El dia de l'escórpora va ser la primera novel·la de l'escriptor i articulista Miquel Bonet, publicada l'any 2015 per Cossetània. El debut del reusenc torna ara a les llibreries, d'on pràcticament havia desaparegut, en una nova versió revisada i que 'celebra' la dècada del V Premi de Narrativa Marítima Josep Lluís Savall Vila de Cambrils que va rebre en el seu dia.
La bèstia marina torna a 'amenaçar' la Costa Daurada, concretament, el poble fictici de Vilafarta, davant la massificació turística i la sobreexplotació del territori. L'humor és l'eix conductor d'una història amb què Bonet buscarà entretenir el lector, des de la proximitat i la quotidianitat, un cop més aquest Sant Jordi 2024.
Quines són les expectatives pel fet de tornar al mercat, a les llibreries, amb la mateixa novel·la deu anys després?
L'expectativa és, més aviat, una segona oportunitat que li dono al país de valorar la novel·la, ja que, en la primera edició, no ho van acabar de fer; va ser un llibre en què la crítica va anar molt bé, però no va sortir dels cercles intel·lectuals i dels lletraferits.
Va agradar molt, però no es va vendre; va tenir una distribució reduïda dins de la col·lecció Cossetània dels llibres que guanyen premis molt locals, que evidentment no tenen un circuit molt ampli. Així i tot, el llibre va sortir de Cambrils, Reus i Tarragona, que és l'ambient per on estava predestinat a circular, i a la resta del país es va llegir bastant.
Va ser voluntat pròpia, llavors, publicar una reedició?
Sempre em va quedar una mica l'espineta clavada d'un llibre que jo considerava bo, tot i ser la meva primera novel·la, perquè no n'havia escrit mai cap. Considerava que havia de tenir recorregut i que es mereixia ser una mica més popular. És un llibre que pretén ser d'entreteniment, és una comèdia i, per tant, podia ser una cosa que arribés a més gent i no va passar.
Quan vaig començar a publicar amb Miquel Adam, a l’editorial La Segona Perifèria, vam fer una espècie de pacte a llarg termini: li vaig dir que a partir d'ara m'ho publicaria tot ell i una de les condicions, no era sine qua non, però li vaig dir que m'agradaria que republiqués aquesta novel·la que havia fet deu anys enrere. També, hi havia coses que no m'acabaven d'agradar i volia que li donéssim una segona oportunitat a veure si funcionava.
Han insistit que el llibre està molt revisat; la història és la mateixa, han canviat el to o l’enfocament?
No, el to i l'enfocament és exactament el mateix, continua sent una comèdia i té la mateixa línia argumental. L'únic que hem fet és una revisió lingüística, que en algunes parts no era acurada. Hi ha, per exemple, uns personatges que són de les Terres de l’Ebre i vam demanar ajuda al Joan Tudó, que és un escriptor de la Sénia, i ell els ha “traduït”.
També, he ampliat uns capítols més. Alguns eren més lírics i, per mi, eren una paròdia del que deia el peix assassí, però la gent no ho acabava d'entendre. Ara el que hem fet és separar-ho més, li hem canviat la tipografia i són com unes cortines de separació que tallen l'acció i és directament l'escórpora qui parla. Té evidentment una veu totalment diferent, és més poètica.
A nivell personal o professional, com a escriptor, què suposa llegir-se a un mateix, passats deu anys?
Jo m'agrado bastant en aquest sentit, aquest defecte l'he tingut sempre, i quan escric articles també. Quan acabo els llibres intento separar-me'n ràpid, perquè sempre és un procés traumàtic aquesta part, però l’endemà o els dos dies següents em rellegeixo bastant a mi mateix, a vegades, de manera una mica malaltissa fins i tot.
Amb el llibre m'ha passat el mateix, em feia por tornar-lo a obrir, perquè veus tots els defectes, era la primera novel·la que escrivia i veig totes les coses que feia malament. Però després, quan t'hi poses, vas trobant més coses que t'agradaven i, al final, la conclusió és positiva; n'he sortit bastant més content del que estava. Tot allò que hem modificat i ampliat, era obvi que calia polir-ho perquè tinc deu anys més d'experiència en l'ofici.
La sobreexplotació turística
Fa una ‘radiografia’ de la massificació turística, que s'ha anat incrementant, tenint en compte que la temporada alta s'allarga cada cop més. El contingut continua resultant actualitzat?
En aquest sentit, no ha calgut retocar res. És veritat que a vegades sembla una mica profètic, però fa deu anys no parlàvem sobre el canvi climàtic i ara t'ho pots llegir des d'aquest punt de vista i encara té més sentit.
