El Reus Deportiu es va alçar amb la Copa del Rei d'hoquei patins a principis d'aquest 2025 i, poques setmanes després, es va confirmar la renovació de Jordi Garcia, qui continuarà com a tècnic roig-i-negre, almenys, fins al juny del 2027. Va ser un dels jugadors estrella del primer equip en el seu moment i ara continua sumant èxits i refermant el seu model de joc, que ha permès sortir a pista alhora els més veterans i experimentats amb el fort sentiment reusenc dels més joves.

A la renovació del míster, es va sumar també la del xilè Diego Rojas fins al 2028 i, en contraposició, la marxa de Ferran Giménez, qui tanca la seva etapa lluint els colors del Reus Deportiu; no es preveu que hi hagi més moviments en la plantilla. L'actual equip, després de classificar-se en tercera posició per al play-off de l'OK Lliga, jugarà el pròxim dissabte 17 de maig, el primer partit de la sèrie de quarts de final contra el Club Esportiu Noia Freixenet. En una futura semifinal, es trobarien l'equip guanyador entre el Liceo-Lleida.

La seva renovació com a entrenador de l’equip era cabdal per a la continuïtat del projecte actual. Què li suposa, a nivell personal, haver renovat l’acord amb el club fins al 2027?
A nivell personal, suposa una alegria molt gran, en el sentit que probablement sigui l’entrenador que fa més anys que entrena al primer equip del Reus. I, en el fons, l'alegria també d’haver passat diferents moments durant aquests vuit anys, en què els projectes han anat canviant, i el fet que el club continuï comptant amb mi per iniciar un nou projecte, que aquest és molt il·lusionant perquè és amb gent de casa. Em fa sentir molt feliç i molt orgullós.

Un projecte per fer bandera de la ciutat i de la pedrera.
Sí, és difícil aconseguir o que surtin tants jugadors amb tant de talent alhora, no és una situació molt normal. Aquests jugadors sí que és cert que quan jo vaig arribar eren infantils i avui ja formen part del primer equip, però van entrar dins del procés a partir del juvenil, amb el mateix model de joc que utilitzem al primer equip. I, a poc a poc, ara estem collint els fruits d’aquests anys anteriors i ara ve el següent pas, que és consolidar-los i intentar fer-los més grans, que agafin més experiència. És molt més competitiu formar part d’aquest procés, és molt il·lusionant.

«Estem collint els fruits d’aquests anys anteriors i ara ve el següent pas, que és consolidar-los i intentar fer-los més grans, que agafin més experiència»

Quines han estat les claus per assolir un creixement com el del Reus Deportiu?
Jo crec que el primer de tot és la confiança, quan em van fitxar a mi, ja em van fer un contracte llarg i el següent ja va ser de quatre anys; i sobretot haver pogut implementar el meu model de joc que tinc amb el primer equip, transmetre’l a la base i que tots juguin igual. Això ha permès anat “avançant feina”, perquè quan vaig arribar, entrenava els onze jugadors meus i si algun dia algú es feia mal i teníem alguna necessitat, havia de pujar algun jugador de la base i no entenia res. Avui dia, tots els equips a la base juguen igual, per tant, si necessito convocar un juvenil, parlen el mateix llenguatge que jo. Crec que un dels grans valors que ha fet el Reus ha sigut creure en aquest model de joc i estendre’l a tota la base, ara tots parlem el mateix idioma. Cada any, l’anem modificant, si hi ha coses que no han funcionat, però aquest és el gran secret i si després acabes guanyant, encara es reforça més.

Hi ha una feina rodada al darrere independentment dels resultats.
És cert que hem aconseguit vuit anys sempre estar a dalt amb equips més i menys competitius, però l’any passat va ser molt dur perquè teníem unes expectatives molt altes creades, crec que irreals, que s’havien creat perquè veníem d’un any anterior en què havíem jugat totes les finals possibles amb un equip sense tants noms i, després de poder fitxar jugadors, ens vam pensar que així guanyaríem, i va ser un error. Això va portar que alguns es frustressin i generés un estat de nervis que no era normal. Enguany, hem tornat a tenir menys jugadors perquè ens han pres dos dels més importants que teníem i, per aquest motiu, crec que l’important és el grup, l’equip, i és una de les coses de què em sento molt orgullós.

L’equip actual ha començat de manera immillorable aquest 2025. Què ho ha fet possible i com s’ha treballat?
El més important enguany ha sigut tornar a tocar de peus a terra i ser conscients de quines eren les nostres expectatives i ser conseqüents amb l’equip que teníem per poder treballar amb tranquil·litat. Vam anar a jugar la Supercopa a principi de temporada i, així com l’any passat teníem l’obligació de guanyar-la, perquè jugàvem a Reus i vam quedar eliminats en el primer partit, aquest any anàvem a la Corunya amb la intenció de jugar un bon partit per si sonava la flauta i jugar la final, que vam jugar i la vam perdre contra el Barça faltant tres minuts. Això ens va generar confiança i el camí d’estar treballant tranquil·lament, sense pressió de la gent i veient a gent de casa que està contenta.

«Tothom diu que l’equip es mereixia guanyar-lo per tot el treball i tot el patiment viscut»

I això es va convertir en una nova Copa del Rei.
Quan guanyes el títol, que és la conseqüència o culminació d’aquest camí, tothom diu que l’equip es mereixia guanyar-lo per tot el treball i tot el patiment viscut. Això ha demostrat que la gent era conscient que havíem estat treballant molt bé durant vuit anys i ens havia faltat alguna vegada un punt de sort, alguna vegada ens havíem equivocat, però el treball era el correcte. Els que portem més temps aquí, el Ditu, el Joan, el Marc i jo hem perdut moltes finals. Però per perdre-les, les has de jugar. Només ens faltava culminar-ho.

Han passat 19 anys perquè tornés a ser campió; llavors com a jugador i ara com a entrenador. Com ho ha viscut des de la part més emocional?
Jo em vaig fer entrenador per poder entrenar el Reus, essencialment, no per qualsevol altre equip. Per tant, ja hi havia un punt emocional molt gran. Vaig haver de començar a Vilafranca a Segona Divisió durant cinc anys, passant-m’ho molt bé i creixent molt; després al Vendrell, i arribar aquí per, al cap de vuit anys, poder-ho fer (guanyar la Copa del Rei). Aquella de fa dinou anys va ser molt especial perquè ja veníem de divuit anys sense guanyar un títol, tot i que posteriorment vam encadenar victòries amb tots els títols possibles d’una tongada, en cinc o sis anys ho vam guanyar tot. Toquem fusta, intentarem que això torni a passar. 

Però va ser molt especial perquè la vam guanyar contra el Barça i, si el d’ara és superior, el de llavors ho era molt més, i quan faltaven deu segons, va ser un gol meu el de la victòria i, per això, durant dinou anys ha sortit la meva foto a cada Copa del Rei. Hi ha també un punt de dir “gràcies a Déu que l’hem guanyat i podem treure aquesta foto!” i que ara surtin els joves, que s’ho mereixen. És un orgull terrible haver guanyat set títols com a jugador i ja portar-ne tres com a entrenador.

Després d’aquest gran inici d’any, la càrrega de partits ha passat factura i la Champions no ha pogut ser. Esperaven que pogués passar?
La veritat és que estem molt orgullosos del treball de la Champions perquè ens vam haver de classificar amb una prèvia el mes d’octubre, quan ningú donava un duro per nosaltres, ens havia tocat el grup més difícil i hem sigut capaços d’eliminar el Barça i hem jugat contra el Benfica, que avui dia és el millor equip del món, el que té més pressupost. Vam jugar un partit espectacular a casa i sí que és cert que les lesions ens han minvat el fet de poder competir millor a fora, però hem de ser honestos i honrats, i el Benfica actualment està per damunt de nosaltres. I aquesta Champions també ens ha portat a no poder competir prou bé en algun moment a la Lliga, hem acabat en tercera posició i ens agradaria haver pogut ser segons, lluitar fins a l’últim dia contra el Liceo, no ha sigut possible, però hem aconseguit un dels nostres objectius que era evitar el Barça fins a una hipotètica final.

Com enfronten ara els partits del play-off?
Jo crec que serà apassionant, amb una eliminatòria de quarts contra el C.E. Noia Freixenet, que segur que serà molt dura, perquè són tres partits i pot passar qualsevol cosa. Intentarem passar les semifinals i jugar aquesta final perquè ens fa molta il·lusió. Hem de tenir calma, la pausa que hem tingut enguany i assumir que es pot perdre, assumir que es pot guanyar i treballar amb tranquil·litat. Han estat setmanes de provar coses, de crear joc i sobretot que els qui havien estat fora per lesió tornessin a agafar el ritme del partit.

