EOI Tarragona

Si no l'entens és culpa teua

En cap moment, sota cap circumstància se m’hauria ocorregut demanar canviar d’idioma

M’ha costat decidir a què dedicaria l’article del mes d’aquesta noble casa. Però mira, potser perquè la setmana passada em van convidar a la Setmana del Llibre en Català de Mallorca i allà vaig escoltar un pregó inaugural molt inspirador de Sebastià Alzamora en favor de la llengua catalana i també potser inspirada per un comentari que em va fer l’altre dia una senyora a Facebook, he decidit explicar, com ja ho han fet molts altres abans i segurament millor, per què no hi ha una llengua més important que una altra.

Vos poso en context. El missatge de la senyora, el deixaré tal qual, és a dir, en castellà i amb faltes. Que la gent escrigui amb faltes a Facebook no m’importa, perquè no tothom ve del mateix passat, però en aquest cas sí que em va importar ja que a ella li importava tant el tema lingüístic:

quiero comprar tu libro,me has inspirado a leer ,.y soy más de escribir,....pero dime ...¿por qué, sale en catalán los escritos y los pones también en ingles ,y no ,en español?....menos mal que hablo inglés,....pero en fin me gustaría me dijeras un argumento de peso y si solo escribes para una región...gracias.”

Podria replicar les deu línies de la meua resposta (que començava amb gràcies pel teu interès en els meus escrits. Me temo que si també veus les meues publicacions a Facebook en anglès és per la traducció automàtica de Facebook) i acabar aquí el text, però tinc ganes d’esplaiar-me una miqueta més.

Ara feu-vos a la idea que vos agafo pel braç i vos dic clavant-vos la mirada amb intensitat: corria l’any 2003. M’havia de matricular en una carrera universitària i vaig decidir fer-ho a la de Traducció i Interpretació de la UAB. El motiu principal pel qual me vaig decidir per aquesta carrera i no per una altra va ser perquè em feia ràbia no entendre el que deia la gent que parlava altres idiomes. “Si no ho entens és culpa teua”, me repetia a mi mateixa sempre que passava per la vora d’uns alemanys portant una conversa, encara que fos a Salou. Si no ho entens és culpa teua, quan me quedava mirant un caràcter xinès com qui mira un quadre de Kandinsky a les portes de Casa Wang, al carrer del futbol d’Amposta. Si no ho entens és culpa teua, me deia quan els veïns francesos del xalet de mons iaios es parlaven entre ells i mos miraven i mai sabia si se mo’n reien o si mos alabaven les plantes.

Per si no ha quedat clar: si tu no entens la llengua d’un altre, el problema és teu, que no t’has preocupat d’aprendre-la. Aquesta era la reflexió d’una criatura que era jo sense que ningú l’hi hagués ensenyat. Faltaria més. Si vaig a Galícia i parlen gallec, si no els entenc el problema és meu. Si al País Basc parlen euskera i jo no els entenc, me foto perquè no l’he estudiat mai, però és normal que ells parlin la seua llengua. Jo crec que es capta la idea, no?

Calleu, que perdo el fil. Per aquest motiu, el de voler entendre com més idiomes millor, me passava els estius al que va ser el Nessie School d’Amposta on Mònica, Emigdi i Araceli ensenyaven anglès, francès, italià i alemany. Era una festa per a una adolescent repel·lenteta com jo, vos podeu imaginar. A la facultat vaig escollir xinès de segon idioma perquè em va semblar que els altres idiomes europeus ja els podia estudiar al poble. Evidentment no en parlo cap prou bé, però almenys, quan me topo amb algun d’aquests idiomes no em culpo per no haver-lo estudiat.

Vaig fer un Erasmus a Bèlgica, a la regió de Flandes, a pesar dels meus esforços perquè m’enviessin a un lloc on es parlés anglès o francès. No va hi haure manera. Em van enviar a Anvers. Les classes, naturalment, eren en neerlandès. Per sort hi havia anat a estudiar idiomes i per tant, l’idioma estudiat de cada classe (anglès, francès, italià i xinès) me treia les castanyes del foc, però quan les professores parlaven en neerlandès, m’avergonyia tantíssim de no entendre-les que em posava roja i tot. Me sabia un greu! En cap moment, sota cap circumstància se m’hauria ocorregut demanar canviar d’idioma. Si jo no parlava la seua llengua, el problema, evidentment, era meu.

Tornant al tema i resumint, la resposta que li vaig donar a la senyora de Facebook, amb un argument de pes, tal com me demanava, sobre per què només escrivia per a una regió, acabava dient que escric en català perquè “és la meua llengua materna, la llengua en què penso i en la qual m'expresso millor.” Com hauria de poder fer tothom. Faltaria més.


Comentaris