De fet, ja estàvem en un punt de desolació del territori, decadència i no retorn. Però, seguint l’estela del que ha passat a la Costa Daurada, que ja havia passat a la Costa Brava i a Mallorca, quan ha arribat a Barcelona, és quan sembla que el problema és de tots. Ara hi ha la consciència que és un problema global del litoral mediterrani.
En aquell moment, es considerava un fet que només passava aquí?
Sí, era com una mica de conservacionisme, d’uns quants que miraven pel territori per inèrcia, perquè és el discurs que havies tingut sempre. I ara, sense canviar res de la novel·la -els personatges es comporten i parlen igual- encara està més actualitzat que abans. Amb tot, ara hi ha una mica menys de país per protegir.
«Ara, encara que la gent pensi en les mateixes coordenades extractives que abans, ha canviat el llenguatge»
Entre els personatges hi ha hotelers, empresaris, regidors de Cultura i Turisme… buscava una crítica transversal a la gent del territori?
En aquell moment, hi havia una mica de revenja personal. Hi ha molta gent que surt, amb altres noms evidentment, perquè jo havia viscut molt de prop el tema del turisme i restauració; i els vaig posar allà com a personatges i vaig fer que l’escórpora se’ls mengés amb voluntat de “fer net” i d’arrasar amb tot per tenir una mica de regeneració.
Ara, encara que la gent pensi en les mateixes coordenades extractives que abans, ha canviat el llenguatge. Hi ha moltes coses que diuen els personatges que fa deu anys es deien, com fa quinze o fa vint, que ara ja no es diuen i això és un progrés. La substància no, però almenys el llenguatge canvia. La gent reacciona més a les xarxes socials, però hi ha coses que, per exemple, un regidor de Turisme ja no es pot permetre dir i hi ha una mica més de cura.
Un tret característic de l’obra és l’aposta per la proximitat, aquest punt de localitat i “d’anar a comprar el pa a peu”.
Això sí que lliga amb la meva aposta personal. Tota la vida he anat vivint en pobles i barris cada cop més petits, fins ara que estic al barri més aïllat de Cambrils, on hagi de tenir el mínim tracte possible amb la gent. En general, la meva quotidianitat és que em sento més còmode en comunitats més petites perquè les comunitats grans costen molt de gestionar. Havent-hi Internet, no sé si necessites tanta gent.
Aquesta massificació és força incompatible amb nuclis més aïllats i la proximitat?
A la novel·la hi ha molta crítica al turisme massificat, però alhora no hi surten gaires turistes, sinó la gent que ha creat les condicions perquè hi hagi turisme, que ho ha promogut. En el fons, es “dispara” més contra aquests promotors que contra el mateix turisme de càmping o de caravana, que venen aquí com poden anar a qualsevol altre lloc. I cada vegada ho veiem més clar perquè fa més calor.
Jo tinc la sensació que hi ha menys turisme cada dia. Els números no diuen això, però crec que el "pastís" s'ha fet petit, no perquè aquests promotors no hagin volgut fer-lo més gros, sinó per la mateixa evolució natural de l'aposta: no hi ha més terreny que explotar, per construir, més llocs per fer càmpings ni més clients, que també són limitats. Al final, el negoci s'esgota per si mateix.
Una 'lectura' sostenible i crítica
L’escórpora seria una metàfora de com pot acabar tot això? Que el planeta, en el sentit del canvi climàtic, se’ns mengi a nosaltres.
No tenia tant el canvi climàtic en ment quan vaig escriure la novel·la com les agressions directes i particulars dels humans. El canvi climàtic és un fenomen tant a gran escala que es pot personificar en aquesta bèstia diabòlica, que s'ho carrega tot i que també té aquesta ànsia de destrucció per regenerar el desastre que hem viscut.
El dia de l’escórpora és, al final, un homenatge al film de Tiburón, aplicat amb diferències a la Costa Daurada.
És el punt de partida, la idea estava molt clara i era agafar el que passa a la costa est dels Estats Units i que passés aquí. La crítica turística no és meva, a la pel·lícula, encara que era una subtrama, la ridiculització i la caricatura d'aquest turisme de masses ja era una de les parts principals. El que vaig fer va ser adaptar-ho fins que hi ha un punt de la novel·la que ja està completament localitzat aquí, els personatges també agafen la seva autonomia i personalitat.
Pel que fa a les conclusions, extrapolades en l'actualitat, quin és l’horitzó d’aquest turisme?
