Paneroles

Ja ens poden assolar les deu plagues d’Egipte alhora, que hi ha comportaments i actituds que romandran intactes malgrat tot
Sobre l'art de fumar sota la màscara. | Basil MK

Hi ha escenes difícils de superar si atenem l’impacte que produeixen en el nostre esperit. Difícils de superar fins que ensopeguem amb una escena més xocant encara, és clar. Com allò que diuen de l’amor, que és etern fins que s’acaba. Quan creia que res no desbancaria del meu rànquing de torbaments particulars la imatge del pacient que surt de l’hospital a fumar –d’amagatotis o no, això rai– proveït del típic uniforme de pacient –aquella camisa que sembla mig de dormir, mig de força, que no hi ha forma de cordar-se-la correctament, de manera que el deixa amb el cul a l’aire, mai més ben dit–, amb el portasèrum en una mà i la cigarreta a l’altra, fent-hi pipades xucla-galtes com si li faltés l’oxigen, va la pandèmia i me n’obsequia amb una versió més sofisticada i, per tant, més truculenta: el fumador que s’abaixa la mascareta per fer un piti.

Suposo que el meu esfereïment és a causa de l’antítesi que genera una situació així, l’oposició que s’estableix, en una superfície corporal tan reduïda, entre allò que preserva la salut i allò que la perjudica. I per la pudor de fum que deu fer la mascareta en acabat. Sens dubte, aquesta és una de les postals de l’estiu. La resta, la veritat sigui dita, no ha variat gens respecte als estius anteriors. Banyistes arrossegant les xancles pel passeig marítim, joves que condueixen amb la música a tot drap i les finestres del cotxe abaixades, televisors amb el volum massa alt fins les tantes, reformes integrals al pis de dalt o al de baix, barra lliure pel que fa a la vestimenta i les combinacions de colors, transeünts parlant a crits de matinada... Ja ens poden assolar les deu plagues d’Egipte alhora, que hi ha comportaments i actituds que romandran intactes malgrat tot. Com les paneroles, els únics éssers vius que són capaços de sobreviure a una explosió nuclear.

L’estiu propicia la desinhibició de les persones, les quals es deixen endur per una alegria idèntica a la provocada pel consum d’alcohol, una alegria incontrolable, de conseqüències impredictibles. Em jugo el coll que existeix algun estudi que avala una tal afirmació. Quelcom relacionat amb les endorfines, n’estic convençut. El que no confirmen els científics és que aquesta desimboltura de pensament, paraula i obra pot degenerar fàcilment en un egoisme galopant. Gent que es pensa que la seva alegria és més important que l’alegria dels altres, que està per damunt del silenci i la tranquil·litat que necessitem alguns. Impossible oblidar les tres frases que algú va guixar en un panell informatiu de la platja dels Cossis fa un parell d’anys. «La playa es de todos», deia la primera. No obstant això, l’optimisme que se’n podia desprendre es desinflava a l’instant. «Escuchar la música por orden» i «Respetar los turnos», deien la segona i la tercera. Sembla mentida, però no ho és pas. L’anècdota és real. Tan real com el que veig per la finestra mentre escric aquestes línies. A l’edifici del davant, una dona llegeix un llibre al balcó de casa seva. Tal vegada no està tot perdut.

"El Bitllet | «El Rancho, quina tristor», per Toni Cabanillas" "El Bitllet | «Massa poc», per Aleix Duran"