Precisament, les lesions d'alguns jugadors han fet que la base pogués debutar en partits importants amb el primer equip.
No havien jugat mai amb el primer equip i ho han fet molt bé, ara ja formen part d’aquest grup que hem ampliat una mica per les circumstàncies. Tenim consolidat ja pràcticament el Carles, que l’any passat estava fora i ha tornat enguany i ja va jugar de titular contra el Benfica, el Pol i el Roger, que havien començat jugant molts dies amb el Plata i ara ja formen part del nostre dia a dia. Això ha sigut perquè es van lesionar el Joan, el Ferran, el Guille, l’Arnau va marxar a mitjan temporada cap al Voltregà… i en lloc d’anar al mercat a fitxar, hem tirat de baix, de la pedrera, que ja coneix el model de joc i ha sigut més fàcil poder-los incorporar.

Consolidar i fer créixer aquesta pedrera és el principal objectiu ara mateix?
Jo crec que estan en molt bona sintonia amb els jugadors professionals o més grans, perquè una de les grans virtuts que tenim és que tothom té clar quin és el seu rol. Hi ha jugadors que, per l’edat i per l’experiència, tenen un rol més important com el Joan, el Marc, el Ditu, el Maxi i el Martí; i després, una sèrie de jugadors que van a cegues i això fa que el vestuari sigui una bassa d’oli. Els grans s’han posat les ulleres de l’amor i s’han enamorat dels petits, i els petits estan enamorats dels grans perquè són els grans, això fa que es respectin i s’estirin els uns als altres positivament.

També, està sent molt important l’afició per a impulsar-los.
Sí, s’han retroalimentat amb el suport de l’afició, que sempre ha estat amb nosaltres i s’ha sentit molt identificada amb aquesta lluita i competitivitat que sempre hem tingut. No hi ha partit que no hàgim estat vint minuts escoltant els càntics, però si a més ara afegeixes que hi ha molts d’aquells que els seus fills són els que estan jugant, o bé són el cosí, l’amic, el veí… fa que els que estan animant se sentin molt més identificats. Hi ha un punt ja familiar.

«L’afició sempre ha estat amb nosaltres i s’ha sentit molt identificada amb aquesta lluita i competitivitat»

Vam veure com la ciutat es bolcava per celebrar amb l’equip la Copa del Rei. Es veuen pujant de nou al Balcó dels Somnis de l’Ajuntament amb un títol de Lliga?
L’objectiu és anar-hi, continuar treballant per aconseguir aquests objectius. Penso que serà un play-off molt xulo, volem arribar ben preparats i veure si som capaços; el que ha passat a la Copa ens dona més opcions que altres anys, però hi ha un màxim candidat, que és el Barça, i hem de ser conscients que està per damunt de tots, i després el Liceu, que ho està fent molt bé.

Després de tan bons resultats, sent la responsabilitat o la pressió? Com es gestiona des de la banqueta?
M’he passat més de mitja vida en aquella banqueta. Vaig estar vint anys al primer equip com a jugador, ara en porto vuit i si tot va bé en faré deu. Sempre dic que quan vaig fitxar pel Reus, no sabia si guanyaríem títols o no, però el meu gran objectiu era tornar a omplir el Pavelló i que el Reus fos el Reus de la meva època. I això ja ho vam aconseguir enguany i és un orgull arribar-hi. La pressió sempre me l’he posat jo, no necessito que la gent ho faci.

«Sempre seré del Reus i quan arribi el moment de canviar de lloc, passarà, però des de la tranquil·litat»

Amb la renovació fins al 2027, continuarà a casa dos anys més. La seva voluntat és seguir al capdavant dels roig-i-negres més a llarg termini?
He firmat fins al 2027, però puc decidir si continuar o no la temporada vinent perquè he de ser honest amb mi mateix i, si detecto que l’equip ja no creu en mi, que el club necessita un canvi o que estic cansat, seré el primer a fer un pas al costat. Ja he complert el meu objectiu: he omplert el Pavelló, he guanyat un títol, em sento orgullós d’haver entrenat vuit anys… Per tant, any a any, sempre seré del Reus i quan arribi el moment de canviar de lloc, passarà, però des de la tranquil·litat. El meu objectiu és viure-ho intensament perquè no saps mai quan s'acabarà i perquè ho estic gaudint moltíssim.