Megafonia

'Agres i furiosos 2'

«Què ens passa? Som lluny de l’afecció. Alienats, cridaners i demagogs, fills condemnats d’un lamentable espectacle ultraliberal»

Què pesa més, la ignorància o la por? La bretxa de la crispació s’obre camí entre cassoles colpejades, barris benestants i descapotables abanderats, i un fangar parlamentari es desvirtua encara més entre els filtres interessats dels mitjans, els posats i les il·lusòries xarxes. Tot dibuixa un terreny descontrolat on reneixen odis agres i rancúnies, insults i esperits venjatius, furiosos, que alguns com jo crèiem potser superats.

Tan sols un «maricón», un «perro judío» o un braç alçat són suficients per submergir-me en una tristesa absoluta, un desconcert i una perplexitat que per res m’explico, i que m’espanta. Potser, la injustícia, la misèria i la desigualtat estaran sempre instaurades entre nosaltres, humans mil·lenaris, des de temps remots de polze avall, esclavituds i d’altres barbàries, simbiòtiques entre un món que mai millora excepte petits moments d’amor.

La desmemòria plana, selectiva, i la memòria històrica fuig lliscadissa entre governs que passen i obscurs engranatges, deixant en l’oblit persones, vides i morts. El temps, que en principi tot ho arregla, empeny cap a extrems polars i intransigents, discussions impossibles i perplexitat de pantalla i sofà. Què pesa més, l’egoisme o la mala educació? L’individualisme exacerbat o el cretinisme engrevit?

De sobte miro, amb por, tot allò que no m’agrada, que se m’escapa, i em pregunto d’on prové l’odi incipient i innat, la fòbia victimista embolcallada en banderes contra els presumptes enemics de la pàtria i la ‘llibertat’. Quan hi penso, em reveig inoperant i astorat, i només crec en l’educació i la solidaritat, la cultura i l’estima, vectors inamovibles de l’esperit crític i d’una utòpica justícia social. Què ens passa? Som lluny de l’afecció. Alienats, cridaners i demagogs, fills condemnats d’un lamentable espectacle ultraliberal.