El Consorci de Comerç, Artesania i Moda del departament d'Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya va lliurar, el passat 31 de març, els Premis Nacionals d'Artesania 2024, entre els quals es va destacar la sabonaire Roser Giné Anguera com a Mestra Artesana professional. Veïna del Molar és l'única elaboradora de sabó artesanal que queda a la comarca del Priorat i la primera que rep aquest reconeixement arreu del territori català. 

Amb el seu projecte "Els sabonets de la Roser", fa més de vint anys que exerceix l'ofici artesà des del seu poble i ha demostrat gran excel·lència en el domini de la tècnica per a l'elaboració de sabó. Davant una realitat en què aquells elaboradors de cosmètica que mantenen l'activitat a la zona ho fan a través d'empreses, ella continua apostant per les seves creacions úniques amb receptes naturals, artesanals i de km 0. 

El Diploma com a Mestra Artesana suposa per a ella una "satisfacció molt gran", perquè no era la primera vegada que es presentava per aconseguir el mestratge. Ja ho havia intentat l'any 2022, però les presses per entrar en la convocatòria van complicar tot el procés. En canvi, va decidir tornar-ho a provar i, quan pensava que ja no seria escollida -la resolució es va endarrerir pels canvis administratius després de les eleccions al Parlament-, van arribar la sorpresa i la celebració de l'esforç.

El valor del reconeixement

En aquest sentit, Roser Giné explica que, per presentar-se als guardons, necessitava l'aval de tres mestres artesans de la mateixa família, en aquest cas, dels elements naturals. "Vaig tenir sort perquè coneixia un noi de la Vilella i una senyora a Arnes que és cerera, però me'n faltava un", descriu. Llavors, una perfumista de Tiana es va oferir a avalar-la, li va explicar tot el projecte i li va enviar la documentació perquè la signés. Després d'un ajut de la Diputació de Tarragona per a empreses de nova creació i, malgrat el desànim per la llarga espera, la seva "candidatura" va ser exitosa i la Generalitat va comunicar els premiats.

"El reconeixement és una manera de reivindicar i donar visibilitat a l'ofici, una cosa que han fet tota la vida les nostres àvies i que és un ofici que s'està perdent", expressa Giné, qui també lamenta que quan es parla d'artesania, sovint es redueix el sector a la ceràmica, la bijuteria i la joieria en plata, quan inclou moltes altres professions, com la de sabonaire mateix, la de qui treballa la fusta o qui rehabilita vitralls, per exemple.

Encara més, apunta que sempre ha sigut una feina molt poc reconeguda, perquè la feien les dones rurals, de poble; "era el dia a dia de les persones i ara ho hem oblidat", afirma. La prioratina assegura que s'estan perdent aquestes coses per manca de conscienciació i "si es deixen perdre, no serem capaços de fer anar la imaginació".

En la mateixa línia, assenyala que "les artesanes intenten cuidar el que hem heretat, totes aquelles històries que hem de conservar perquè si no ens les haguessin ensenyat, ara no les sabríem". Roser Giné s'enorgulleix, no només del seu ofici artesà, també de les seves arrels, de ser qui és i de descendir d'on descendeix. Per això, "no vol ser la baula on es trenqui tot i desaparegui", que és el que passarà si no es transmeten a les noves generacions.

La padrina Pràxedes i les taques a la roba

La Roser ha heretat la professió de la seva àvia, la padrina Pràxedes, i malgrat "saltar-se una generació" i les seves reticències inicials, es va acabar embrutant les mans per fer el seu propi sabó. "La padrina em deia que fes sabó, que aprofités els coneixements que tenia de la indústria agroalimentària i les coses de laboratori", recorda la sabonaire, qui reconeix que ha heretat també el "pronto" i la manera de fer de la padrina i que, encara que va ser complicat al principi, la curiositat i la necessitat la van impulsar a seguir el mateix camí.

