El 14 de gener de 2020, una explosió a la planta d'IQOXE, a la Canonja, va matar tres persones. Dos treballadors. I un veí que descansava a casa seva, impactat per un projectil d'acer de vuit-cents quilos llançat des de la fàbrica. Tres vides destrossades en un instant. Tres famílies que mai més no podran tornar enrere.

Anys després, la Inspecció de Treball va imposar a l'empresa una sanció laboral de 180.000 euros. El màxim que permetia la llei. Una xifra que, dividida entre tres morts, ja fa una aritmètica obscena. I, per si això no fos prou indecent, hi havia un detall que ho feia tot encara més inacceptable: si l'empresa pagava ràpidament i renunciava a recórrer, podia obtenir un descompte del 40%. Sí. Un descompte. Com si parléssim d'una multa de trànsit. S'ha acabat.

La setmana passada, des d'Esquerra Republicana vam tancar un pacte amb la ministra Yolanda Díaz per acabar amb aquesta anomalia. La reforma de l'article 40 de la Llei d'Infraccions i Sancions de l'Ordre Social, que s'incorpora a la nova Llei de Prevenció de Riscos Laborals aprovada pel Consell de Ministres el 28 d'abril, blinda un principi tan elemental que costa entendre que calgués escriure'l: quan una infracció preventiva està vinculada causalment a un accident laboral o a una malaltia professional, no hi haurà descompte. Cap. Mai.

Per a la gent del Camp de Tarragona, això no és un tecnicisme jurídic. És una qüestió de dignitat.

Però parem-nos un moment a pensar què hi havia darrere d'aquell mecanisme del descompte. No una conspiració, no. Una cosa més profunda i més perillosa: una manera de mirar el món. Una lògica que tractava la mort d'un treballador com una operació administrativa més. Una factura que es podia negociar com qui regateja al mercat. Aquesta lògica té nom: és la lògica del capital, que sempre busca abaratir el risc, i que troba en la complaença institucional un soci silenciós.

Quan l'Administració permet que una empresa que ha matat un treballador per negligència obtingui una rebaixa per "bon comportament" administratiu, està enviant un missatge molt concret. Que la vida del treballador val menys que la diligència processal de l'empresa. I aquest missatge, encara que ningú no l'escrigui en cap normativa, s'instal·la al cap de qui pren decisions. A la cultura empresarial. A les eleccions diàries entre invertir en seguretat o estalviar.

El llenguatge també importa. "Sinistralitat". "Infracció". "Sanció administrativa". Paraules netes, asèptiques, que amaguen el que realment passa: que cada any moren centenars de persones perquè algú va decidir que la prevenció era massa cara. Set-cents trenta-cinc morts laborals el 2025 a tot l'Estat. Set-cents trenta-cinc absències a la taula del sopar. Set-cents trenta-cinc converses interrompudes per sempre.

He defensat aquest pacte des del meu escó del Congrés perquè el conec de prop. Al Camp de Tarragona fa massa anys que acumulem raons per exigir que la seguretat industrial deixi de ser una promesa i passi a ser una garantia.

L'explosió d'IQOXE no va ser una desgràcia inevitable. Va ser el resultat d'unes decisions concretes, preses per persones concretes, en una empresa concreta. La Generalitat va proposar a banda una sanció de 2,1 milions d'euros per la via de la seguretat industrial. Però la sanció laboral —la que afecta directament la responsabilitat sobre les persones que treballaven allà— podia rebaixar-se un 40% per la via del pagament ràpid. Aquesta és la contradicció que hem corregit.

La reforma s'inscriu en un moviment més ampli. La nova Llei de Prevenció de Riscos Laborals, signada pel Govern amb CCOO i UGT el 10 de febrer, actualitza una norma de 1995 i incorpora la salut mental, els riscos psicosocials, la perspectiva de gènere, el canvi climàtic i la figura del delegat territorial de prevenció. És un canvi de paradigma. Entén que la prevenció no és un cost: és un dret.

Però sense tocar el règim sancionador, tot plegat hauria estat retòrica. Per això aquest pacte és tan important. Per això Tarragona hi té un protagonisme que no podem esborrar. Perquè quan un sistema permet rebaixes a les sancions per accidents mortals, el que diu, el sistema, és que la vida del treballador té un preu negociable. I aquesta idea, que hauria d'avergonyir qualsevol democràcia que es presumeix d'avançada, ha estat tolerada durant massa anys.

A IQOXE van morir tres persones. Tres noms que no caben en cap estadística. Tres absències que pesen sobre el nostre territori. Si aquest pacte serveix perquè altres famílies no hagin de viure el mateix, i perquè cap altra empresa no pugui acomodar la negligència en un descompte administratiu, llavors tot el camí haurà valgut la pena.

A Tarragona ho sabem. La vida d'un treballador no té descompte. Mai més.