i anar posant el cotó a la butxaca" d'un gran davantal que portaven, segons relata na Rosalia Arall. "No era pesat, era net", afegeix na Pepita Farreras. Els veïns del Baix Gaià tenen encara present com era aquest procés perquè hi van participar tots, i és el record més vívid que comparteixen, amb poques distincions entre les experiències d'uns i altres. Això sí, hi havia alguna petita incomoditat: el fred i les punxades. La collita es feia a la tardor i, si esqueia en dates amb climatologia adversa, calia abrigar-se de valent. I l'operació podia arribar a ser dolorosa a l'hora de recol·lectar algunes fibres. "S'havia d'anar amb compte, perquè la càpsula seca on hi havia el cotó punxava, i deixava la mà malament a última hora", explica en Joan Vives.

Per als veïns, tot el procés acabava quan l'Algodonera enviava un camió a recórrer els diferents pobles del Baix Gaià per recollir els sacs plens del cotó acabat de collir, en una nova mostra de les facilitats que posava la concessionària. De què se'n feia amb la fibra no importava gens ni mica als pagesos. Per això, gairebé tots desconeixen que s'acabava portant a Reus, on s'havia instal·lat una fàbrica desmotadora per transformar la fibra i fer-la apte per a l'ús a la indústria tèxtil catalana.

Els beneficis econòmics impulsen el cotó fins al zenit

Però de tots els beneficis que comportava el conreu del cotó, el més important era l'econòmic. Per als agricultors del Baix Gaià, va ser una opció atractiva en un moment de misèria generalitzada, ja que permetia rebre uns ingressos extraordinaris. A més, l'Algodonera en garantia la compra, i el preu estava fixat per l'Estat. "Va anar molt bé, tothom ho deia", afirma en Josep Solé, mentre que na Montserrat Rovira també recorda que "sentia la gent dir 'Ai, sort del cotó!'".
Si bé no es pot conèixer amb exactitud l'evolució d'aquest conreu al Baix Gaià, les dades oficials permeten saber quina va ser l'acollida a la província de Tarragona. La cotonera va aparèixer per primer cop el 1946 i, després d'un inici lent, va estendre's pels camps tarragonins durant els anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta, amb alguns alts i baixos breus. El zenit es va registrar el 1965, quan la planta va superar les 1.500 hectàrees de conreu per produir 1.472 tones de cotó, segons dades oficials.

A Catalunya, la província tarragonina va ser la més potent, acollint prop del 59% de les terres catalanes amb cotoneres i produint el 70% de la fibra total. Malgrat existir extensions notables d'aquesta plantació arreu del Camp de Tarragona i a la Ribera d'Ebre, l'àrea del Delta es va convertir en l'epicentre, i molts agricultors van optar pel cotó per davant de l'arròs i el blat. Lleida també va ser un focus important de producció, mentre que les experiències de Barcelona i Girona van ser més aviat anecdòtiques.

El cotó desapareix, i el Baix Gaià rural, també

La desaparició del cotó dels camps del Baix Gaià durant la segona meitat dels anys seixanta va ser igual de precipitada i imprevista com la seva aparició, això sí, paral·lela a la tendència que va viure's a tot l'Estat. Només s'explica per l'obertura econòmica que va emprendre el franquisme a partir del 1959. Tres anys després, el règim decretava el final de l'estratègia intervencionista i permetia l'entrada de fibra del mercat extern, a un preu molt més competitiu.
Per això, després d'anys favorables, el conreu del cotó nacional va deixar de ser tan rendible com ho havia estat als inicis.

Una anàlisi de l'evolució dels preus reals revela que aquests van congelar-se pel desinterès del règim a mantenir-los elevats. A mitjans de la dècada dels seixanta, la retribució ja era inferior a la del 1949, tenint en compte la inflació. "Ja pagaven poc i la gent se'n va cansar", indica el Salvador Arall. El 1970 va ser l'últim any amb cotó a la demarcació tarragonina.

Casualment, al Baix Gaià va donar-se una particularitat al voltant de la mateixa època. En aquesta regió històricament agrícola, el sector primari va mantenir-se potent fins a principis dels seixanta, però a partir d'aleshores va patir una davallada progressiva i imparable. Les terres van començar a abandonar-se, alhora que el sector terciari s'enfortia amb l'arribada del turisme de masses, nacional i internacional, promogut pel mateix règim.

El resultat va ser la construcció d'urbanitzacions i càmpings a les franges costaneres dels municipis litorals, allà on abans hi havia hagut camps de regadiu, molts dels quals havien acollit el cotó en els anys immediatament anteriors. La irrupció del turisme va significar la fi del Baix Gaià agrícola.

Evolució del Baix Gaià 'rural' al 'turístic'

Tot seguit us mostrem uns mapes que reflecteixen l'evolució dels terrenys del Baix Gaià 'rural', on s'ubicaven camps de cotó, al 'turístic'. La distribució és aproximada, basada en els testimonis del poble. La línia vermella marca les parcel·les on s’hauria conreat cotó; en blau, s’indiquen els terrenys que ara són càmpings; en groc, s’indiquen els terrenys que ara són urbanitzacions.