Precisament per això l'Ajuntament de Vila-seca s'ha posat a treballar en una intervenció per recuperar la memòria. Aquest poble no va ser especialment afectat pel conflicte bèl·lic -almenys, si ho comparem amb les seves ciutats veïnes-, però a través dels seus esdeveniments es pot recuperar el fil del dia a dia a la rereguarda republicana.
Pineda Vaquer, regidora de Decidim Vila-seca (DV), creu que aquest pot ser un "punt de partida" per recuperar la memòria històrica local. I és que a banda de les persones que van perdre la vida durant la guerra assenyala que tres vila-secans van patir la tortura als camps de concentració nazis. Com han fet recentment la Selva del Camp i l'Albiol, doncs, les llambordes stolperstein podrien arribar per primer cop al Tarragonès. La proposta encara "s'ha de consensuar".
Robert Rodríguez i Pineda Vaquer, al parc de la Riera de Vila-seca, lloc on es preveu instal·lar una estàtua en record a les víctimes de la Guerra Civil. Foto: Josep M. Llauradó
Una estàtua i plafons
La idea sorgeix de l'exposició Ruixats de foc, impulsada pel Centre d'Estudis Vila-secans i la URV, que parlava dels bombardejos en diferents municipis de la demarcació de Tarragona. "Vam pensar que seria interessant que hi hagués un parell de plafons de Vila-seca que es poguessin mantenir en algun espai públic", afirma l'historiador Ginés Puente, qui treballa en el plafó sobre el camb d'aviació i el que va significar la guerra aèria.
El regidor de DV Robert Rodríguez assenyala que el memorial "no pot estar ubicat exactament on van caure les bombes" i, per aquest motiu, es vol posar una estàtua al parc de la Riera, en una cantonada que assenyala en la direcció dels edificis malgrat trobar-se a l'altra banda d'una filera de cases. Davant d'aquestes, a més, hi haurà "plaques commemoratives".
"La intenció és que vagi acompanyat d'uns actes, a nivell d'institut almenys", informa Pineda Vaquer. Durant el temps previ a la presentació del projecte han hagut de fer recerca, amb algunes entrevistes a testimonis. "És un tema una mica tabú, però si esperes molt et poden faltar testimonis de primera mà", destaca Robert Rodríguez. En aquest sentit, la seva companya de grup municipal apunta que hi ha "més reticències" a parlar de la guerra dels metges -un conlicte social del poble en ple franquisme- que no pas sobre la Guerra Civil.
El carrer de Sant Antoni, a Vila-seca. A l'esquerra de la imatge, el solar del número 45, on hi va caure una bomba el 1938. Foto: Josep M. Llauradó
La torre de defensa
No està clara la causa per la qual els bombardejos van arribar al casc antic. Vaquer exposa la teoria que volien atacar la torre de defensa que hi ha al final del mateix carrer, coneguda com la Torre de ca la Tuies, on hi havia arsenal i des d'on s'avisava de possibles atacs al camp d'aviació de la Pineda. Per la seva banda, Ginés Puente, professor d'Història de la Universitat de Barcelona, apunta que en aquell context els bombardejos "s'equivocaven de pocs metres" i no solien anar a parar a entre 200 i 300 metres de distància de l'objectiu. Per tant, hi podria haver participat un element extern: "Potser va venir l'aviació republicana i per alleugerir el pes van llençar les bombes".
Sigui com sigui, el 29 de desembre de 1938, pocs dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a Vila-seca, mentre en una casa una dona feia classe de costura a noies més joves, i en l'altra quatre homes feien tertúlia, van llençar les bombes. "Va donar la casualitat que eren dos punts de reunió", assegura la regidora de DV. Només una, Antònia Tost, es va poder refugiar sota l'escala i la van poder rescatar viva. "Els bombardejos sovint tenien una motivació de guerra psicològica, de fer agafar por a la població", adverteix Vaquer.
En aquell moment, Vila-seca comptava amb 3.000 i escaig habitants i, sense divulgació, els nouvinguts desconeixen aquesta història en una localitat que des de llavors ha multiplicat per set la seva població. Eren veïns d'edat molt diversa: un dels homes -Climent Solé- tenia uns 60 anys, mentre que hi havia també nens, com Jaume Meix -de 10 anys-, i fins i tot hi havia dues germanes -Dolors i Rosa Garrabé.
La Torre de Virgili era una torre de guaita per alertar de la possible arribada de pirates a les costes tarragonines. Foto: Josep M. Llauradó
El camp d'aviació, focus de bombardejos
Al costat del nucli de la Pineda, al Prat d'Albinyana, a tocar de la Torre de Virgili, hi va haver un camp d'aviació. L'Ajuntament de Tarragona volia tenir el seu propi aeroport i es va buscar un emplaçament idoni, amb un projecte que contemplava tres pistes i que, segons l'historiador Pedro Otiña, "revolucionaria l'època". La guerra no va fer res més que accelerar-ho. Les obres per aplanar els terrenys es van iniciar el 30 de juliol de 1936 després de la incautació de finques -que posteriorment, amb la victòria feixista, van ser retornades als amos.
