Joan Perucho, un dels nostres

«Joan Perucho mereix que se’l torni a passejar pels llocs, els seus llibres tornin a estar a les llibreries i sobretot, sobretot, sobretot, se’l torni a llegir».
Miniatura del segle XII sobre botànica fantàstica. | TarragonaDigital

Estem d’enhorabona. El 2020 serà designat Any Perucho. Cent anys del seu naixement farà. Darrerament això dels anys literaris havia estat la xocolata del lloro. Una munió de noms pel senzill fet d’haver nascut un mateix any, han hagut de conviure en desigual relació: mentre uns les conselleries i diputacions i ajuntaments se’ls dotava d’un pressupost, altres tiraven de bona fe i de capgrossos i de xocolatades. Sigui com sigui, Joan Perucho mereix que se’l torni a passejar pels llocs, els seus llibres tornin a estar a les llibreries i sobretot, sobretot, sobretot, se’l torni a llegir.

 

Sembla que Julià Guillamon en serà el comissari, d’aquesta celebració i això sempre és una bona notícia. No deixeu entrar mai Julià Guillamon a casa vostra! Registrarà armaris i papers i amb quatre coses, trucarà quatre amigots i us trobareu una exposició muntada sobre la vostra vida i miracles, un llibre, una carta de bar i no sé quantes coses més! De moment ja podem comptar amb la reedició d’aquelles meravelloses Les històries naturals, que porta un pròleg del mateix Guillamon on aquest fa una lectura política del llibre. I és que és evident que l’escena final entre el protagonista Antoni de Montpalau i el carlí Ramon Cabrera marxant cap a França derrotat, si tirem endavant la moviola, tornarem a trobar-la en la retirada de les tropes republicanes del 1939. Guillamon creu que hi ha una intencionalitat clara de Perucho de fer-nos veure que una reconciliació era possible després de la Guerra Civil. No entre feixistes i republicans, sinó, per entendre’ns, entre el món de Serra d’Or i el de Destino.  

 

Entre carxofa i carxofa, Guillamon té temps per atendre’ns. Així sabrem que al gener es donaran a conèixer la totalitat dels actes que hi ha preparats, que hi haurà una versió en còmic del Llibre de cavalleries amb guió de propi Guillamon i dibuixos de Toni Benages i Gallard a Empúries, que Edicions 62 editarà El Mèdium, una antologia de la seva poesia i que Comanegra editarà un volum (prosa i poesia) on inclourà Diana i la mar morta&Cendres i Diamants, amb pròleg de Marina Espasa i Botànica oculta o el fals Paracels. Tambe Julià Guillamon reeditarà el seu Joan Perucho i la literatura fantàstica amb un rentat de cara considerable. A tot això, afegir-hi espectacles de petit format i tres exposicions, una de les quals itinerants. A casa nostra, la renovada Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura de Reus sembla que també està preparant alguna cosa.  

 

Per saber-ho tot de Perucho, es fa inevitable llegir el llibre del mateix Guillamon aparegut el 2015: Joan Perucho, cendres i diamants. Una exhaustiva biografia que porta com a subtítol “Biografia d’una generació”. I és que Guillamon, amb el seu rigor habitual, no en té prou d’explicar-nos els ets i uts de l’escriptor sinó que se submergeix en intentar capir què es movia en aquella Barcelona franquista dels quaranta, qui eren els qui en aquella universitat ja netejada de desafectes i diluida del tot en el gris imperant de l’època, estudiaven Dret, per fer alguna cosa, i feien revistes i coses culturals.

 

Des d’aquella Alerta, auspiciada pel falangista Sindicato Español Unificado fins arribar a l’aventura de l’editorial Tàber, la fallida de la qual deixà Perucho molt tocat, Guillamon explica el que per aquella generació va suposar la Guerra Civil. Un trencament absolut amb una manera d’entendre les coses. No fa gaire, en la presentació a Reus dels dietaris de Joan Ferraté, Jordi Cornudella en parlava, d’aquestes persones que, durant la seva infantesa, havien fantasiejat amb la idea de poder esdevenir escriptors en català sense pensar que aquell món quedaria aniquilat passada l’adolescència. Perucho en diria ben poc de la guerra, per no dir gens, en els seus llibres.

 

Joan Perucho va ser sempre un d’aquells personatges que no se’l sabia on posar. Des de l’època d’Ariel, mítica revista on déu-n’hi-do com volaven els ganivets, malgrat demostrar-se de sobres el seu talent literari, sempre hi havia un però. No sé si Perucho n’era conscient o no, o si l’afectà massa. No va fer concessions de cara a la galeria amb aquella colla de protopatums que li feien la gara-gara en les cartes personals però que pel darrere… Perucho no s’hi atabalà i va decidir bastir una obra intel·lectual basada en un hedonisme erudit juganer, potser fins i tot infantil, que va practicar al costat d’altres amics, obrint el seu camp de visió molt més enllà de la literatura. Era un home enèrgic, apassionat, curiós.

 

Guanyar l’oposició del jutjat de la Granadella, fou un fet important. La descoberta de la Catalunya Nova dota a Perucho d’una perspectiva renovada. Una mirada que li permetrà anar més enllà d’aquella Barcelona gentrificada que literàriament es mirava i potser encara es mira massa, el propi melic. El seu món penso que s’ordeix una mica a partir d’aquells passejos mig professionals, mig d’esbarjo, més avall del Llobregat. Perucho la ressegueix aquesta terra nostra i en parla amb fonament de causa. Només cal veure per on fa anar el periple del protagonista de Les històries naturals. Escenografies que ell coneixia perfectament. No es pot entendre Miró sense conèixer la terra que pintà. Abans parlàvem d’aquesta lectura política que Guillamon en feia. No hi ha també una voluntat, per part de Perucho, de fer-nos veure que una Catalunya sense Barcelona, sense l’Empordà, també existeix?

 

La quantitat de tecles que va tocar, ens fa fer la pregunta: amb quin Perucho ens quedem? Amb el poeta sota la protecció de Carles Riba, primer i de Salvador Espriu, després? Amb el crític d’art a Destino que acosta Miró i Tàpies i el Pop a Catalunya? Amb el demiürg sorneguer que fa ballar vampirs, plantes fantàstiques, animals igual d’irreals i personatges històrics com vol en contes i novel·les? L’articulista que aixeca acta periodística del que veu i fa? L’editor que no li fa por editar llibres sobre sexe a finals dels anys seixanta? El gastrònom que volta Espanya per confegir el llibre total de la cuina espanyola al costat de Nèstor Lujan? La pregunta es respon tota sola: amb tots i esperem rabejar-nos-hi aquest 2020, en tots ells.