Rossend Escolà Cubells i Maties Palau Ferré: dos pintors excel·lents amb biografia

Són pintors d’estils ben diferents i amb unes pintures excel·lents. Segur que qualsevol amant de l’art sabrà copsar i valorar el geni que s’amaga darrere de cadascun.
Fragment de Noia amb colom groc. Oli sobre tela. | Palau Ferré

El nostre país encara pateix un dèficit d’autoconeixement de la pròpia cultura. I aquest fet no només succeeix en molts àmbits culturals –museus nacionals, especialitzats i comarcals; difusió de l’obra d’escriptors, pintors, dramaturgs, escultors i tota mena d’artistes–, sinó també en el camp científic, historiogràfic, polític i un llarg etcètera.

 

I és un fet irrefutable que de la mateixa manera que els darrers decennis hi ha hagut una gran florida en la recerca i divulgació de la història nacional i comarcal, no és menys cert que això ha repercutit profitosament en la redescoberta i difusió de força personatges de casa nostra que valen la pena de ser ressaltats.

 

Aquest és el cas dels pintors Rossend Escolà Cubells i Maties Palau Ferré, el primer de la Ribera d’Ebre i el segon de la Conca de Barberà. Són pintors d’estils ben diferents i amb unes pintures excel·lents. Segur que qualsevol amant de l’art sabrà copsar i valorar el geni que s’amaga darrere de cadascun.

Rossend Escolà, aquarel·lista finíssim i restaurador de temples

El llibre Rossend Escola Cubells (1918-2013). Colors i records de la Palma d’Ebre (Ajuntament de la Palma d’Ebre, 2019), escrit per l’historiador de Flix Pere Muñoz Hernàndez i que compta amb la col·laboració de Júlia Muñoz Cubells i Júlia Kühne Escolà, és una síntesi excel·lent entre la biografia d’Escolà i un primer estudi de la seva obra pictòrica. És una publicació preciosa, impecable quant a contingut, maquetació i colorit, molt recomanable per a qualsevol interessat en l’art pictòric.

Biografia sobre Rossend Escolà Cubells | TarragonaDigital

La primera part del volum s’endinsa en els apunts biogràfics del pintor: la seva infantesa, els seus estudis artístics als Salesians de Sarrià, l’impacte de la Guerra Civil, la postguerra i els inicis com a pintor i restaurador professional i la seva vitalitat artística fins arribar als nostres dies. Escolà, nat i mort a la Palma d’Ebre, i que tingué una vida llarga i fructífera, ja que visqué fins als 95 anys, fou i és considerat un referent cultural de la Ribera d’Ebre.

 

El do de la pintura se li despertà ben aviat al jove Rossend, i els seus pares, conscients del seu potencial, el van enviar a estudiar a Barcelona, a les Escoles Professionals dels Salesians de Sarrià. I, tal com concreta la seva biografia, gràcies a aquest aprenentatge «va emprar gairebé totes les tècniques pictòriques, apreses al taller de dauradors; des del fresc, passant pel tremp, fins a l’oli per a les pintures de caire religiós, per bé que amb els anys van destacar l’aquarel·la i la sanguina com a tècniques en què es trobà més còmode». I el cert és que Escolà és recordat sobretot com un gran aquarel·lista i com un extraordinari restaurador d’esglésies i obres religioses, tot i que al llarg de la seva trajectòria també va utilitzar tècniques com el collage, el carbó, l’acrílic, el llapis, la tinta i la pintura plàstica. La seva temàtica és variada, però les més recurrents són el paisatgisme, la religiositat, la natura morta i el retrat. Però a quin estil artístic pertanyia Rossend Escolà? La seva pintura es considera realista amb tocs impressionistes.

 

A més de les aquarel·les, Escolà es dedicà professionalment i durant anys a la restauració d’esglésies i altars com a conseqüència de les destrosses i les cremes que van fer els bàrbars durant la Guerra Civil. Així, passada la guerra, hi hagué una cerca urgent de dauradors i pintors per a la restauració de temples. Segons el volum, trobem obra del pintor de la Palma almenys a vint esglésies i a tres convents.

 

En la segona part del volum s’analitza i es valora la seva obra pictòrica i els seus escrits. Entre el 1947 i el 1995 hi comptem 16 exposicions individuals, la majoria situades a les Terres de l’Ebre i al Camp de Tarragona, però també a Lleida i a Sabadell. Escolà també fou participi de més d’una vintena d’exposicions col·lectives, i la seva obra arribà fins a Barcelona, Valladolid i Kleve (Alemanya).

 

L’aquarel·lista era, també, historiador, encara que no en tenia la formació. Va publicar cinc llibres, tots relacionats amb la història de la Palma d’Ebre, entre els quals destaquem Guia de la Palma d’Ebre (1984), en la mítica col·lecció d’“Els Llibres de la Medusa”, i L’església romànica de la Palma d’Ebre (1994).

