Diuen els més vells que mai s'havia vist un espectacle tan lamentable en una de les institucions esportives amb més pes a Tarragona, com el Gimnàstic, el Reial Club Nàutic i el Club Natació Tàrraco. L'esperpèntica assemblea de socis del passat cap de setmana, en què s'havia d'aprovar l'absorció del veí Tennis Park -executada l'estiu de 2018-, marca un abans i un després en l'esdevenir l'històric Club Tennis Tarragona (CTT).

L'assemblea va començar amb mal peu i va acabar com el rosari de l'Aurora, amb un fracàs que deixa en posició delicadíssima a l'actual Junta Directiva: tant els comptes de 2018 com el pressupost de 2019 van ser rebutjats per àmplia majoria. El seu primer error va ser l'espai reservat, incòmode, petit i amb un so desastrós. Ni se sentien bé les intervencions, ni es podia seguir el power point explicatiu. La presència de nous socis procedents de l'extingit Tennis Park -més de 80 d'un total aproximat de 200 assistents- va agafar a contrapeu a la junta que presideix amb la seva millor voluntat Pere Lluis Bergadà.

El segon error, bastant més greu, té a veure amb una absoluta ceguesa a l'hora d'entendre la idiosincràsia del club absorbit, que segons les dades exposades aporta uns 500 socis sobre un total de 2.000. L'antic Tennis Park és petit en relació al seu veí, però molt més actiu, participatiu i cohesionat, de manera que de cara al futur les regles del joc per guanyar qualsevol votació en el nou CTT canvien substancialment.

Tercer error: falta d'empatia en la comunicació. Des de l'absorció, el malestar dels nous socis havia anat in crescendo en sentir-nos menyspreats, com de segona categoria davant dels DTV, els del club "de tota la vida", com si només s'interessessin a manera de fons de comerç per engreixar l'apartat d'ingressos amb el pagament mensual de quotes. La gota que va fer vessar el got va ser l'acomiadament fulminant de l'antic gerent del Park, Xavi Pueyo, potser l'única persona que s'havia preocupat de servir de pont entre l'actual Junta i la massa social del club comprat.

Les formes en l'acomiadament de l'exgerent -que havia estat acomodat feia només uns mesos en la nova estructura com a director tècnic del CTT i ja havia estat arraconat-, posa en evidència un quart error derivat d'una aparent improvisació i de la falta d'un full de ruta. Tot i la impecable operació financera de compra -ja que el CTT s'aprofita del baix preu dels diners-, l'increment dels costos de personal i els impagats han acabat per asfixiar la tresoreria del CTT, fins al punt de demanar un crèdit de 150.000 euros per afrontar les urgències.

Es pot entendre que una fusió d'aquestes característiques, amb la seva complexitat, genera duplicitats i situacions ineficients per a qualsevol empresa. El que no és acceptable -com en una senzilla economia domèstica que intenta no viure per sobre de les seves possibilitats-, és la manca d'anàlisi en l'estructura d'ingressos i despeses, que ha derivat en l'incompliment dels compromisos adquirits sobre el manteniment de la plantilla i el pagament de quotes.

Els quatre errors esmentats estan a la base del vot de càstig a què han sotmès els nous socis, al costat dels sectors crítics del CTT, a la Junta Directiva. Realment, dissabte passat no es va votar ni la gestió de 2018 ni la previsió de 2019, sinó una manera de fer opaca, el que en argot jurídic es diria nocturnitat. Mentre la Junta no aprengui a bastir ponts, explicar els seus plans amb transparència i no entengui que la secció Park és més que un simple fons de comerç, set pistes de pàdel, quatre de tennis, dues d'esquaix, un gimnàs i una piscina, no estarà complint amb el seu comès i correrà el risc de nous disgustos.

Roberto Vilarreal. Periodista i escriptor. És un dels portaveus dels nous socis del CTT procedents de l'absorbit Tennis Park.