Albert Pijuan, a l'eixida de la casa familiar de Calafell.

Albert Pijuan: «Els cacics locals estan condemnats a desaparèixer»

S'acaba de publicar 'Tsunami', novel·la guanyadora de l'últim Pin i Soler de narrativa, el premi tarragoní més important. Anem a Calafell per parlar una estona amb el seu autor i comentar la jugada

El Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler de narrativa viu un moment dolç. S’ha consolidat com el premi més prestigiós —i el més ben dotat— de les nostres comarques i ha premiat els últims anys novel·les molt notables, d’escriptors raonablement joves i frescos com Carles Rebassa o Jaume Pons Alorda. Dins del panorama viciat de la literatura catalana, la nova etapa del Pin i Soler —amb l’editorial Angle— s’està caracteritzant per premiar apostes arriscades, sovint innovadores i sempre perifèriques.

Tanmateix, el premiat d’enguany és un pèl més diferent. Ho és perquè feia més d’una dècada que cap escriptor tarragoní guanyava, i perquè l’obra guanyadora és transgressora —en fons i forma—, estripada i guinyolesca. Una gran novel·la que fuig dels llocs comuns de la narrativa catalana i que connecta amb tradicions culturals tan diferents com la nova narrativa sudista nordamericana encarnada en George Saunders o en el cinema negre —violentíssim i paròdic— coreà.

Tsunami és un pas més, un de molt béstia, en aquesta direcció. Fins al punt, que sembla mentida que el jurat gosés guardonar-la. Cal celebra-ho. No em vull fer il·lusions, però m’agrada veure-hi l’esca d’una nova manera d’escriure, més tropical i més, en definitiva, nostra. L’autor és Albert Pijuan, un calafellenc de trenta-cinc anys que ja té una obra considerable darrere seu, en el teatre i en la narrativa. Va sorprendre fa uns anys amb El franctirador, una novel·la gèlida ambientada a Polònia o amb Ramon Llull. Ara i aquí un assaig friquíssim i enlluernador sobre l’homenot medieval.

Ara Pijuan ha fet un gir estilístic total, però l’ha clavat i s’ha endut un premi que, confessa, tenia entre cella i cella des que va començar a escriure. Tsunami ens explica la història de tres cosins germans, hereus d’un imperi hoteler creat per sons avis en una pensió a Salou i com la seva moral de baixa qualitat dilapida l’empresa familiar, al mateix temps que l’empresa destrueix els espais del planeta que colonitza, com Sri Lanka o Mèxic. Tot reflectint l’esperit paràsit d’una burgesia catalana en corrupció, davallada i extinció, moral i física. Hi ha sexe, sang i totes les coses interessants que hi ha d’haver en una novel·la.

 

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

No es pot explicar gaire cosa més sense perjudicar una història que ens parla de com els remordiments també ens poden fer millors persones, però que ens aniquilaran igualment. Això sí, Pijuan dibuixa un gran parc temàtic global poblat de titelles que arrasa cultures i civilitzacions. I tot això ho fa amb frases que són com petites onades que van creixent i creixent fins a convertir-se en una gran tsunami anorreador i venjatiu. El gran mèrit de Pijuan es saber contenir l’onatge, amb disciplina literària fèrria, fins a l’última pàgina.

Com que —gràcies a déu— no és habitual en mi aquest entusiasme per un autor viu, vaig demanar el contacte de Pijuan a l’editorial i me’n vaig anar cap a Calafell a veure’l. Encara que alterna la residència amb Barcelona, la planta baixa de la casa familiar, a segona línia de platja, és on crea. Just darrere, mirant a mar, hi ha L’Espineta, la taverna que havia estat de Carlos Barral i on el mateix Pijuan hi ha treballat un munt d’anys de cambrer, fins que s’ha professionalitzat en l’escriptura. Vaig passejar una estona per la sorra i, fent el cafè, vam fumar una estona en un pati de parets escrostonades i li vaig fer observacions molt guapes sobre la meva lectura de Tsunami, aviam si em donava la raó.

