Nova Planta

Tensió a l'Aeroport del Prat entre manifestants i policia | Catalunya Diari

Fa quaranta-vuit hores de la publicació de la sentència del Procés i, a poc a poc, sembla que la ciutadania ja la comença a pair. Ningú no s’esperava l’absolució, però durant tot l’estiu i començaments de tardor havia circulat un estat d’ànim que presagiava unes condemnes menors i la improbabilitat palmària de la condemna per rebel·lió que, de fet, no tenia cap base real. L’acusació, ara s’ha demostrat, tenia tres objectius: garantir la presó provisional dels encausats, impedir el seu accés a càrrecs públics i, en una mesura més maquiavèl·lica, situar en la ponderació i el centre polític l’acusació de sedició, que també és un disbarat però no tant.

 

Com ja vam saber en múltiples filtracions el cap de setmana, la sedició —forçant l’argumentari— ha estat l’opció jurídica escollida. És una maniobra intel·ligent per part del Tribunal Suprem i l’Estat —perquè el TS també és Estat, i molt— perquè els ha permès imposar penes similars a les de rebel·lió però sense haver d’explicar a la resta d’Europa com es fa una rebel·lió sense violència. De fet, la majoria del text emès pel tribunal presidit per Manuel Marchena tracta d’això, de defensar el procediment contra els futurs recursos a Europa, recursos que molt difícilment prosperaran. I, si ho fan, no suposaran per a Espanya més que una estirada d’orelles i una sanció que pagarà —pagarem—gustosa. 

 

La resta de la sentència no val la pena comentar-la. És una sentència política anunciada i, com molts experts ja han assenyalat, jurídicament deficient. Amb algunes sorpreses que donen compte de la displicència i la fragilitat dels fets provats que sustenten les condemnes salvatges. Que la prova de càrrec contra la presidenta del Parlament Carme Forcadell sigui no haver estat convocada a una reunió que no es va realitzar mai o que Dolors Bassa sigui condemnada a dotze anys de presó per la desobediència que va cometre una altra consellera del govern explica perfectament la qualitat provatòria del redactat. 

 

Ens temem, però, que aquest detalls ja no tenen ara la més mínima importància. Els complaguts amb la sentència apel·len ara —com no pot ser d’altra manera— a l’acatament i al respecte. Una gran part de la societat catalana, encara en xoc i sense cap direcció política mostra als carrers la seva indignació. Una disconformitat que l’Estat assumirà el temps que faci falta amb els mitjans de contenció necessaris, que són molts i que modularà a conveniència per no perdre el control. 

 

En aquestes quaranta-vuit hores la mobilització ha estat contínua, i no es preveu que defalleixi en tota la setmana, o potser més enllà i tot. Tard o d’hora, però, l’efervescència als carrers decaurà i ens trobarem amb dos problemes que ja teníem: ni l’Estat té prevista cap solució política al conflicte ni el Govern català té cap proposta per conduir políticament les reivindicacions populars. De fet, el paper dels polítics catalans, descol·locats i nedant entre dues aigües, és més galdós que mai. El conflicte estèril i l’empat tornaran a estar servits. Només cal demanar que en aquest trajecte ningú no s’hi faci més mal, com ja vam veure ahir en les protestes a l’Aeroport de Barcelona, reprimides amb brutalitat tant per la policia estatal com per l’autonòmica i saldades amb desenes de ferits i un altre ull buidat. 

 

En aquest diari som partidaris de la pau i l’ordre, és clar. Però no se’ns escapa que la sentència significa un abans i un després de la consideració jurídica que podrà tenir ara qualsevol manifestació amb resistència pacífica. Cal denunciar aquesta deriva sense miraments. És, de fet, una Nova Planta, un nou estadi que s’inclina sense amagar-se'n cap un autoritarisme contrari als valors constitucionals que segons qui diu defensar. L’últim que necessitem ara són policies, polítics i jutges anti-sistema. Davant d’aquestes setmanes tenses que vindran, doncs, dues divises: clam per la justícia sí, però sobretot, molta calma. 

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris