URGENT

Mor una persona atropellada per un tren de l'R16 a Cubelles

ÚLTIMA HORA

un home de 33 anys, primer cas sospitós de coronavirus a Catalunya

Quinze frases fetes tarragonines que estan 'en perill d'extinció'

El llenguatge ha tingut sempre fórmules populars per comunicar idees complexes en molt poques paraules. Ara són memes i gifs, però tradicionalment havien estat dites i frases fetes
Paraules escampades. | Pixabay
 

Són temps de memes, de gifs i d'acrònims com LOL, LMAO i WTF. De Ok boomer i de que si quiere bolsa. Són recursos expressius adaptats a la realitat de la comunicació a les xarxes socials, són molt efectius i es propaguen viralment. Condensen molt de significat en poques lletres: són econòmics. Usen mecanismes irònics per encapsular i transmetre missatges: són simpàtics.

 

Però res de tot això és nou. El llenguatge ha tingut sempre fórmules populars per comunicar idees complexes amb molt poques paraules. Ara són aquestes, però tradicionalment havien estat dites, refranys i frases fetes, el que es coneix tècnicament com a paremiologia.

 

Frases fetes, un reflex de la mandra?

N'hi ha que diuen que fer servir frases fetes és un reflex de la mandra, de no voler esforçar-se prou a explicar una idea o un concepte i de tirar d'una fórmula establerta per fer-se entendre. Res més lluny de la veritat: conèixer les dites pròpies d'una llengua contribueix sempre a millorar el nivell d'expressió i a enriquir el discurs propi. A més a més, les frases fetes tenen una altra virtut no menys important: connecten la parla quotidiana popular amb la literatura i acoloreixen amb recursos retòrics el dia a dia. I quan són divertides, et poden alegrar una conversa, com la sal i el pebre.

 

Ara ve quan lo maten (aquesta ve dels cines d'abans): moltes frases fetes es perden. Abandonen el parlar de la gent perquè l'interlocutor ja no sap de què parles quan li dius coses com «una dona sense arracades és com un ruc sense morralles». Ja no se sap què són morralles ni gairebé què és un ruc. Per no parlar del factor d'incorrecció política —tot i que les dites sovint serveixen per traspassar aquest mur.

 

També es perden perquè, com hem vist al començament, la majoria de les noves expressions populars ens vénen del castellà i, sobretot, de l'anglès. Només cal fer un cop d'ull a l'Urban Dictionary. És una pèrdua pel català en el seu conjunt i, amb més gravetat, per alguns dels seus dialectes com ara el nostre, el tarragoní, que perd riquesa expressiva a ritme accelerat.

 

Per això avui, a TarragonaDigital, hem volgut recollir una mostra d'expressions locals en vies d'extinció. N'hi ha moltes més, però aquestes ens semblen representatives de la ironia i el sarcasme característic del Camp.

Algunes dites amb topònims del Camp de Tarragona

Paremiologia a la qual no se li pot negar la genuïnitat, perquè cita directament poblacions tarragonines. Algunes prou conegudes, altres més underground, totes expressives:

  • 1 — Fot-li que és de Reus

Un clàssic estès en tot el domini lingüístic. Normalment l'origen d'aquestes expressions sol ser incert, però en aquesta hi ha bastant d'acord de com es va generar, en temps de les guerres carlines. Reus era una ciutat liberal envoltada de territori carlista i, quan les tropes d'aquests darrers n'enganxaven un de Reus li arriaven sense miraments. El significat de la dita ha evolucionat una mica. A més de no tenir miraments i tirar pel dret, també vol dir no tenir pèls a la llengua.

  • 2 — Fer-se petar Poblet i Santes Creus

Aquesta és bona. Quan algú, generalment a la Conca de Barberà i a l'Alt Camp, té una tendència desbocada a la promiscuïtat, sense fer gaires distincions entre carn i peix —excuseu la simplicitat de només considerar dos gèneres, avui dia— se li diu això, que és una versió refinada del groller «s'ho folla tot», amb un simpàtic record pels monjos i monges dels nostres monestirs.

  • 3 — D'Alcover res de bo en ve. I si algú bo hi va, no el deixen tornar.

No se sap què passa, però la gent d'Alcover són dels més mal vistos del Camp, o com a mínim si fem cas a aquesta frase feta. No els poden veure, per exemple, ni a la Selva —veïns i enemics acèrrims— ni a Valls —capital de comarca. Aquesta fórmula està àmpliament documentada per atacar gratuïtament alcoverencs, pràctica que condemnem amb severitat. De totes maneres, entre pobles amb animadversions històriques, sempre trobem variants d'aquesta dita. També passa en expressions com «Solivella, cul i mamella», «qui no és puta és vella», «a Riba-roja qui no és puta és boja» o «a la Canonja, qui no és puta és monja», on no cal prendre-s'ho al peu de la lletra perquè el que mana és la rima. I sigui com sigui també cal condemnar-les furibundament per heteropatriarcals.

