Les soleres més antigues de les que disposen en aquest ranci són de 1927 i 1946. El cupatge és fruit d’un 50% de la solera de 1927, un 25% de la solera de 1946 i un altre 25% de la solera del 1970. Van haver de recuperar el contingut solidificat d’algunes de les bótes. El que acaba de sortir al mercat es tracta d’un flascó de només 20 cl. que conté un vi ranci excepcional, dels que ja no es troben. El seu preu és de 115 euros. Només hi ha 325 ampolletes disponibles.

Albert Costa amb Lluís Llach
Va ser Albert Costa, soci de Lluís Llach al celler Vall Llach, qui va decidir dedicar aquest portentós ranci a la Maria de Cal Vall, la qual cosa ha deixat “content com una lloca” al cantautor i escriptor.
Lluís Llach recorda a la seva mare com “una persona molt oberta, educada a la República malgrat que va viure còmodament durant el franquisme”. De fet, va ser mestra i la van destinar per a donar classes a La Pera, un poble del Baix Empordà. Allí va conèixer qui seria el seu marit, el pare de Lluís Llach, “però sempre va tenir molta nostàlgia de Porrera”. De fet, a Llach el coneixen a Porrera com ‘el xiquet de cal Vall’ i a Verges com ‘el fill del senyor Llach’. Diu que li encanten totes dues maneres de referir-se a ell.
És un vi homenatge a la Maria Grande i Vall, que a Porrera se la coneixia com la Maria de Cal Vall, la casa pairal d’on procedia. La Maria va heretar les finques de Cal Vall just passats els anys 50 del segle passat, i entre les pertinences de la casa va trobar i cuidar les bótes de vi ranci de la família, que els membres successius de Cal Vall van preservar des de temps remots.

És un ranci de color caoba, potent, concentrat, estructurat, amb notes a fruits secs, vernissos, moble vell i acetats. Ja va dir l’escriptor francès Théophile Gautier que “per reduir l'infinit al finit, allò que és inassequible al que és humanament real, no hi ha més que un camí: la concentració”. Té cos i molta ànima. És un vi molt emocionant, amb 19,5º, d’aquells que sacsegen.
Lluís Llach considera que s’estan recuperant de l’oblit els grans rancis, “uns tresors que no es poden improvisar”, i recorda com fa molts anys enrere per les festes majors cada casa s’intercanviava “amb orgull” el seu propi ranci amb el veïnatge tot presumint de la seva qualitat. De fet, s’atribueix al filòsof i matemàtic grec Pitàgores una frase que, en aquest marc, pren tot el sentit: “Si vols viure molt guarda una mica de vi ranci i un amic vell”.