Falta una bona estona perquè esclati la tempesta i li faig un truc a Jordi Amat des de la plaça del Prim. A les sis presenta al Círcol Vèncer la por, l'esperada biografia de Gabriel Ferrater encarregada amb motiu del centenari del seu naixement, i hem quedat per fer un cafè previ i intercanviar impressions. «M'arribava a veure la casa dels Ferrater», em diu, «però vinc cap aquí». Amat sap caminar-se Reus perquè els últims mesos l'ha visitat bastant. En les primeres estades, per entendre el gresol urbà d'on va emergir la figura del poeta reusenc, va comptar amb Marc Arza com a introductor en el reusenquisme, però ara sembla que ja se sap orientar tot solet en l'entramat cultural —que sempre té un punt d'esoterisme— de la subcapital del Camp.
Quan es va saber que Jordi Cornudella, marmessor del llegat ferraterià i comissari de l'Any Ferrater li havia encarregat la biografia, hi va haver una sèrie de cobriments i espants preventius. Amat és percebut, en alguns ambients culturals del catalanisme, com un agent del Règim. No se sap ben bé de quin, perquè la cultura catalana és un gran erm devastat, però a grans trets, a Amat se l'acusa d'espanyolista i superficial. En tot cas, no es pot negar que és un intel·lectual orgànic i un eficaç gestor de poder tou. I el poder català és una entelèquia, només cal sumar dos i dos.
Li comento que m'ha fet gràcia que, en l'última ressenya important publicada de Vèncer la por —la de Jaume Coll Mariné a La Lectora— el competent crític fa mans i mànigues per colar sense que vingui gaire a tomb 'el marc mental espanyol' des d'on escriu Amat. Jo no l'he llegit, i no sé quina base té aquest apriorisme. Pot ser que es basi en l'èxit del seu best-seller anterior, El fill del xòfer, on biografiava la monstruositat d'Alfons Quintà en el context del primer pujolisme. Allà sí que s'esplaia en embrutir algun dels fonaments del nacionalisme català fent un capítol de Crims. Un llibre que a Espanya —Catalunya inclosa— ha agradat molt i que ara fins i tot se n'ha fet un còmic.
«Ho visc amb una mica d'angoixa», confessa, «i entenc cada cop més la temptació de caure en el boadellisme». Què m'has d'explicar, li dic. No hi ha res que exciti més les passions d'un espanyol que un català cagant-se en altres catalans. Hi veuen una reafirmació de la superioritat de la Raça. És difícil estar-se'n i cal una dosi molt elevada de patriotisme per no fer el joc a l'Imperi. No sé si Amat la té, no el conec prou, però sí que el preocupa la imatge de col·laboracionista que s'està llaurant. Naturalment, ell ho nega tot. En el cas concret de Vèncer la por, ha treballat a partir dels materials i documents que Cornudella li ha facilitat, ha incidit especialment a detallar les circumstàncies familiars del poeta i no creu que hagi dissolt la singularitat de Ferrater en el marc cultural espanyol del franquisme.
Arribem al Círcol, on l'esperen la vocal de Cultura Ima Mis i la presidenta de l'entitat Patrícia Terradellas. Com a institució detentora de l'ordre reusenc, estan molt contentes de rebre aquest heroi de la moderació. La presidenta li fa signar un exemplar del Fill del Xòfer, que afirma que li han deixat, li ha agradat mot i el vol tornar dedicat. Hi ha cert debat sobre l'hora programada per a la presentació, les sis de la tarda —molt aviat per a la gent treballadora— que es resol per la compactada agenda del regidor de cultura Dani Recasens, que arriba esbufegant, però amb millor cara que el dia anterior quan va haver de suportar una altra mandanga ferrateriana que fa Francesc Cerro, que es posa a la boca paraules de Ferrater, de Sòcrates o de Shakespeare amb la mateixa sonsònia i alegria.
Però com que avui de treballadors no n'hi ha gaires i tot és gent molt de dretes, jubilats i diletants professionals —les mateixes cares de sempre, ara ja deslliurades del niqab de la mascareta que fins ara no els deixava exhibir-se— la sala noble del Círcol s'omple amb una cinquantena de personetes molt disposades a què un senyor de Barcelona homenatgi el fill il·lustre de Reus. Presenta David Figueres —l'organització, sempre atenta als detalls casposos l'ha rebatejat en el cartell promocional com a David Figueras— de l'associació ferrateriana reusenca Gosar Poder. Figueres destaca el que per ell és el gran valor del llibre: haver aconseguit trobar el fil per unir les coses petites i disperses que caracteritzen la vida de l'intel·lectual reusenc i haver traçat una línia de comprensió de la seva figura, més des del punt de vista personal que literari.
Així, Amat incideix en l'anecdotari i les relacions epistolars —fins i tot telegrames— de Gabriel Ferrater, a qui presenta com un personatge al llindar de la insanitat, emmarcat en una família de genis burgesos reusencs vinguts a menys, sobretot per la contrarietat de la guerra. De fet, després de la visió que dibuixa Amat, els Ferrater se'ns apareixen com una mena de Tennenbaums a la catalana. Tots dotats d'un gran talent i sensibilitat artística, però tots uns friquis pintorescos que s'acaben matant. Jordi Amat s'està encasellant en el gènere de la biografia de tarats i, per tant, a Catalunya no li faltarà mai la feina. En aquesta família de gent estranya, amb una mare, Amàlia Soler, que pujava al Picarany a llegir Simenon armada amb una pistola per defensar-se dels maquis, amb un pare que contracta una assegurança de vida i se suïcida per sortir de la ruïna —sense èxit en l'objectiu— i un germà pedòfil, potser les excentricitats de Gabriel no criden tant l'atenció. Era un pobre home amb molts problemes, i d'aquí la seva grandesa poètica. Diria que aquesta és la tesi de Jordi Amat, més enllà de les vel·leïtats no nacionalistes.
Però queda clar, gràcies al seu nou perfil biogràfic, que el gran regenerador de la poesia catalana no girava rodó i que encara gràcies que arribés als cinquanta anys. Especialment il·lustrativa és la història de l'emprenyada de l'escriptor polonès Gombrowicz, quan va deixar de guanyar un premi perquè Ferrater es va adormir víctima de l'alcohol i les pastilles. El reusenc, desesperat, es preguntava com podia ser que si era tan brillant com li deien no li sortís mai res bé. Sort que encara ens va deixar acabats tres poemaris, la seva llegenda i aquesta idolatria pròpia d'una estrella del rock. Ara a més, tenim la seva hagiografia inversa.
Jordi Amat va firmar uns quants llibres i va respondre algunes preguntes d'aquesta gent odiosa que s'aixeca al final d'un acte per fer-se veure. Potser a partir d'aquest any commemoratiu que fuig de l'homenatge i s'endinsa hàbilment en la psicofonia tindrem una altra visió de Ferrater. En tot cas, és important que els reusencs entenguin, des de la seu de l'ordre local, que el valor més exportable de la ciutat sempre han estat els díscols i els marginats. La intel·ligència i la taradura suprema, que són dues cares d'una mateixa moneda de la qual Reus és una pedrera inesgotable. Ens ho ha hagut de venir a explicar un de fora, com sempre. Almenys, i això és d'agrair, Amat no va cantar.