Un carrer del poble de Sant Vicenç de Calders.

Interès econòmic i la promesa de l'electricitat: 75 anys de l’annexió de Sant Vicenç de Calders al Vendrell

El desenvolupament urbanístic de Coma-ruga va ser un altre dels elements que va influir en la decisió

Aquest mes de gener de 2021 es compleixen 75 anys des que Sant Vicenç de Calders va deixar de ser un municipi, amb el seu ajuntament propi, i va a passar a ser un nucli més del Vendrell. Un decret del Ministerio de Gobernación del 4 de gener de 1946 ordenava l’annexió d’aquest terme municipal, amb una llarga història al darrera, al del Vendrell.

En aquells moments, el municipi de Sant Vicenç de Calders comptava amb prop de 350 habitants, bona part dels quals vivia al petit poblet situat a dalt d’un turó. També hi havia algunes masies repartides pel terme i els habitants de la colònia ferroviària, que ja era molt important, mentre que la platja de Coma-ruga havia començat a principis del segle XX el seu procés d’urbanització. El municipi de Sant Vicenç comprenia, doncs, tota la zona d’aiguamolls que als anys seixanta esdevindria els nuclis costaners de Coma-ruga i el Francàs.

El castell de Calders

Encara no ens segueixes a Telegram? 📲 Forma part de la nostra comunitat! Comenta i rep les notícies més importants al moment al teu mòbil i GRATIS. Clica aquí, t'estem esperant!

Sant Vicenç de Calders és un dels nuclis més antics de la comarca i la seva història es remunta a l’alta edat mitjana, de quan daten les primeres referències al castell de Calders. Al segle XI es va construir la primera església, al voltant de la qual s’agruparia un conjunt de cases. El poble va anar creixent de forma moderada a dalt d’aquest turó, que s’aixecava sobre el Vendrell. A finals del segle XVIII es va construir la nova església parroquial, inaugurada el gener de 1793. Tots els habitatges s’aplegaven al voltant de la plaça Major, on s’ubicava l’església i l’antiga Casa del Comú.

Vista de Sant Vicenç de Calders.
Sant Vicenç de Calders forma part del Vendrell des de fa 75 anys. | BP Diari

A les notes del seu llibre ‘Los exploradores de España’ —incloses al volum ‘Imatges de Sant Vicenç de Calders’—, José Ruy Fernández afirma que a la primera meitat del segle XX, al municipi hi havia prop de 350 habitants, que vivien majoritàriament de l’agricultura. El poble tenia aleshores la casa consistorial, una escola nacional mixta, dos cafès, l’església parroquial i el cementiri. Les connexions, però, eren molt dolentes, amb dos camins de carro en mal estat que portaven al Vendrell i a la carretera nacional.

L’annexió al Vendrell

L’annexió de Sant Vicenç de Calders al Vendrell es va produir en un moment en què el règim franquista en va impulsar diverses al territori. «Després de la Guerra Civil, es van fer diferents annexions de municipis petits que tenien dèficit, per així estalviar costos en un moment econòmic complicat, com va passar, per exemple, amb Tamarit i Tarragona», explica a TarragonaDigital Josep Borrut, veí de Sant Vicenç de Calders i historiador. Però el cas de Sant Vicenç va ser diferent, perquè l’ajuntament «tenia superàvit».

Segons Borrut, en aquell moment hi havia un interès dels promotors de la urbanització de Brisamar, a Coma-ruga, per passar a formar part del Vendrell. «Coma-ruga era un nucli emergent i els que desenvolupaven la urbanització tenien lligams amb l’Ajuntament del Vendrell», afirma l’historiador. Cada cop que havien de fer tràmits administratius «havien de pujar a dalt del poble» amb les dificultats de connexió que hi havia. Per aquest motiu, hi va haver «interessos econòmics i molta pressió» per impulsar aquesta annexió, sosté.

La promesa de l’electricitat

Josep Güell, president de l’associació de veïns de Sant Vicenç, afegeix que des del consistori vendrellenc «van veure la seva oportunitat en aquell moment de postguerra» i van convèncer també «la gent de la Renfe que seria més fàcil fer els tràmits» administratius si pertanyien al Vendrell. L'estació de Sant Vicenç havia contribuït enormement a l'impuls del turisme a la platja de Coma-ruga des de finals del segle XIX.

L'església de Sant Vicenç de Calders.
L'actual església de Sant Vicenç es va construir el 1793. | BP Diari

Un altre element decisiu va ser la promesa de l’Ajuntament del Vendrell que es faria servir el superàvit del consistori de Sant Vicenç per —juntament amb una inversió addicional— fer arribar l’electricitat al poble, una de les mancances que tenia el nucli. Però un cop feta l’annexió, això «va deixar de ser una prioritat pel Vendrell, i l’electricitat no va arribar fins al 1952», apunta Josep Borrut.

Preservació del poble 

L’historiador remarca que en aquell moment els veïns de Sant Vicenç no van poder oposar gran resistència a l’annexió: «Al poble hi vivia poca gent i les seves opinions tenien un pes mínim». El fet de formar part del Vendrell no va comportar d'entrada grans canvis o millores pels veïns. A banda de perdre el seu ajuntament, la carretera no es va asfaltar fins al 1966, mentre que l’aigua corrent no va arribar fins al 1974 i el clavegueram, fins als anys vuitanta.

Això va fer que els veïns del poble patissin moltes mancances durant aquells anys, però, paradoxalment, això va tenir un aspecte positiu, i és que el nucli va quedar al marge del creixement urbanístic desmesurat que començaria als anys seixanta a la resta del municipi. «Es va poder preservar el nucli arquitectònicament i paisatgísticament, una cosa de la qual ara en poden gaudir molts veïns, tot i que a costa dels grans dèficits de serveis que van patir els habitants durant molt de temps», afirma Borrut.

Actualment, Sant Vicenç de Calders manté la seva fisonomia i és un verdader oasi de tranquil·litat a només dos quilòmetres del Vendrell. Un indret que, enguany, molta gent a redescobert amb el confinament municipal.