Fa deu anys em pensava que hauria de vindre un gran cataclisme, que és el que estava personificat amb l'escórpora, que ho acabés tot i que ens fes adonar que era un model sense futur. Ara, el sector es troba amb la necessitat aquesta de fer una mica de guaret i deixar que es regeneri tot sol. Hi ha la sensació que està en un moment de terra cremada; cal que plogui una mica i torni a créixer per si sola.
Amb el temps he vist que, a poc a poc, les coses han començat a caure pel seu pes. No ha sigut tant un tsunami com un desgast progressiu i potser no caldrà intervenció, en definitiva. Per molt que ho promocionin, no ens en sortirem.
«És una novel·la que vol entretenir i que la gent s'ho passi bé llegint-la»
Més enllà de la intenció d’entretenir, hi ha un punt d’incomodar o fer pensar al lector?
Sempre va ser i ha estat una novel·la que vol entretenir i que la gent s'ho passi bé llegint-la. Em sentia incòmode donant una cosa tan bàsica i sí que és veritat que he intentat que hi hagi dues o tres capes més de lectura i, que si algú vol pensar més enllà de tot això, molt bé. Pensar no fa mai mal.
Hi ha gent que pensa que una novel·la t'ha de posar la tesi damunt de la taula i ha d’anar endavant i enrere i t'ha d'incomodar, provocar, etc; però són eines. Com l’humor, que també és una eina per fer avançar la narració. Evidentment, jo faig servir les eines que tinc: hi ha una mica de tesi antisistema i prosostenibilitat.
Ficció i no-ficció: literatura al Camp de Tarragona
En l’àmbit de no-ficció, va publicar Periodisme de contacte l’any 2022, tornarà a recopilar articles d’opinió o cròniques?
Tinc un llibre pendent de publicar que és purament de no-ficció. És una beca que vaig guanyar de la Fundació Finestres, que era d’assaig periodístic, i és una espècie de biografia del cuiner Santi Santamaria i dels anys en què es va barallar amb Ferran Adrià i tota la polèmica que van tenir.
Amb el temps, he descobert que estic bastant més còmode amb la no-ficció. Amb la ficció m'ho passo molt bé, dones peu a la teva fantasia i tal, però no és el mateix.
Es retroalimenten l’una a l’altra?
Quan vaig escriure El dia de l’escórpora, encara no escrivia no-ficció i, segurament, moltes de les coses que hi ha són articles que estan explicats en forma de ficció. Al final, els capítols són articles de 1.500 paraules. Si aquesta novel·la fos un best-seller, en faria una altra, però estic més còmode en l’article periodístic per definició, per estil, per to i per distància també. S'ha d'anar amb compte, perquè a partir de les deu pàgines em perdo.
Des de dins el sector, com veu el panorama literari tarragoní?
Hi ha coses molt bones, és veritat, però manquen, primer, crítiques i un teixit que conformin el sistema literari tarragoní; i uns mitjans de comunicació que el promocionin. Està molt bé que es parli d’El dia de l’escórpora, però si algú altre fa una novel·la sobre Alforja, per exemple, i ningú la posa sobre el mirall de la realitat, per buscar errors i allò en què tingui raó, les obres es perden entre el magma de continguts repartits que hi ha.
De cara al Sant Jordi d'enguany, quines recomanacions faria?
Hi ha un llibre que m'agrada molt, que és El senyor de les tenebres, de Hal Bennett, un home negre dels anys setanta als Estats Units. És una novel·la molt bèstia, no he llegit res igual en la meva vida, però la trobo divertida perquè té aquest punt de sudisme, que a vegades reivindico jo; en aquest cas, el sudisme autèntic dels Estats Units.
I està molt bé perquè parla sobre com pot arribar a degenerar una persona individual quan el seu col·lectiu està menystingut i esclavitzat per un altre.
És una reflexió molt curiosa perquè és agafar el negre sudista dels Estats Units i convertir-lo en un personatge encara més execrable que els blancs que els mataven i els escorxaven. No s'havia traduït mai al català des dels anys setanta que s'havia perdut.
En aquesta línia, se sent còmode amb l'etiqueta d’abanderat del sudisme tarragoní?
No sé si jo vaig crear aquest "monstre" o em van penjar l'etiqueta i me’n vaig aprofitar. No sé si m'ho he fet jo mateix, si m’ho vaig inventar o m’ho va posar algú. No tinc cap voluntat de segregar el camp de Tarragona de res, però funciona. Sobretot, de cara a la gent de Barcelona, t’has de folkloritzar, t’has de posar la "boina" perquè et facin una mica de cas.