Cooperativisme i modernisme en venda: el patrimoni que no serem

«La lluita dels pobles petits per sobreviure és pura resistència, cada dia anem veient com els pocs serveis què tenim els anem perdent: botigues, entitats bancàries, transport públic...»

 

Va aparèixer un cartell que anunciava la venda del Celler del Sindicat de Cabra del Camp. | Júlia Giribets

Aquests dies a Cabra del Camp alguns veïns juguen a repartir culpes. I potser tots en tenim i no en té ningú. Els socis, els pagesos, les institucions, els veïns, el mercat... qui és responsable que la cooperativa agrícola tanqui i es vengui uns locals tan valuosos? Uns espais que més d’un voldríem que passessin a ser equipaments municipals. Cada edifici és un bocí del poble i de la seva història, i la incertesa del què passarà amb ells, neguiteja. Els comprarà un empresari vinícola, els comprarà un grup estranger o potser ningú els voldrà? I l’ajuntament, finalment, podrà adquirir-los? Serà el preu un impediment? Si no hi ha deute què es farà amb els diners? En uns moments que l’enoturisme està de moda, rebel·la veure el futur incert d’aquest celler obra de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell.

 

La cooperativa no és una empresa, és un esperit, una manera de viure i treballar que va fer que famílies pageses poguessin tirar endavant. El cooperativisme és quelcom del que ens hem de sentir orgullosos i que ens ha deixat un llegat únic, tan arquitectònic com en valors. La cooperativa ha fet un gran servei a tot el poble, no sols als socis, i el seu final, hauria de ser un tancament digne.

 

Veure un cartell vistós que anuncia la venda del celler modernista fa mal com, també, fa mal veure un cartell a la Societat i a la Fàbrica. Potser a Cabra ens falta sentiment i empenta. La venda de les propietats de la cooperativa és símptoma d’una malaltia que afecta al poble, i que mica a mica ens va devorant. El despoblament és la malaltia, i també ho és la lluita i el difícil encaix entre les urbanitzacions i el poble. I si a tot això, li sumem el fet que al poble cada dia hi ha menys pagesos i la permanent precarització del camp, doncs, el diagnòstic és de malaltia agònica. Quin futur ens espera?

«La venda de les propietats de la cooperativa és símptoma d’una malaltia que afecta al poble, i que mica a mica ens va devorant».

La lluita dels pobles petits per sobreviure és pura resistència, cada dia anem veient com els pocs serveis què tenim els anem perdent: botigues, entitats bancàries, transport públic... Veiem com no n’hi ha prou amb el sentiment i la passió per les nostres coses, i com caldria estar constantment en combat, una manera de viure que cansa.

  

M’entristeix que la cooperativa tanqui, i m’enfada veure com es gestiona tot plegat, perquè és un patrimoni col·lectiu i molt cabrenc, i perquè entenc que va ser el poble i la seva gent que el va fer possible. És fruït del treball de la gent senzilla i humil, la nostra gent que amb poc feien molt.

     

Què tenim a Cabra per ensenyar? Quin és el nostre patrimoni? Si alguna característica té el patrimoni és que ens agrada ensenyar-lo i parlar-ne. Al celler modernista sempre li he somniat usos per donar més valor al poble. Una sala d’exposició, un petit museu del segar i batre, de la pagesia, un punt de venda de productes locals, en fi... un equipament del poble i pel poble. On portar-hi a la gent que ens visita, on sentir orgull pel que és i pel que representa. Vendre-ho “a qualsevol” és renunciar i perdre.

 

No em serveix que em diguin que l’edifici continuarà al poble, que ningú se’l podrà endur. Que no passi a ser un equipament municipal serà perquè entre tots hi haurem renunciat. Cal fer valer el que tenim, siguin productes, espais, paisatges, monuments,... Cal fer valer el que és nostre, el que és singular i el que és comú. El patrimoni és quelcom comunitari i compartit, allò que és valuós, perquè així ho decidim, i que ens pertany, d’alguna manera, a tots.