La família Casas Perín va arribar el 1949 al Vendrell procedent de Marmolejo (Jaén), d'on el progenitor havia estat desterrat per lluitar al bàndol republicà. Ell i la seva dona van fer aquest llarg viatge junt amb quatre fills petits. La més gran, l'Olga, tenia cinc anys i mig, i el més petit, l'Eduardo, tot just un mes.
Buscant un lloc per començar una nova vida, es van acabar instal·lant al búnquer de les Madrigueres, a la platja de Sant Salvador. En aquell petit espai, la família va viure durant quatre anys, en els quals encara va néixer un nou membre, el Josep (1950). «Malgrat totes les dificultats i les penúries, aquest va ser per nosaltres un espai de vida», encara recorda ara una de les germanes, la Trinidad.
Un espai de memòria per dignificar
La història d'aquesta família vendrellenca, amb arrels andaluses, s'ha volgut rescatar aprofitant l'actuació de millora que l'Ajuntament està fent al búnquer. «És un patrimoni molt important que calia dignificar, per reivindicar la memòria històrica», ha explicat la regidora de Platges, Bàrbara Peris. Per aquest motiu s'ha pintat un mural del Guernica en una de les façanes, i es posarà un monòlit recordant la història dels Casas Perín.
Manolita, Trinidad, Eduardo i Josep Casas són quatre dels cinc germans que van viure en aquest espai. L'Olga, la germana gran, va morir el 2017, igual que els dos progenitors, que ho van fer els anys 1999, la mare, i 2002, el pare. Ell havia lluitat a la Guerra Civil al costat del govern legítim de la República, resultant ferit a la batalla de Brunete, el 1937.
El 1939 va patir un consell de guerra i va ser empresonat, però va poder sortir el 1942 per la intercessió d'un capellà amic seu. Després de treballar un temps a Jaén, la família va acabar marxant perquè van ser desterrats del poble. «Érem del bàndol perdedor i vam haver d'acabar marxant, vam venir al Vendrell perquè uns amics nostres eren aquí», relata la Trinidad.
Búnquers ocupats per famílies
El fet d'acabar ocupant el búnquer de les Madrigueres pot semblar estrany vist des de la distància, però els germans aclareixen que era una cosa força estesa aleshores. «Tots els búnquers que hi havia a la línia de la costa estaven ocupats per famílies que hi vivien», certifica el Josep. Ell va néixer a dins del mateix búnquer el desembre del 1950.
De l'interior recorden que l'espai era molt reduït, i pràcticament només hi cabia un matalàs, on dormien tots junts. El pare va fer un tancat a l'exterior amb canyes on van ubicar la cuina. Tots tenen bons records dels quatre anys que van passar vivint al búnquer, jugant a les llacunes de les Madrigueres o a la platja.
«Els dos sorolls que se m'han quedat gravats d'aquells dies eren els del mar i el tren, no n'hi havia cap altre», recorda Trinidad Casas. Eren els dos elements que envoltaven l'improvisat domicili. Un altre record, menys agradable, és quan es va produir la riuada del setembre del 1952.
«Ens vam enfilar a la teulada i allà ens van venir a rescatar amb la barca Manuela», recorden. I és que els petits passaven la major part del dia sols, ja que els dos pares treballaven, ell de jardiner i ella de cosidora.
«Part de la nostra història»
El 1953 la família es va poder traslladar a una altra casa de Sant Salvador, on ara hi ha el bar La Canoa. Trinidad Casas recorda que durant molts anys li feia «vergonya» dir que havia viscut al búnquer. Una sensació que, amb el temps, va canviar, ja que es va adonar que «formava part de la nostra història».
Una història que fins ara no s'havien animat a explicar-la de forma pública, tot i que ella sí que l'havia plasmat en poemes. És possible que alguns d'ells s'acabin reproduint també en una façana del búnquer.
«Estem molt contents que es faci un espai de memòria aquí, jo visc a Barcelona, però encara ho sento com casa meva», afegeix la Trinidad. De la resta de germans, la Manolita i el Josep han viscut sempre al Vendrell, mentre que l'Eduardo ho fa a Sevilla. La seva història no caurà, doncs, en l'oblit.