 

Tota aquesta feinada plasmada en forma de llibre –on, per cert, els lectors trobaran unes quantes de les seves obres reproduïdes en color–, el mèrit principal del qual és del seu autor, no s’hauria dut a terme sense l’empenta de la seva família (els seus quatre fills Rossend, Ignasi, Assumpta i Montse), i també de la seva néta Júlia Kühne Escolà, del seu nebot Jaume Aymí Escolà (autor del pròleg) i de Júlia Muñoz Cubells, filla de l’autor del llibre. Igualment cal felicitar l’Ajuntament de la Palma d’Ebre i l’aleshores alcalde Gil Martí –ho fou entre el 1991 i el juny del 2019– per haver-hi donat suport i destinat recursos des del primer moment. Ens consta que la família va catalogant, a poc a poc, tota l’obra de Rossend Escolà, la creació artística del qual supera el miler d’obres, i que, tard o d’hora, tindrà un espai amb una part dels seus quadres exposats.

Maties Palau Ferré o el pintor que cremava els seus quadres

El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré (Editorial Gregal, 2019) és el títol d’aquesta biografia l’autoria de la qual porta el segell inequívoc del seu nebot-nét Francesc Marco-Palau. Val la pena destacar que el jove Marco, nascut a Tarragona i de 30 anys d’edat, es va doctorar en història l’octubre del 2018, i que és una raresa en el món de la historiografia trobar una persona que ja compti amb unes quantes publicacions, sòlides i numèricament significatives (cinc llibres), abans de ser doctor.

Biografia de Palau Ferré. | Edicions Gregal

En el meu article El pintor Palau Ferré, una vida de pel·lícula, ja avançava que «Francesc Marco-Palau [...] molt probablement n’acabarà escrivint la biografia». I així ha estat, ja que per Sant Jordi del 2019 aquesta primera biografia ja era una realitat. Velocitat supersònica. I dic “primera” perquè a la introducció el mateix Marco afirma que «d’aquesta manera, i mentre amb la meva germana preparem en paral·lel una biografia voluminosa i extensa, analítica i plena de documentació de l’època, aquest llibre d’ara es presenta en forma d’assaig, amb clara vocació divulgativa, sintètica, per explicar una trajectòria potser avui desconeguda per a molts». Certament, aquest primer assaig biogràfic, d’unes 150 pàgines d’extensió, té una voluntat del tot divulgativa i que ha servit per tornar a posar damunt la taula l’obra i trajectòria d’un artista del qual feia uns 20 anys que no es parlava gaire i que, si es feia, era molt excepcionalment, com ara l’exposició que va tenir lloc al Museu d’Art Modern de Tarragona el 2011. El darrer any i mig la premsa torna a parlar de Palau Ferré, la qual cosa per a molts no entesos en la matèria és una descoberta.

 

Tanmateix, aquesta voluntat divulgativa no treu cap mèrit al llibre, ans al contrari, ja que de vegades aplicar l’esforç de síntesi és més costerut que escriure un llibre més extens. Marco-Palau s’ha envoltat de bons padrins que van presentar el llibre a Barcelona el 18 de març del 2019: l’ex-conseller de Cultura Joan Maria Pujals, l’escriptor Màrius Serra (prologuista de la biografia) i Josep Andreu, alcalde de Montblanc.

 

Ja és prou coneguda la història de pel·lícula de Maties Palau Ferré, el pintor que, per descuit o ingenuïtat, va quedar atrapat a causa d’un contracte que havia signat –sense haver-lo llegit a fons– amb un empresari del sector de la immobiliària que empresonava artísticament i de per vida el pintor. A partir d’aquí, i com a protesta d’aquest engany, Palau Ferré pintava quadres de dia i els cremava de nit. Aquest episodi donà la volta al món, i mai tan ben dit: a banda dels mitjans de comunicació catalans i espanyols, la premsa nord-americana, francesa o holandesa també es féu ressò d’aquella actitud aparentment excèntrica. La biografia, doncs, ressegueix aquesta contrarietat del pintor així com tota la seva vida: els inicis, la seva formació, l’estada a París, la consolidació i la seva generositat col·laborant amb diverses ONG. Cal reconèixer la bona ploma de l’autor de la biografia, que l’escriu d’una manera molt amena i alhora elegant literàriament parlant.

 

Francesc Marco, la seva germana Rosa de les Neus i la família en conjunt, pensen en un “cercle virtuós” que torni a posar en valor l’artista, i ho fan projectant-lo cap al 2021, data en què es commemorarà el centenari del seu naixement i que, sens dubte, compta amb el suport de l’alcalde i l’Ajuntament de Montblanc. Perquè la història de Palau Ferré és local, nacional i universal alhora.

 

Entre la feina que s’està duent a terme actualment, hi ha la catalogació de tota l’obra del pintor (per cert, desgraciadament els terribles aiguats del 22 d’octubre del 2019 i la riuada del Francolí van provocar que un col·leccionista privat de Montblanc, Josep Civit, perdés 10 quadres que conservava del pintor, entre d’altres coses), i donar encara un nou impuls a la casa-museu de Palau Ferré, oberta al públic des del 2000 gràcies a l’Ajuntament de Montblanc. Tanmateix, la redescoberta de Maties Palau Ferré –d’estil figuratiu i expressionista– no s’hauria esdevingut sense l’empenta de la família, que ha estat fonamental. I és que, tal com afirma el Diccionario Ràfols de artistas de Cataluña, Baleares y Valencia (1980, volum 5), «Maties Palau Ferré és, doncs, un rebel i un clàssic alhora».

"EL BITLLET | Agafant-se a la taula de salvació" "Perdre la por a emocionar-nos"