Balanç anual

La impressió general és que aquest primer any han estat uns cent primers dies de gràcia allargassats, i que el moment de la política just arriba ara

Aquesta setmana s'ha complert el primer any de la constitució dels consistoris tarragonins, emanats dels comicis de maig de 2019. Els equips de govern han volgut fer balanç d'aquest any inusual, estrany i marcat per esdeveniments tràgics com les emergències climàtiques, l'accident d'IQOXE o, evidentment, la crisi sanitària.

És bon moment per recordar d'on veníem, tot just fa un any, encara que sembli que ha transcorregut molt més temps. Sortíem d'un cicle polític esgotat, de la fatiga del post-Procés, de l'enrariment de les condicions per fer política —també— municipal i d'una judicialització mai vista a les institucions. Hi havia una clara voluntat de fer baixar les aigües remogudes, d'oblidar les frustracions independentistes i de tornar, pel poc que fos, al tan anhelat oasi. Era el moment, i els resultats electorals ho van confirmar, del canvi de guàrdia en l'hegemonia catalanista: l'espai de l'antiga Convergència va resistir l'embat d'ERC amb prou feines i, en molts casos, els republicans van assolir cotes de poder insòlites, com és el cas de l'Ajuntament de Tarragona.

A l'hora de la veritat, la intensitat dels fets no ha deixat que aquesta voluntat de pau i tranquil·litat s'imposés. Un any que ha tingut els governs en una permanent interinitat i que ha dificultat l'assentament dels nous governs. Amb els últims mesos que han estat per a tothom un continu tapar forats i gestionar emergències i on, per tant, el compliment dels programes i els plans de futur urbans han estat forçosament aparcats. Però de la mateixa manera que el paper dels governs ha estat complicat, no ho estat menys el de l'oposició, atrapada entre la responsabilitat i la lleialtat institucional, la suspensió d'execució de pressupostos per fiscalitzar o circumstàncies més concretes dels partits com la consolidació dels socialistes al poder espanyol o la desfeta gradual de Ciutadans, una formació encara amb molta representació als plens però sense rumb i al llindar de la irrellevància.

Ha estat l'any que ha vist l'aturada d'hostilitats a la Diputació de Tarragona i a l'Ajuntament de Reus, on el pacte entre els dos partits més votats ha permès continuar a l'alcalde Pellicer i articular una pax romana amb Noemí Llauradó. L'any del pacte exprés a Cambrils en què, canviant els socialistes pels independents de Klein, Camí Mendoza va assegurar la continuïtat del seu projecte sense tocar gairebé res. L'any de la per molts sorprenent consolidació de Pere Segura com a alcalde de Vila-seca, tenint com tenia la difícil missió de substituir l'històric Josep Poblet. La seva actitud en l'episodi tràgic de l'explosió química i el fet d'haver concitat unitat al consistori ha fet canviar molts prejudicis. Ha estat també l'any de l'emergència d'un nou valor al Vendrell, Kenneth Martínez, on s'intueix el futur del PSC a Tarragona però també en l'àmbit nacional. De fet, dels principals ajuntaments de la nostra regió, sembla que només el salouenc Pere Granados experimenta un desgast seriós. Un desgast que va voler conjurar amb el seu ambiciós pla de monitoratge de platges però que se li podria girar ben aviat en contra.

On l'any polític ha estat més mogut és, sens dubte, a la ciutat de Tarragona. Era una circumstància esperada. La fi de l'era Ballesteros i el pacte de Ricomà amb els comuns per desallotjar-lo havia de fer saltar per força totes les costures. Una estructura teixida fèrriament durant anys pels socialistes que, tot i l'excepcionalitat del període que hem viscut, ha volgut ser enderrocada i ja ha tingut diversos episodis de fricció destacats. La intrusió de pel·lícula a Tarragona Ràdio, el desmantellament del Jardí Vertical de la Tabacalera, les tensions amb el pla urbanístic o la inestabilitat d'un govern amb només nou regidors han estat només l'aperitiu d'una legislatura que pot ser molt dura tant per al govern com per a l'oposició.

Mostra d'això és la renúncia recent de la consellera Laura Castel o la posició delicada de Paula Varas tant per l'afer de la ràdio com pel seu enfrontament amb els restauradors de la Part Alta. El més calent és a l'aigüera, fins al punt que l'alcalde Ricomà ha decidit deixar la Diputació i centrar-se exclusivament a l'Ajuntament en previsió d'un segon any de mandat conflictiu.

La impressió general és que aquest primer any han estat uns cent primers dies de gràcia allargassats, i que el moment de la política just arriba ara, amb un país nou que requerirà també una nova manera de portar la gestió municipal. Veurem qui està o qui no està a l'altura dels nous temps que s'acosten. Ara va de debò.

"L'Editorial de TarragonaDigital: 'La guerra de les platges'" "L'Editorial de TarragonaDigital: 'Banderes dels nostres pares'"