Tsunami
Coberta de 'Tsunami', la novel·la de Pijuan guanyadora del Pin i Soler de Tarragona | Angle

—«Si hi ha un antídot per a un país gangrenat per la guerra és el turisme», escrius en les primeres pàgines del llibre. M’interessa molt saber com fas aquest viratge d’estil tan bèstia, cap a aquesta poètica de la decadència.

—Amb tot el que faig em pregunten: ‘però tu ets el mateix que va fer allò’? En el llibre de contes (Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà, Angle Editorial) ja hi havia la diversitat d’estils, a cada conte feia el contrari que a l’anterior. El franctirador era una novel·la d’hivern d’influències russes, i ara he fet una novel·la d’estiu d’influències asiàtiques. A mi m’encanta la cultura coreana, descamisada. Em sento molt proper a Nicholas Cage, que fa uns anys que va passat de rosca perquè va descobrir el cinema coreà i n’ha adoptat l’estil histriònic. Hi ha estripament i desmadre però sempre un control, que intento mantenir.

—Cadascun dels cosins té el protagonisme d’una de les parts del llibre, però sembla que el Sebastià, el primer a qui es desperta l’autoconsciència (després del luctuós fet del principi) que alguna cosa no rutlla, queda més esquematitzat.

—Queda relegat a la segona part, la més extensa, però a la primera part a Sri Lanka té la revelació mística. Al final és qui agafa les regnes i intenta reconduir el que els ha passat amb els cosins. Cada part és independent, i tenen un inici i un final. Ell se separa del nucli dur de l’empresa i la família i per això el resituo perquè el lector no es perdi.

—Explica’m el símbol de l’elefant amb què comença i s’acaba el llibre. És l'empresa i la famíla que s'enfonsen?

—Cada personatge és un animal amb qui està en contacte o amb qui es compara. És el seu caràcter. L’estructura simbòlica es defineix en la seva funció. El Víctor és un paó, el Sebastià és una serp, el Lambert és un armadillo, la Nu és un dofí. L’elefant és la Samanta (que dirigeix l’empresa). És l’ostentació, apoderar-se de l’esperit sagrat de l’illa, que converteixen en un ornament i abandonen després en un magatzem. Hi ha una frontissa entre el món esotèric i el món real dels humans. És una porta entre els dos plans.

—M’ha quedat la sensació que aquesta recerca de redempció dels personatges els acaba salvant més que condemnant. T’has hagut d’esforçar molt per no jutjar-los, com a autor?

—El primer exercici és que aquests personatges que com a persona els desitjo el pitjor en el paper d’autor havia d’obviar les opinions personals. M’ha costat. Em deia: ‘no et fiquis amb el que estan fent, deixa que facin les seves merdes’. Un dels meus dogmes és no jutjar els personatges independentment de l’odi que els tinguis. No conec gairebé ningú de l’àmbit hoteler i els pocs que he conegut em generen ànsies assassines. Reserva’t pel final, em deia, que ja reestabliràs la justícia al món, a través de la venjança.

—Però n’hi ha que cauen millor que els altres. Encara que siguin diverses cares de la imbecil·litat, el cap de suro del Víctor es fa simpàtic de tan inconscient i la intel·lectualitat cínica de la Nu especialment odiosa.

—Són tres facetes. Empatitzo més amb el Víctor perquè és com aquests quillos reformats que es tornen bones persones. És l’únic que no parla amb primera persona perquè està buit per dins, amb el cap destruït per les drogues, però assoleix la irrellevància buscada pel budisme. Li tinc carinyo, perquè està inspirat en un amic meu que va morir d’excessos. La Nu sembla bastant gilipolles però és una desplaçada i una supervivent. Actua malament, però actua.

—Tenies clar que tot acabaria en venjança i bany de sang?

—El que tenia clar era l’estructura en tres parts independents, amb tres tsunamis. Un de real, un tsunami que no és i un tsunami metafòric. Tenia clara la venjança perquè el concepte de perdó judeocristià al budisme no existeix, no és un valor universal. I tenia clar l’epíleg (un homenatge a Lincoln i el Bardo de Saunders). La resta s’ha anat fent.

