El dia abans, Jaume Cardona em truca per telèfon. Molt poca gent em truca per telèfon, ja.
—Et passaré a buscar a les nou. Anirem amb el meu cotxe: hem de passar per camins complicats i no voldria que t’hi deixessis els baixos.
La meva veueta em va dir, en aquell moment, que aviam on m’havia fotut. Ja em veia dalt d’un jeep de l’exèrcit, amb un passamuntanyes i els ulls embenats —com a les pel·lis d’espies, mafiosos o segrestos— per no saber on em duia. Anem de safari. Irromprem, de manera completament al·legal, en una propietat privada abandonada. Per fer fotos. Quan vaig saber que el blog La Makineta del Temps el feia un xic de Vila-seca vaig contactar immediatament amb la meva informadora local, Pineda Vaquer. Com era previsible, també era informadora del Jaume i el fornia de possibles víctimes per a la seva càmera. La resta va anar més o menys així.
El cotxe del Jaume Cardona no és un jeep, és un utilitari normalíssim. La destinació no és tan secreta, és un punt determinat de la Tarragona interior, que no desvelarem perquè la justícia espanyola, com sap tothom, és molt capriciosa. El Jaume tampoc té l’aspecte de guerriller de Hezbol·lah que esperava. És un home afable i entusiasta, de la meva edat. Mentre que a la gent normal la crisi dels quaranta els du a divorciar-se, a atendre la crida reproductiva o a alimentar-se de col kale i llavors de chia, el Jaume fa sis anys va optar per agafar una càmera i iniciar la via pseudo delictiva de la violació de domicilis —que és com n’hem de dir tristament en català de l’allanamiento de morada.
En certa manera, la seva ocupació professional hi va contribuir. El Jaume va començar fent tombs a la província localitzant immobles adients per posar-hi supermercats, i continua recorrent el país buscant locals per a d’altres sectors. Una feina comercial que el té moltes hores a la carretera i fa que conegui cada racó de Tarragona i Lleida.
En els seus tours, sempre l’han inquietat els edificis que queden abandonats, l’activitat econòmica que cessa, la pols que es va acumulant a les taules i a les lleixes. Dissortadament, és una cosa que passa cada cop més, sobretot a la Catalunya interior, on el procés de despoblació contribueix a configurar un país fantasma, on tota la prosperitat és regressió i on tot l’encant el genera el pas estàtic del temps i la decadència.
Ell identifica amb precisió el moment en què va entendre la fascinació d’aquests espais: tenia dinou anys i va entrar en un pis abandonat, cèntric, a la Rambla de Tarragona. L’impacte que li va produir el temps acumulat en forma de capes de pols ja no l’ha deixat mai més.
Fa sis anys, com deia, va decidir sistematitzar-ho. Localitza —amb hores de feina a internet, amb el Google Maps, amb una consolidada xarxa d’informadors— edificis abandonats susceptibles de contenir joies arquitectòniques, de mobiliari, peces curioses que cap hereu no va veure la necessitat de rescatar. Es vesteix de Dora l’Exploradora i fa quilòmetres, molts quilòmetres. De vegades l’immoble és inaccessible, altres vegades ja l’han arrasat els drapaires i els saquejadors.
Perquè no només ell té aquesta afició. Youtube està ple de vídeos d’assalts a cases abandonades. Gent més jove i atlètica —a ell li diuen el hombre mayor— que no tenen problemes per trencar finestres, escalar murs o esbotzar portes. S’hi fan selfies, es converteixen en els protagonistes. El Jaume s’hi endinsa amb més delicadesa. Com un ecòleg, és conscient de la paradoxa de l’observador i de la necessitat d’intervenir el mínim en l’espai.
Hi ha diverses maneres de practicar aquest esport. El Jaume ha trobat un lema en els caçadors estrangers, més civilitzats: Take nothing but photos; només deixa les petjades. Em parla d’una famosa intrusió al cine Fèmina de Tortosa, on ell no hi va ser. Hi van entrar al fer-se fosc, evitant les mirades indiscretes dels veïns. Hi van passar la nit. Quan va sortir el sol, amb la llum natural, van fer les fotos. En altres casos, són hores i hores d’estar a l’aguait, esperant el moment, la llum adient i el moviment zero. Una cacera inversa, disparar a l’absència de vida.
Fora dels nuclis urbans és més senzill. Les Terres de l’Ebre, Lleida o les comarques interiors de Tarragona on el drama del despoblament és majúscul també ofereixen les millors oportunitats de safari fotogràfic. Arribem al destí. No és tan apartat del poble i el camí no tan complicat. Hi ha conreus al voltant. És un mas encimbellat al vessant d’un turó. El datem a finals del XIX, hi devia viure una família adinerada del poble. Sobten les baranes de la terrassa, una balaustrada al jardí que imita maldestrament elements orgànics, una font al jardí, el bosc a l'esquena.