Prop de 500 treballadors van retirar oliveres i vinyes, van asfaltar la pista i van habilitar com a hangars una antiga granja. Pel que fa a la Torre de Virgili, antiga torre de guaita per les arribades dels pirates, es va convertir en un refugi. L'any 36, segons indica Otiña, hi aterra el primer avió comercial, amb persones que havien de fer gestions a Tarragona. Pel que fa al vol inaugural, està datat al 7 de setembre del mateix any, amb Francesc Cabré com a pilot, i va fer el trajecte fins al Prat (Barcelona). Majoritàriament l'ús que es va donar a aquest aeròdrom va ser "intern de la Generalitat".
Aquest camp no va passar inadvertit al servei d'informació franquista. Al 1937 "ja en tenien coneixement" i hi ha constància d'atacs des de l'aire entre el 13 d'abril i el mes de maig de 1938. Donat que la retirada cada cop era més imminent, aquest espai va deixar de tenir activitat fins que l'exèrcit republicà va optar per instal·lar-hi naus de cartró, per despistar els rebels i fer-los creure que podien seguir sent un blanc útil per a les seves bombes.
Un dels objectius d'aquesta iniciativa municipal és senyalitzar on era aquest camp i donar a conèixer la seva història a través de plafons en diferents espais del poble. "Serà la primera activitat de memòria històrica local", informa Pineda Vaquer, que assenyala que fins ara el consistori s'ha centrat més a difondre el significat de les torres de vigilància, el castell o el celler, que no pas en aquests altres esdeveniments.
El niu d'ametralladores a la platja de la Pineda és un dels pocs elements que s'han conservat de l'etapa bèl·lica al municipi. Foto: Josep M. Llauradó
Refugis i masies
En alguns dels bombardejos que rebia la zona de la Pineda, durant la guerra van morir dues persones més, que estaven refugiades en masies. Va ser el 13 d'abril i el 5 de novembre d'aquell 1938. I és que en aquell moment molts dels habitants dels pobles del Camp de Tarragona van optar per anar-se'n als masos perquè creien que hi estarien més segurs i, a més, podrien alimentar-se dels cultius. "Només hi va haver un bombardeig important, però la percepció de perill hi era perquè estaven a prop de Tarragona i Reus". La regidora de DV afegeix, a més, que al 38 "hi havia certes famílies que van marxar cap a França".
Vila-seca no era front. Tenia un moll poc important a Salou, que servia més aviat d'estraperlo -actiu fins als seixanta-, i un camp d'aviació amb una activitat reduïda. La Pineda havia estat protegida amb un niu d'ametralladores, l'any 1937, i el municipi disposava de "tranquil·litat amb moltes cometes", segons assenyala Ginés Puente. El 21 de gener de 1938, la Junta Local de Defensa Passiva autoritza la construcció de refugis antiaeris. Per ara, hi ha constància de nou d'aquests refugis, tres de privats i sis de públics, i s'està avaluant la possibilitat de l'existència d'un desè refugi, al nucli de la Plana.
S'utilitzaven les boques dels pous o es feien de nou, excavats a la pedra o a la terra. "Havien de garantir que tot el municipi hi capigués", destaca Puente. Aquest historiador recorda que hi havia alarmes per alertar la població i que dins de cada refugi comptaven amb "certes reserves de menjar, espelmes i alguns jocs". "No eren per estar-hi molt de temps", destaca Puente. Avui els refugis vila-secans no estan museïtzats, a diferència per exemple de Reus o Tarragona.
Sí que hi va haver morts malgrat la creença popular
A Vila-seca es diu que la "revolució" del 36 hi va passar de llarg i que no es va produir cap linxament ni assassinat per venjança, com sí que va passar en altres poblacions de la demarcació. Sense Òmnibus de la mort, però, tampoc no es pot dir que no hi hagués assassinats. Va ser el cas, per exemple quan en una entrada al 37 dels brigadistes internacionals un home va cridar des del balcó Viva Cristo Rey i, "per escarment", el van afusellar. També l'exèrcit franquista va matar el cap de l'estació de tren.
A més a més, dos dies després de l'inici de la guerra, uns anarquistes cremen l'església i intenten segrestar la imatge de l'ermita de la Pineda. Els veïns, tanmateix, aconsegueixen amagar-la. "Hi ha una gran divisió social", apunta Ginés Puente. L'alcalde de Vila-seca, llavors del POUM, i el comitè antifeixista "van protegir els elements de persones de dretes perquè no se'ls carreguessin", segons assenyala la regidora de DV.
L'origen del moviment segregacionista de Salou
Quan Salou i Vila-seca es van separar, l'any 1989, cadascú va passar pàgina. Però durant la Guerra Civil els dos nuclis eren un de sol. Això no va evitar que a Salou hi hagués estructures de poder pròpies, com ara el comitè de milícies antifeixistes. Amb un parell de centenar d'habitants, aquest comitè va preferir organitzar-se pel seu compte. Amb els anys, Salou va anar creixent i va esdevenir un pol turístic.
L'anomenada guerra dels metges va precipitar recels fins que als vuitanta es va demanar de nou la independència, que s'acabaria assolint via judicial donat que ni l'Ajuntament ni la Generalitat la volien concedir. En tot cas, el moviment per recuperar la memòria històrica de Vila-seca no contempla bombardejos, refugis ni altres elements d'interès per als salouencs, ja que haurà de ser tasca del municipi veí recuperar o no la seva història local.
[noticia]39390[/noticia]