—I l’estructura textual, amb aquestes frases llarguíssimes, sense punts, en onades?

—Ho vaig començar a fer un dia inspirat. Em va sortir intuïtivament, havia d'abandonar sessions d’escriptura a mitja frase i vaig estar punt de deixar-ho, perquè n’estava fins al pebrots. N’estava molt cansat però vaig aconseguir acabar-ho mantenint l’estil.

—Et va sorprendre guanyar el Pin i Soler amb una aposta tan radical i extremada? Es diu que no tothom ho tenia clar. Pel llenguatge groller o per escenes tan carnavalesques com quan omples una piscina de mescal.

—Me n’orgulleix que segons qui hi fos acèrrim opositor i em va fer recuperar certa fe en els sistema. Em deia: ‘hòstia, s’han atrevit’, vaig estar molt content.

—M’has dit que havies conegut algun cretí del món del turisme o de les grans famílies burgeses catalanes, com els personatges que poblen el llibre. Hi ha algun reflex directe?

—Sobretot, més que fets vitals concrets, hi ha una determinada actitud, aquesta cosa convergent de donar per fet que tot és teu pel simple fet de ser tu. Te’ls vas trobant, i es veu molt. Alguns són mig coneguts.

Platja de Calafell
La platja de Calafell que ha inspirat el Tsunami. | MqB

—Aquí a Calafell en teniu molts, d’aquests cacics? Allà a Cambrils en tenim molts.

—No te’ls acabes. No hi ha gaire hotels però sí molts apartaments. Tenim constructors, polítics, molta gent emmerdada. Sempre està tot prescrit, esclar, i no se’ls podrà condemnar.

—Contemples l’extinció d’aquesta espècie?

—Sí, clar, perquè en la lògica capitalista els cacics locals estan condemnats a desaparèixer. Fins i tot els cacics regionals. quedaran els del capdamunt de la piràmide global. I a més hi ha el factor asiàtic, que s’ho acabaran menjant tot.

—T’acusaran de masclisme, per aquesta cosa super baronívola que recorre el llibre, tot i que els personatges masculins ostenten una masculinitat un pèl castrada?

—No ho sé, m’és igual. Però això aquesta manera de fer es ridiculitza totalment. No ho faig premeditadament. La Samanta assimila negoci i tradició familiar i acaba representant els pitjors valors. No sé si és masclista o feminista.

—Si forcem l’al·legoria, creus que la decadència d’aquesta família funciona com a reflex de Catalunya? Jo ho veig.

—No, haha, pensava en cap mena d’al·legoria nacional, però hi ha alguna referència al Procés. És més aviat una mena de reedició de l’època dels indianos, aquesta cosa imperialista i expansiva que ara es ven com a emprenedoria o sagacitat empresarial. Tots viuen de paguetes i rèdits passats.

—Vas ser regidor de la CUP a Calafell la legislatura passada. Espero que no hi tornis mai més, però ets molt d’esquerres i això es nota una mica al llibre, en la manera de satiritzar el sistema.

—Sí clar, sóc d’esquerres. Ja n’he tingut prou, amb aquests quatre anys, també. Quan fas ficció s’hauria de notar el mínim quin peu calces però no per dissimular les idees pròpies, si no perquè la ficció no és propagandística. Si vols convèncer algú, fes un assaig. El fet de fixar-se en segons què ja és un acte polític.

—Com s’ha rebut la novel·la, estàs content?

—Reaccions extremadament variades i sorprenents. No li ha agradat a gent que em pensava que agradaria, perquè els havia agradat El franctirador. Però clar, són molt diferents. Han quedat tebis o l’han trobat insuportable i mediocre. I després gent com ma mare o ma iaia, amb noranta-sis anys, que es va haver de llegir El franctirador dos cops perquè no hi entrava, estan vibrant. «De tot el que has fet, és amb el que m’ho estic passant millor. Es llegeix tan ràpid!». És tot imprevisible. Les crítiques estan sent bones, tot i que les dolentes l’editora ja no me les passa. Però cap problema, era esperable que generés rebuig. Si no no hauria fet una cosa així.

 

Comentaris