GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

L’hort del nesprer

Diumenge passat la primavera va esclatar en tota la seva esplendor. Després de dinar, quan el sol escalfava més, vaig decidir anar amb el cotxe fins a la masia. Feia més de tres mesos que no obria la casa i temia que les últimes pluges haguessin causat algun desperfecte al terrat. En els cinc quilòmetres que separen el poble de la muntanya, els meus ulls no donaven l’abast en redescobrir un univers que creia enterrat des de feia temps. Tot era nou i vell alhora, i la grandesa que abraonava la natura pregonava una calma que no havia imaginat ni en el millor dels meus somnis.

 

Només arribar, vaig baixar del cotxe i a l’hora d’obrir la tanca de ferro vaig notar com les frontisses grinyolaven amb certa resistència. Finalment, però, van col·laborar en el meu propòsit. En els pocs metres que té la costa que separa la carretera del jardí, em vaig adonar que em resultava difícil avançar. La terra s’havia tornat més flonja i l’herba inundava totes les escletxes del terreny, talment com si volgués tapar les llacunes de tots aquells dies de passivitat. Els ocells, per la seva banda, se sentien més a prop que mai i les onades repetides d’aire calent em feien esborronar la pell d’una forma gairebé macabra.

 

Davant de la impaciència que tenia, vaig obrir tots els finestrals del segon pis i vaig deixar que corregués l’aire durant una bona estona. Amb les estisores de podar, vaig collir les roses més oloroses que vaig trobar, de tots els colors i formes, i he de confessar que la vistositat que vaig aconseguir amb aquell ramell em va causar molta alegria. El gessamí també havia florit al damunt de la pèrgola i recordo que la seva olor insistent em va arribar a inquietar. Per ser maig, aquella tarda la calor era intensa i vaig decidir descordar-me la camisa i penjar-la a la rama d’un avellaner. He de reconèixer que, en aquell moment, em vaig sentir més lliure que mai.

 

Les cames em seguien soles i d’alguna manera sabia on em volien fer arribar. Vaig creuar el bosquet que separa una finca d’una altra i vaig topar amb la barraca del puig que sempre m’havia servit de referència. De sobte, vaig adonar-me que el camí que duia al lloc que buscava s’havia desdibuixat i potser no hi sabria arribar. Feia més de deu anys que no hi anava i creia que la malesa no hauria avançat tant. Després d’insistir-hi, pocs metres més avall vaig saber que no anava desencaminat, ja que vaig poder reconèixer l’alzina que tant de temps havia fet ombra al cotxe del meu padrí. Era allà, alta, esvelta i frondosa, i de petit mai hauria dit que abraçaria tal magnitud. Uns pocs metres més enllà, al costat de la bassa, s’endevinaven unes brostes verdes del nesprer, l’arbre que jo mateix vaig plantar quan tenia vuit anys. Aquell element em va confirmar que tenia, davant meu, l’hortet que el meu padrí, durant tota la seva vida, havia cuidat amb un entusiasme gairebé malaltís.

 

Ni amb tot l’or del món hauria afirmat que aquell bocí de natura salvatge era el paradís que tants dies havia recordat. Els esbarzers havien cobert la bassa de tàpia i ja no es podia sentir la insistència del rajolí d’aigua que durant temps havia saltat del broc. El marge que contenia els avellaners havia cedit i s’havien format diversos munts de pedres, troncs i sacs difícils de destriar entre tant de caos. Amb tota la innocència del món, com altres vegades havia fet amb la meva àvia, vaig anar fins a la zona més humida de l’espai, amb l’esperança de trobar els lliris blancs i poder endur-me’ls a casa. Només hi havia malesa.

 

Aquella realitat em va remoure les entranyes. Tot el meu món d’infantesa, amb els seus clars i les seves ombres, s’havia tornat fonedís enmig d’una desídia absoluta. Vaig decidir girar cua i com vaig poder, obrint-me pas a grans gambades, vaig tornar a la masia. Començava a refrescar i no recordava on havia deixat la camisa. Al mateix temps, dins del meu cap s’anaven diluint les imatges d’aquell espai que algun dia havia estat idíl·lic i que havia format part del meu procés d’aprenentatge vital. Ja és ben cert que tot, en aquest món, s’acaba. Fins i tot els records que consideres més íntimament instal·lats en el si de l’ànima.