Encara que no serveixi de res, que sigui un acte romàntic, improductiu, no viral i extemporani, abans que es faci fosc vull deixar escrites un parell de coses incòmodes, prescindibles i gens  modernes. La primera és que faré sempre, des d'on pugui, de la manera al meu abast, el possible per denunciar el racisme i el classisme, que són dos dels grans mals dels temps que corren. Ara està ben vist menystenir, insultar, perseguir i deportar els emigrants i si el seu color de pell és més fosc que el de la majoria dels aborígens, ho justifica qualsevol sense recança i el vistiplau de bona part del seu entorn. No estic parlant únicament de la ultradreta nordamericana, o italiana. Nosaltres, els catalans, patim la mateixa epidèmia. la cosa comença amb aquell lema feixista de "Primer els de casa" ( que tanta gent subscriu) i acaba assenyalant els comerços de Nou Barris on el dependent s'adreça en castellà al client, o demanant que l'exèrcit s'encarregui de foragitar els que se juguen la vida al mar per trobar una vida millor. El racisme i el classisme no conèixen himnes ni banderes. Tots els feixistes són iguals. El problema és quan la societat els compra el discurs, quan el reiteren els mitjans de comunicació, quan els polítics el blanquegen. És que jo he estat emigrant, si, un català emigrant, també existim. 

L'altra cosa que volia deixar escrita (en aquesta espècie d'última voluntat) és que posats a parlar de coses incòmodes, potser algun dia arribarà l'hora de deixar desamparats milers i milers d'avis i àvies, que acaben morint esperant que l'administració els reconegui la dependència. La mateixa administració que ells han mantingut treballant tota la puta vida. Al final, són tractats com una nosa. Podia incidir molt més en la qüestió, però ningú no m'ho agrairà, ningú no ho compatirà, i -com ja he dit al principi- no servirà de res. Per això justament, ho havia d'escriure.