Imatge del senat galàctic de la saga de pel·lícules Star Wars

Star Wars: Episodi X - El xantatge emocional

«Emulen el senat intergalàctic de la Guerra de les Galàxies, però sembla producte d'un govern format per multitud de Jar Jar Binks»

De crítiques a la gestió de la pandèmia per part dels governs se n'han fet moltes, i sí, aquesta n'és una més. Si alguna cosa ens està donant aquesta gestió és material nou cada dia que pot servir per a les futures classes de moltes matèries, com ara les de comunicació.

Fa mesos, i darrerament de manera més explícita i fins i tot hostil, que es repeteix el mantra que la crítica ara no toca, que està fora de lloc, i que el que s'ha de fer és creure cegament en el que es decideix per part del govern, del que sigui. Una mica com volent emular la República Romana, que donava plens poders al seu cap en temps de crisi, o el senat intergalàctic de la Guerra de les Galàxies quan es converteix en Imperi com a resposta a una crisi.

La diferència amb Star Wars és que, per dolent que sigui, ell té les idees clares, i el que passa ara sembla que sigui més producte d'un govern format per multitud de Jar Jar Binks. Per qui no sigui gaire d'aquest univers cinematogràfic, és el personatge maldestre pretesament còmic i simpàtic que no va agradar gens als seguidors de la saga i que posa nerviós a tothom en general.

Naltros tenim un govern que assegura que pot sancionar les empreses que no apliquin el teletreball, que alhora només és una recomanació i que sense moure's de lloc reclama que el govern central els doni uns poders per poder-lo fer obligatori perquè ara no poden. Un Estat la suposada elit política del qual es troba en un sopar de 150 persones mentre va decretant estats d'alarma i tocs de queda, però només una miqueta, que la resta de merder se'l mengin les autonomies.

Particularment em semblen una animalada sense sentit el toc de queda i el possible confinament de cap de setmana. Tampoc he entès en cap moment per què les reunions es limiten a sis persones i no a quatre o a deu. I anar sumant; recordo més d'una classe de la carrera on, amb com s'ha suposat que s'explicava tot plegat s'hi hauria sucat pa.

Sobretot al principi, desobeir les restriccions imposades es veia com una falta de responsabilitat social i cívica. Crec sincerament que està deixant de ser així. Tocs de queda, confinaments de caps de setmana i, en general, forçar-nos a tancar-nos a casa sense que cap administració ni govern estigui disposat a assumir-ne el cost i les conseqüències no són la millor recepta perquè la ciutadania s'impliqui.

Són la millor manera de seguir posant pressió sobre la consciència individual i col·lectiva, de fer xantatge emocional, vaja. El problema és que no es veu cap altra línia d'actuació. El semiconfinament encobert actual, que sembla que s'hagi d'anar endurint però que encara no es vol dir, acaba portant a dividir-nos en dos blocs.

Per una banda, qui considera un sacrilegi incomplir qualsevol de les mesures, i per l'altra, qui critica que s'acatin totes cegament. I aquí hi aniria una comparació amb el tema siths i jedis per recuperar la metàfora galàctica, però admeto que no m'atreveixo a dir qui és qui perquè ni ho tinc clar ni tinc ganes de patir-ne les possibles repercussions.

Suposo que tornem al debat de la societat madura o immadura. Potser una demostració de maduresa havia de ser complir les restriccions i les recomanacions com si ho fossin, tot i que crec que més aviat s'hauria de tractar d'actuar amb responsabilitat individual i col·lectiva. El cas és que no ens han tractat com una societat madura en cap moment, i per això estem com estem.


Comentaris