La porta és oberta, em facilita una llanterna de leds i entrem. No trenca res. Amb cert cinisme reconeix que sempre hi ha algú que rebenta un pany. És qüestió d’esperar i estar alerta. Sovint hi ha okupes. Alguns poden ser violents, d’altres són més aviat masovers i intenten tenir cura dels immobles. També demana permís als propietaris, amb més o menys èxit.
Alguns el deixen entrar però n’hi ha que no volen ningú tafanejant en les seves propietats. Fins i tot, una vegada el va enxampar la policia, però com que el van veure ben vestit i amb posat d’artista van arribar a una entesa cordial. «Abans era més reticent a entrar segons on. Però m’he adonat que si no entro jo ho farà algú altre que tindrà menys consideració. És un combat contra el temps i el vandalisme i, ara, tinc una màxima: si tens la porta oberta, tira cap dins».
El Jaume és metòdic. No toca res. Visita els escenaris del crim dues o tres vegades i n’observa la degradació. Des de la seva última visita al mas, em diu, hi ha entrat gent. Han desaparegut pots i olles i elements metàl·lics. «Ja han passat els xatarreros». Per sort, el seu objectiu d’avui encara hi és. A la planta noble de la casa, un piano antic —el té datat i localitzat el fabricant, de Barcelona, del segle XIX— amb canelobres.
Les teclat d’ivori s’ha esfumat. Entre el gremi, em comenta, hi ha una conya interna. Els cotxes i els pianos són el premi gros. Quan el caçador troba els dos ítems abandonats en una mateixa casa és un jackpot. Ell, com a fetitxe personal, però, té els papers, els llibres i la documentació, alguna foto de família que li parla dels antics habitants de la casa. Els treu la pols i els fulleja, ha fet alguna troballa. En una ocasió va trobar els documents de constitució de la Compañía Reusense de Tranvías que va operar el Carrilet. «És l’única vegada que m’he emportat alguna cosa, ho vaig donar a un arxiu de Reus».
Planta el trípode. Hi col·loca una Sony amb un gran angular. Un disparador programat evita la vibració de l’escena. Tot és quietud. Fa tres exposicions en pocs segons. Això li permet aplicar la tècnica de ‘pintar amb llum’. Encabat , a casa, passa hores combinant les diferents preses. «La meva dona m’ha d’arrossegar al llit cada nit». Un nivell de perfeccionisme i d’experiència adquirida que es nota en cada foto, hipnòtica, que captura la tensió artística del temps i la pols. Un sant de fusta es mira el piano fixament, vés a saber des de fa quants anys. Dispara.
La situació del patrimoni arquitectònic és, en molts punts del territori, crítica. Jaume Cardona ens ha fet conèixer el Teatre Principal de Montblanc, tancat i barrat. O el Mas Barber de Constantí, decorat amb els frescos d’uns savis grecs que, presumptament, hauria pintat Marià Fortuny en un estiueig. En algun cas, les seves fotos actuen com a denúncia i els immobles són catalogats a la Lista Roja del Patrimonio o bé l’administració desperta i els protegeix. No és l’habitual. Altres cops, les fotos del Jaume són el testament d’una època i uns espais que desapareixen, com en el cas de Ca l’Aleu d’Alforja que va poder immortalitzar, de casualitat, minuts abans de ser enderrocat.
De tot plegat, espera que en quedi alguna cosa. Té un record per Jordi Rovira, el president de la Societat Arqueològica de Tarragona mort inesperadament, que va ser el primer fer-li veure el valor testimonial del que fa. Aviat, n’editarà un llibre amb les millors fotos i uns textos curiosos, a mig camí de l'autoficció i l’elegia, que tenen com a objectiu evitar la localització i aturar el pillatge. «Me’n recordo de Traiber —la fàbrica de pròtesis embolicada en el cas Innova—, per exemple: ni les ordres judicials van poder impedir que en poques hores arrasessin les oficines».
Això passa en espais abandonats recentment. En d’altres, la pols continua formant capes de temps i espera impassible que la càmera del Jaume ho capturi. Com aquest mas que abandonem indemnes, sense que ningú ens hagi hagi cridat l'alto i amb la sensació estranya d'haver enxampat un tros de vida que s'extingeix. Potser quan el Jaume hi torni, no hi quedarà res. En qualsevol desert, si més no, sempre hi pot haver un piano que vol ser caçat.