Abans de valorar l’incomprensible desmantellament del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) per part de l’actual Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, voldria explicar breument la trajectòria d’aquest organisme que, per desgràcia, no és prou conegut.

El Decret 80/1984, de 3 de març, creava el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (vegeu el DOGC, núm. 425, 13.04.1984). Es creava des del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya 17 dies abans que el Parlament de Catalunya es dissolgués i entrés en un període pre-electoral. El president Jordi Pujol ho feia per convenciment després que li ho hagués proposat formalment l’historiador i polític Josep Benet en una reunió privada. Sí, Benet, l’adversari de Pujol encapçalant el PSUC a les eleccions de 1980 el qual dos anys després va presentar la primera de les quatre mocions de censura que fins ara s’han esdevingut a la cambra catalana i que totes han fracassat. Alguns han dit que Pujol, amb la creació del CHCC, també pretenia desactivar una figura important de la política catalana, tot i que era sabut que Benet ja tenia la decisió presa d’abans i que no es tornaria a presentar pel PSUC a les eleccions de 1984.

Josep Benet va ser director del CHCC des del 1984 fins a mitjan 2000, el qual, amb 80 anys i un nombre ingent de llibres que tenia per enllestir, va creure convenient de deixar el càrrec. A finals del mateix any l’historiador i escriptor Albert Manent es feia càrrec del Centre i prenia possessió oficial a principis del 2001 fins al gener del 2004, quan el govern Tripartit el va cessar en el càrrec. Tot seguit Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va ocupar el càrrec de director de Projectes fins el 2006. Durant un temps, i sempre mantenint la seva personalitat i autonomia, el CHCC va formar part de l’Àrea d’Història i Pensament Contemporani del Departament de Presidència, que va coordinar l’historiador Enric Pujol (2005-2007). A partir del febrer del 2008 l’historiador i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Josep Maria Roig Rosich va ser nomenat el nou director, el qual dimitiria del càrrec el febrer del 2011.

Fins aleshores tots els càrrecs havien estat remunerats, però la crisi econòmica i el deute creixent de la Generalitat acumulat per distints governs obligà l’equip de govern d’Artur Mas a dur a terme les conegudes, impopulars i inevitables retallades. El CHCC no en quedaria al marge, però, per salvar-lo, es va trobar la fórmula que el nou director, el polític i historiador Jaume Sobrequés (ho seria des del febrer del 2012), aleshores jubilat, no cobraria.

Així, amb un equip de cinc persones comptant-hi el director, durant aquests 42 anys d’història el CHCC ha fet una feina excel·lent i continuada d’aprofundiment i alhora de divulgació de la història de Catalunya en el marc del nostre àmbit lingüístic de parla catalana i de la història europea. No hi ha espai aquí per enumerar i lloar la tasca que, amb la petja personal de cada director, ha dut a terme el CHCC durant el període 1984-2026, però basta esmentar que sense aquest valuós organisme moltíssimes tesis doctorals d’història i altres estudis que investiguen les diverses branques de la història contemporània de Catalunya no haurien vist mai la llum. Només cal donar una ullada al llibre 25 anys de la creació del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC). 1984-2009, publicat el mateix 2009 i amb diversos col·laboradors, per entendre la tasca ingent i silenciosa duta a terme: només fins al 2009, prop de 1.200 investigacions i més de 550 obres s’han publicat gràcies al suport del CHCC. Un balanç prou satisfactori i que parla per si sol.

Doncs malgrat aquesta trajectòria que l’acredita, resulta que enguany ja està programat el desmantellament del CHCC per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (en l’esborrany del pressupost del 2026 la partida era de 0 €). I on diu "desmantellament" llegiu-hi dissolució i, per tant, pèrdua d’autonomia total, dins del Museu d’Història de Catalunya; una dissolució que no té cap mena de sentit, atès que estem parlant de dos organismes diferents amb funcions diferents.

Per tal d’evitar aquest fet incomprensible, el desembre del 2025 vuit historiadors i estudiosos, entre els quals m’hi compto, vam impulsar i fer públic el manifest 'Per un Centre d’Història Contemporània de Catalunya, amb projecte i futur renovats, al servei del país'. Fins ara, i segons les dades del tercer comunicat de premsa difós fa molt pocs dies, ja hi ha 210 historiadors, estudiosos i polítics i 31 centres d’estudis, fundacions i sindicats d’estudiants adherits. Els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, les ex-presidentes del Parlament Carme Forcadell i Laura Borràs i els ex-consellers de Cultura Joan Guitart, Ferran Mascarell, Joan Manuel Tresserras, Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs i Àngels Ponsa secunden el manifest (s’ha de dir que entre la nòmina de polítics hi ha com a mínim una absència rellevant també incomprensible). A la nòmina hi figura pràcticament tota la historiografia catalana, entre els quals historiadors estrangers. Per qui vulgui llegir el comunicat de premsa, el manifest i veure-hi la relació dels signants actualitzada, ho pot fer entrant en aquest enllaç, i per qui vulgui adherir-s’hi es pot adreçar a endefensadelchcc@gmail.com donant el seu nom i cognoms i la seva professió.

La reflexió final és evident: a què treu cap aquest desmantellament? ¿És que per ventura el Govern català no li interessa l’estudi de la pròpia història? ¿De debò que no interessa ajudar la publicació de llibres d’història en català alguns dels quals poc comercials però no per això necessaris i prou importants per tot el que aporten? Tot plegat fa molta pena i s’hi veu deixadesa. I així el país va perdent qualitat. Que després hom no es queixi si la cultura del 'sálvame' i els populismes avancen. Com afirmava Josep Benet, "sense història, no hi ha memòria". Tot plegat és incomprensible i inexplicable. Encara s’és a temps de rectificar, que és el que demanem a la consellera de Cultura. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd.