Elocchi de la poesia

«La Poesia implica posicionar-se, prendre partit, decidir com observem (i absorbim) la vida per poder metabolitzar-la en acabat»
Un ulls poètics per al Dia Mundial de la Ídem | Lumen

No se m’acut una millor manera de parlar del Dia Mundial de la Poesia que no esmentar cap dels actes que s’hi haurien de celebrar avui. Avui, amb ànim de ser contradictori –i que serveixi de precedent–, em ve de gust prescindir del Dia Mundial i deixar la Poesia a soles, a seques, però conservant-ne la pe majúscula a fi d’elevar-la a la categoria de musa o deessa. A més, la Poesia és autosuficient i autònoma. No necessita cap Dia Mundial que la precedeixi a la manera d’una crossa. Els dies mundials i els dies internacionals es dediquen a aquelles situacions, efemèrides o col·lectius que solen romandre ocults per diversos motius i que, per tant, cal visibilitzar, ni que sigui una vegada a l’any. La Poesia, com la veritat a The X-Files, is out there, més a prop del que ens pensem. Només cal fixar-s’hi bé per trobar-la.

 

La Poesia no neix al cap ni al cor, ni tan sols al fetge o a l’estómac. La primera guspira es produeix als ulls (als occhi, en italià, del títol d’aquest article). Així doncs, la Poesia resideix o reposa en la mirada. La Poesia és una determinada actitud davant la vida, una forma de veure-la ­(i de beure­-la). En altres paraules, la Poesia implica posicionar-se, prendre partit, decidir com observem (i absorbim) la vida per poder metabolitzar-la en acabat. Tot es redueix a una qüestió geomètrica, a l’angle des del qual contemplem les coses, a quina altura situem el nostre punt de fuga. Mai no oblidaré què ens deien al col·legi respecte al moment de llevar-se al matí tan bon punt sona el despertador, com es referien a aquell moment crucial en què has d’abandonar les ganes de continuar dormint i saltar del llit. El minut heroic, l’anomenaven els professors, la primera victòria del dia. Era un col·legi religiós, és clar, però aquest detall és irrellevant. El que importa de debò n’és la tria de les paraules. ¿Se’n poden trobar unes altres de més belles per descriure una circumstància tan mundana? Jo crec que no. En efecte, matinar també té el seu costat poètic (com a mínim èpic, no m’ho negareu).

 

No obstant això, la Poesia no és exclusiva de qui escriu versos, compta síl·labes o trena rimes. La mirada poètica també és patrimoni d’altres disciplines artístiques. “L’art consisteix a detectar les presències”, afirma Jordi Abelló, artista plàstic global. Ho afirma i ho porta a la pràctica. Des del seu estudi-galliner, dalt del tren o caminant pel carrer, imagina i veu arquitectures, rostres, ruscs i formes de tota mena allà on dirigeix la mirada, fins i tot als objectes més inesperats i inimaginables. Aquest és també el cas del fotògraf Pep Escoda, la càmera del qual va més enllà de l’objecte o la persona retratada, a la recerca d’un punt de vista inèdit. Un bon exemple d’aquesta mirada serien les fotografies que va fer durant el seu darrer viatge a la capital francesa, una sèrie d’imatges en què la Torre Eiffel hi surt sempre en segon pla –de forma tangencial o gairebé accidental, com un apèndix del paisatge parisenc– per tal de despullar-la del protagonisme a què està sotmesa habitualment, per tal de corregir la mirada equivocada dels milers de turistes estràbics que la fotografien cada dia.

 

Feliç Dia Mundial de la Poesia!

Més notícies de la categoria El Fòrum