  • 4 — Acabar com la comèdia de Falset

Un altre clàssic, que entén tothom (encara). Quan el caos s'apodera d'un acte o esdeveniment o quan una controvèrsia s'acaba a mastegots sempre es pot dir que s'acaba com la comèdia de Falset. Tampoc se'n sap gaire bé l'origen, ni quan va tenir lloc aquesta comèdia. Però si se sap que va acabar segons uns a bastonades i segons altres a pedrades. De vegades, s'hi afegeix el repicó «que va començar a les vuit i es va acabar a les set» que li confereix un toc d'absurd encisador. Vol dir el mateix que «acabar com el rosari de l'aurora» i té una variant a Flix: «acabar com la fira de Flix: dues caixes i un canyís» que no vol dir exactament el mateix: afegeix el matís de no acabar malament però sí en un no-res.

  • 5 — La calor de la Canonja i el fred de Masricart

Aquesta és bonica. Serveix per dir-li algú quan va massa tapat i quan hi va poc. Molt útil per a situacions d'alt contrast tèrmic.

  • 6 — Salou a l’hivern és un cul de món i a l’estiu un munt de culs

Curiosa, aquesta. Segurament a Salou ja no es diu, però va arribar a ser molt popular. També n'hi ha diverses variants però totes vénen a ressaltar la gran diferència de la localitat costanera a l'hivern, quan no hi ha ningú i és un mas robat —una altra expressió nostrada que es perd—, i a l'estiu quan està ple de banyistes amb poca roba. Malgrat la popularitat, té un origen concret: va ser una creació de l'enginy de Mossèn Muntanyola, el mític capellà de l'Espluga que la diòcesi va traslladar a la parròquia de Santa Maria del Mar els anys 70 i que va deixar un record inesborrable al municipi.

  • 7 — Quan Tarragona sigui Montblanc

Sobre aquesta dita, no s'acaba de veure clar si és per bescantar tarragonins o montblanquins. El cas és que es diu quan una cosa es veu clar que no s'arribarà a fer mai. Cosa que és, gairebé, l'esport nacional del Camp.

  • 8 — A Valls, d'una cullerada en fan dos talls

També de les que es basen més en la rima que no pas en un caràcter col·lectiu contrastat, es diu això de la gent de Valls quan tenen tendència a explicar grandeses i exageracions. I, de fet, ben mirat, sí que hi tenen tendència, vist lo poca cosa que són.

Algunes dites escoltades (cada cop menys) al Camp de Tarragona

No és clar que siguin exclusives de Tarragona, perquè la llengua és lliure i va per on vol, però sí que és cert que hi ha expressions que arrelen més en segons quin lloc, vés a saber per quina raó. Al Camp s'hi solien sentir coses com aquestes:

  • 9 — El ciri és curt i la professó és llarga

Quan la necessitat és gran i els mitjans disponibles limitats, s'apel·la a la responsabilitat amb aquest refrany. «Tingues coneixement» es diu, també, que no vol dir saber molt sinó tenir sentit comú i criteri.

  • 10 — Xerrar més que un sac de nous

No tot és ser una cotorra o parlar pels descosits, que també estan bé. Però donat que sempre hi ha gent aficionada a parlar desmesuradament és útil tenir repertori per descriure'ls. El rec-rec, constant, d'un sac ple de nous pot arribar a ser molt molest.

  • 11 — Entregar l'ànima al cel

Darrere d'aquesta beateria de rebotiga, s'hi amaga una manera elegant i gairebé mística de dir que has fet servir el satisfyer i has arribat a l'orgasme.

  • 12 — Ser un encantat de les bombes

Abans molt escoltada pels carrers de Tarragona, Reus o Valls, ara tothom està 'empanat' i ningú no fa servir aquesta expressió original que es refereix, òbviament, als bombardejos de la guerra. Passats pel sedàs del temps i a la ironia, esclar, que tot ho curen.

  • 13 — Vigilar les espardenyes

No podia faltar una dita de castellers, de quan es descalcen. Quan algú no fot brot —una altra expressió— i s'està aturat mentre els altres fan coses se li diu que vigila les espardenyes, feina encarregada al més dropo o al més inútil de la colla.

  • 14 — L'or de lluca

«És d'or!» «Sí, d'or lluca, que mirant s'acluca». Expressió popular recollida a Vilaplana i en punts del Baix Camp, és la manera col·loquial de dir que «no és or tot el que llu» o l'equivalent de la divertida dita castellana «Oro? El que cagó el moro». El sentit és clar: es diu de quan es vol fer passar per bona alguna cosa falsa. L'origen és més incert. Es diu que prové d'un antic or de la ciutat toscana de Lucca, que produïa i exportava metalls de baixa qualitat. 

  • 15 — De tot el que m'has dit, me llepo la fava, el cul i el dit.

Un adagi nihilista per acabar. Per no donar crèdit a res del que et diuen ni la més mínima importància. La millor actitud davant de la vida.