La nit de Sant Joan

Diu Jaume Sisa que la nit de Sant Joan és la nit de l’alegria. Estrellat de flors, l'estiu ens arriba de mans d'un follet que li fa de guia. La primavera mor i l'hivern es retira. Ai si arribés l'amor, mai més moriria...

El follet d’aquesta nit ha estat el rei de l’enganyifa. En comparació amb les revetlles passades no s’han destapat els secrets ni s’han escampat tots els encanteris habituals de les hores nocturnes. Els somnis eteris han provocat, alhora, algunes enyorances i la nostàlgia de les celebracions d’altres anys ha pesat tant com els nostres plors a les estrelles.

Les flames del foc del Canigó no han tingut ni banyes, ni barrets, ni guants. Les placetes dels carrers tampoc han pogut acollir les fogueres brillants que fan que la nit es torni de dia, i a les cases, ai, a les cases! Els menjadors han hagut de suportar la contenció de l’eco d’una cançó espessa i el baf esbojarrat d'una flaire fresca, suau i candorosa.

Sembla que l’atípica nit de Sant Joan ha actuat veritablement com una frontissa. La porta ha estat grinyoladissa i ha tancat qualsevol opció de fer, de l’inici d’aquest estiu, un temps de sol, d’ocells i de corredissa.

Per la seva banda, l’enfarfec del sucre, de les begudes i de les coques dolces no ha pogut perfumar els llavis dels amors ni tampoc els ha alenat. De fet, només fa unes hores i tot just abans d’anar a dormir, tots hem coincidit que en aquesta nit, i només a través del xampany, els somnis han esdevingut veritat.

"Després del Monzó, per Miquel Bonet" "El Bitllet | «El que ens queda», per Laia Solanellas"