Enclavat entre la pista de l'aeroport de Reus i la TV-7211, i amagat entre oliveres hi ha un dels masos més singulars de Constantí: el Mas del Barber. Aviat farà un any que l'associació Hispania Nostra el va incloure a la 'Lista Roja del Patrimonio'. L'entitat sense ànim de lucre es dedica a la defensa i posada en valor del patrimoni cultural i natural de l'Estat, i el passat mes de juny del 2019 va afegir el Mas Barber a aquesta llista que recull els elements del patrimoni cultural que estan en risc de desaparició.
Si bé des de fora el mas ja fa la sensació de ser imponent, cal entrar-hi dins per corroborar-ho. Una planta baixa, un primer pis i el terrat, a més dels enormes magatzems laterals. El detall més singular del Mas del Barber el trobem però, al saló, concretament a les parets. Estan decorades amb uns frescos dels —probablement— set savis grecs: Soló d'Atenes, Quiló de Lacedemònia, Tales de Milet, Bies de Prienne, Cleòbul de Lindos, Pitac de Mitilene i Periandre de Corint. Són grans figures pintades directament sobre les parets i a sobre hi ha uns medallons que representen les diferents races del món.
D'entrada, crida l'atenció que les parets de l'interior d'un mas del segle XIX, envoltat d'oliveres, estiguin decorades amb motius hel·lènics. El cas és que al principi sí que era un mas agrícola però anys més tard s'hi va construir la part del davant, la qual era utilitzada com a residència per estiuejar-hi. Tant cridaven l'atenció aquelles pintures que la tradició popular deia que eren obra del pintor reusenc Marià Fortuny, qui de jove era amic del noi del mas. Els estius els passava al mas i va anar pintant els frescos a poc a poc.
Davant del dubte, però, fa anys uns pèrits van voler comprovar si realment aquelles pintures eren obra de l'il·lustre Fortuny. L'historiador constantinenc Josep M. Sabaté i Sans els va cedir unes diapositives de les pintures que havia fet temps enrere. Uns mesos després, com que encara no havia obtingut resposta, el mateix Sabaté va personar-se a l'empresa, a Barcelona, on li van retornar les diapositives confirmant-li que les pintures «no eren de Fortuny».
El Mas del Barber és un Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) per la seva importància arquitectònica, història i artística. De fet, des de l'Ajuntament de Constantí tenen l'edificació fitxada i n'aconsellen la seva recuperació i preservació, però en ser de titularitat privada la decisió recau en els seus propietaris.
Ara, però, poca cosa s'hi podria fer. Amb el pas dels anys el mas s'ha anat deteriorant cada vegada més. Actualment la porta d'entrada està tapiada per evitar que s'hi pugui accedir. Tot el perímetre del mas està envoltat de nombroses branques d'olivera amuntegades, que es transformen en un fortí que fa que el mas sigui impenetrable.
Només es pot observar el seu interior des de fora, a través de les escletxes de les finestres trencades. Per una de les finestres es pot veure encara les restes de les escales que enfilaven cap al primer pis, i des d'una altra es veu el racó d'una de les estances. El perill que desaparegui d'un dia per l'altre existeix, i és que només caldria encendre una espurna per tal que que totes les branques seques que voregen el mas cremessin i, conseqüentment, incendiessin l'edificació.
El llarg abandonament que ha patit el Mas del Barber ha provocat que diverses persones hagin passat pel seu interior i es pot observar com a les parets i les pintures estan ennegrides pel fum de més d'una foguera.
La porta tapiada, les males herbes que impedeixen acostar-s'hi, les finestres trencades, el balcó i la barana inexistents, un tros del mur perimetral que ha cedit per la pluja, cendres mal apagades, restes de fogueres, ampolles de cervesa buides, casquets d'escopeta, branques d'olivera seques, les esquerdes i les humitats que s'han apoderat de les parets, el despreniment de diverses bigues de fusta i runa diversa.
El deteriorament i abandó d'aquest mas —i molts d'altres del terme constantinenc— no només suposen la pèrdua de patrimoni cultural, sinó també de patrimoni històric i agrícola tradicional que, al cap i a la fi, són els orígens de Constantí.