Com cada Nadal, la majoria de les llars catalanes, i especialment aquelles amb xiquets i xiquetes, acompleixen d’una forma escrupolosa la tradició de fer cagar el tió. Aquest ritual, gairebé sagrat i venerat, és exclusiu de les festes de Nadal dels Països Catalans, i en concret del Principat de Catalunya, Aragó i Andorra. Durant segles, s'ha transmès de generació en generació gairebé d'una forma inalterable, però en les últimes dècades el costum ha patit algunes modificacions que l'han actualitzat al nou mil·lenni. Avui TarragonaDigital t'explica d’on ve la tradició de fer cagar el tió i et descobreix algunes de les seves curiositats i singularitats.

La dinàmica és fàcil. Diu la tradició que un tronc o tros de soca amb una forma especial i foradada arriba uns dies abans de Nadal a les llars on hi ha infants. Quan es troba, cal col·locar-lo en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'ha d'alimentar diàriament fins que està ben tip.

[noticiadiari]99/13623[/noticiadiari]

El dia de Nadal o de Sant Esteve, depèn de la família, és el moment que se'l fa cagar. Per a fer-ho, prèviament cal que els xiquets escalfin o mullin el bastó i resin davant del pessebre. Un cop davant del tió, se l'haurà de picar a l'esquena fins que deixi anar els regals i les llaminadures, al so d'una cantarella que variarà segons el poble o ciutat, però que sempre comença amb l'imperatiu «Caga tió...».

Tió o cagatió?

Cal tenir en compte quina és la forma correcta per a la denominació del tronc que caga dolços. Un tió és just això: un tros de soca o branca gruixuda destinada a ser cremada al foc. En els últims anys, però, trobem molt implementada la paraula «cagatió» per a referir-se a la soca, cosa que és totalment incorrecta. Com a molt, ens podem referir d'aquesta manera a l'acte nadalenc de fer cagar el tió.

L'expressió té l'origen en les cantarelles que acompanyen l'activitat, i que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu: «Caga tió / pixa vi blanc / el dia de Nadal...».   

Els «caçations»

En els últims anys, com una mostra més de la pèrdua del sentit original de les coses, s'ha estès el costum entre les associacions, les famílies i els centres educatius d'anar a buscar el tió al bosc. Aquesta activitat, ben lícita com a exercici d'esbargiment, es podria considerar una aportació del segle XXI a la tradició, ja que fins fa pocs dies, no existia. Fins ara, el tió apareixia en el lloc on havia d'aparèixer, sense més, com una nota afegida a tot l'embolcall d'enigmàtica i màgia que envolta l'element. 

Els tions de tota la vida tampoc tenen cara, ni cames, ni barretina. Són troncs simples i a través de les seves formes i línies sinuoses desperten l'inventiva dels xiquets, que tracten d'aplicar el major realisme possible en la seva estètica. Fins ara, per a molts, el mínim forat o cavitat del tronc ben bé podia servir per a menjar o cagar, sense importar el diàmetre del forat en qüestió.

Alcover té el tió més llarg del món

En aquesta tradició, el Camp de Tarragona està de sort, ja que té el tió més llarg del món. El dia de Sant Esteve, al municipi d'Alcover, és sinònim de fer cagar l'espectacular tió. La plaça Nova acull el tió més llarg que existeix a la terra en aquests moments, ja que va de punta a punta de la plaça i està pensat amb la finalitat que cagui per a 500 nens alhora. Fa entre 30 i 40 metres de longitud i la tradició ve de 4 dècades enrere, quan l'Associació Sardanista del municipi va impulsar l'acte.