El dia de les llufes, el govern més progressista va aprovar per Reial Decret la modificació de la llei de l'Estatut dels Treballadors, reforma laboral pels amics, el principal marc que regula a l'Estat espanyol les condicions de feina, i el text ha de ser convalidat o rebutjat les pròximes setmanes al Congrés.

Dues de les darreres reformes, les de 2010 i 2012 sota els governs de PSOE primer i del PP respectivament, van suposar un abans i un després en l'abaratiment de l'acomiadament i en la pèrdua de capacitat de negociació i representació dels treballadors. A Catalunya no tenim capacitat legislativa que ens permeti determinar les condicions laborals. Ho vam intentar amb l'Estatut del 2006, i el que va passar a continuació ja ho sabem tots.

Aquesta nova modificació legislativa no canvia substancialment les reformes que havien de ser derogades segons les promeses electorals i els acords de pactes de govern. Per molt que ara es facin alguns avenços regulant la temporalitat, se segueix permetent l'acomiadament col·lectiu sense autorització administrativa amb el mal que això fa al teixit productiu del país . Es manté un dels trets distintius de la desregulació, traient a les administracions la capacitat d'intervenir en favor del bé comú i blindant la discrecionalitat a les empreses. Potser podem pensar que les empreses han de tenir el dret de fer el que els roti, però això, a naltros, ens comporta un desmantellament de les empreses productives que tenim al Camp, i que només es regui el monocultiu del turisme barat, que continua amb aquest esquema lamentable de salaris baixos i precarietat. Després ens desesperem quan la nostra gent més preparada ha de marxar a l’estranger per tenir una bona feina, perquè aquí només troba feines de supervivència.

És una victòria haver participat en una cursa de natació al port i no morir-hi ofegat malgrat arribar-hi l’últim? Si creieu que la resposta és sí, si que considerareu haver guanyat que en aquesta reforma tampoc hi hagi les indemnitzacions de quaranta-cinc dies per any en els acomiadaments ni els salaris de tramitació.

La negociació col·lectiva seguirà sent estatal i a Catalunya els convenis que pactem els sindicats i la patronal seran paper mullat si n'hi ha un d'espanyol, que arrambla tots els altres. I aquesta preeminència centralista passa per sobre de la realitat socioeconòmica de Catalunya i del diferencial de preus. A Catalunya hi ha 1.600.000 persones en risc de pobresa a Catalunya, el 21'7% de la població, la majoria de joves no es pot emancipar perquè l'atur juvenil és del 30% i els salaris no són equiparables amb el cost de la vida.

Aquesta nova reforma laboral no planteja les solucions dignes que ara necessitem. No arriba a ser ni un pegat.

A Catalunya no podem decidir en matèria laboral, com gairebé en res, per això els diputats i diputades catalanes a Madrid haurien de ser conscients del patiment de la gent i de com es desfà el teixit productiu que ens ha de donar accés als estàndards de benestar.

La Intersindical hem traslladat les nostres demandes als grups parlamentaris d’Esquerra, Junts i les CUP al Congrés perquè puguin fer valer la seva força contra un decret que no canvia substancialment les lesives reformes laborals de 2010 i 2012.

La Intersindical, al costat de les majoria sindical basca d’ELA i LAB i el primer sindicat de Galícia, la CIG, ens mobilitzarem el proper 30 de gener simultàniament als tres països per reiterar la nostra demanda de derogació de les darreres reformes laborals i la no convalidació del nou decret com a únic camí per aconseguir que es modifiquin els aspectes més lesius per les majories treballadores de les tres nacions.