Comparteix amb TarragonaDigital que el seu marit ha sigut camioner tota la vida, durant gairebé 30 anys, i marxava de casa dilluns al matí i no tornava fins dissabte; els seus dos fills, que ara ja són grans, tenien gran activitat extraescolar quan eren petits i, a més de música, tots dos entrenaven de futbol. "Les taques de la gespa del camp de futbol eren una porqueria, les mitges blanques de l'equipació no s'acabaven de rentar de cap manera!", exclama, perquè res era el mateix que el sabó de l'àvia, ni bicarbonat ni l'àcid cítric servien.

Fins al 2001, però, no va començar a fer sabó. A poc més d'un any de jubilar-se, detalla que sempre ha treballat en una oficina com a comptable i continua treballant sis hores al dia, perquè "és el que paga les factures"; per tant, en les últimes dues dècades, ha portat el projecte dels sabons en paral·lel. "M'hi vaig posar de ple quan els fills ja no em necessitaven per anar amb el cotxe amunt i avall i em vaig espavilar perquè anava molt bé per rentar i, quan la padrina va morir, arribaria un moment que no quedaria sabó si no en feia més", exposa.

Des del primer dia, a més, la seva peça preferida és el sabó clàssic, que la va introduir en aquest món "sense ni adonar-se'n". Els inicis van ser molt d'assaig i error: amb la recepta típica i posant l'olla al foc, tota la cuina va quedar plena de sabó, els primers eren un desastre i, a poc a poc, va aprendre a fer les coses d'una altra manera. Arran de la compra d'un forn de convecció on els fills poguessin fer pizzes els estius que van portar el bar de la piscina del Molar, aquest va acabar a l'obrador de casa.

Com elaborar sabó artesanal

La sabonaire del Molar recalca que el procés d'elaboració necessita un punt d'escalfor, però ella va començar a fer-los "en fred" i, en lloc de fer una caldera de 25 litres al foc com la padrina, els posa al forn, on pot controlar cada tongada amb el temporitzador. També, l'experimentació la va portar a incorporar coses del camp i va passar de reciclar l'oli de fregir a elaborar sabons amb l'oli ecològic de collita pròpia (tenen gairebé 600 oliveres plantades).

La recepta típica per fer sabó és sis litres d'oli, sis litres d'aigua i un quilogram de sosa càustica (hidròxid de sodi), tot i que antigament, abans que es descobrís com sintetitzar-la, a les cases ho feien amb cendres, que barrejaven amb aigua per fer lleixiu i obtenir l'hidròxid de potassa. "Abans fer sabó costava tres setmanes, ara es pot fer amb perles de sosa i és molt més soluble", explica Giné.

Amb el mètode en calent -al foc-, la temperatura accelera la reacció química i, per tant, el procés de saponificació és més ràpid (5 o 6 dies), però el sabó resultant és més irregular que el fet en fred, que necessita un temps de maduració d'uns 40 dies per a completar el procés. Així, el procés habitual dels Sabonets de la Roser és el següent: fer avui el lleixiu, demà el sabó i posar-lo al forn durant dues hores a 50 graus, després deixar-lo reposar dos dies i, si encara no està prou quallat, embolicar-lo amb una tovallola vella perquè s'acabi d'endurir; i en acabat, oblidar-se'n durant un mes.

«Quan es fa la reacció química entre l'alcalí i el greix, la toxicitat de la sosa desapareix i ja no crema; ells fan la seva història d'amor»

El material necessari, segons enumera, és un davantal de màniga llarga, protecció per als ulls, guants de làtex, utensilis de fusta (una cullera exclusivament per a fer sabó), una balança de cuina que es pugui calibrar i una de més precisió per a altres productes, una bateria de cuina indispensablement d’acer inoxidable, un termòmetre d’alcohol amb una escala prou àmplia, utensilis de plàstic com culleres per a mesurar, envasos i altres com motlles, una batedora elèctrica de mà i molts draps de cuina. També, recorda que l'aigua per dissoldre la sosa ha de ser destil·lada i no pot ser calenta.

Curiositats del procés

El sabó es pot fer tant en motlles de silicona grans i després tallar-lo en peces petites o en motlles individuals amb diferents mides i formes. Una altra opció és fer sabó per a rentadora, una "obsessió" que va tenir Roser Giné i que va haver de "defensar" de la pregunta de si no es faria malbé la roba. Ella respon que "quan es fa la reacció química entre l'alcalí i el greix, la toxicitat desapareix i ja no crema; ells fan la seva història d'amor".

El que sí que suposa un repte són els colors i els aromes i l'èxit només ha sigut fruit de molta experimentació. La sabonaire apunta que la sosa és tan "forta" que es menja tot. Per exemple, no es poden utilitzar colorants alimentaris perquè el sabó no agafa el color, han de ser productes específics per a fer sabons o bé, terres minerals com el caolí, les bentonites, l'espirulina o el carbó actiu. En el cas dels aromes, el "problema" és similar i segons quin la sosa "reacciona" de manera diferent.

Ella explica que normalment no utilitza fragàncies químiques, però hi ha alguns olis essencials, com el de rosa, que no es poden aconseguir perquè el preu és excessivament elevat, o com el d'espígol, que també s'està encarint molt. Com la barreja per fer sabó és exotèrmica -allibera calor-, sovint s'han d'afegir determinats ingredients naturals al final del procés perquè no en desapareguin les propietats. És el cas de la llet d'arròs, que és molt hidratant, el cafè o la llet de civada, perquè són productes alimentaris.

Tampoc l'alcohol és "bona companyia" i, en lloc de fer servir vi, ha après a fer sabons amb el premsat de raïm, per mantenir les propietats exfoliants. En altres casos com l'oli essencial de timó, l'ha d'afegir gota a gota quan el sabó ja està barrejat i abocat al motlle perquè la reacció és tan ràpida que se solidifica automàticament.

Manca de formació reglada: la importància de fer divulgació

Actualment, la sabonaire continua fent una producció petita, però lamenta que la burocràcia i els registres sanitaris són tan complexos i exigents que, si no és per a elaborar grans quantitats de sabó, no surt rendible "llençar-se a la piscina" -tampoc fer una versió considerable a la seva edat-. Això sí, quan deixi d'elaborar, vol continuar donant classes: "sempre m'ha donat molta satisfacció difondre l'ofici i donar-lo a conèixer".

De fet, el seu objectiu és poder oferir formació a l'antiga cambra arrossera de Deltebre, que ja funciona com a viver d'empreses amb un obrador alimentari i, pròximament, hauria d'incorporar un obrador de cosmètica, un tràmit que està anant més lent perquè requereix els permisos de l'Agencia Española del Medicamento, però que segons detalla, estan lluitant des de l'associació d'artesanes de les Terres de l'Ebre.

«L'única manera de preservar els oficis tradicionals és amb la pràctica»

La voluntat de totes és conservar les receptes tradicionals, que no caiguin en l'oblit, motiu pel qual és tan important fer divulgació d'un ofici que manca de relleu generacional. I un dels principals obstacles és, precisament, que no hi ha formació. Giné apunta que "l'única manera de preservar els oficis tradicionals és amb la pràctica i des de la formació professional es podrien aconseguir moltíssimes coses". Tant és així que estan en converses per poder incorporar els coneixements artesans a la Formació Dual i que, per exemple, a les classes de química hi hagi una part específica de cosmètica.

Per la seva banda, Roser Giné va de tant a l'escola del Molar, on ha aconseguit enganxar els nens i nenes i els ha creat una mena d'hàbit o interès pel seu ofici; sovint també fa tallers d'estiu amb alguns ajuntaments i viatja a fires d'artesania pel territori. Per fer-ho, sempre demana saber l'edat del grup, sobretot amb els alumnes si aquests tenen menys de 10 anys -per adaptar el taller i els materials-, i que siguin grups reduïts. A l'escola, a més d'ensenyar-los el procés de fer sabó, aprofita per introduir aspectes d'història o geografia, com ara descobrir quins greixos s'utilitzen en cada racó del món, petites nocions de química i s'inventa històries per fer l'aprenentatge més amè.