El meu primer record de Josep Espar i Ticó (Barcelona, 1927-2022) és el d’un místic, un profeta. Amb uns amics ens havíem apuntat a unes colònies del GEN, el conegut Grup d’Estudis Nacionalistes, que venia a ser una espècie de cau o esplai però amb el complement d’una formació patriòtica. Jo devia tenir uns 12 anys. Durant els deu dies de colònies, que tenien lloc en algun indret de Catalunya i que van ser molt profitoses, hi passaven diversos conferenciants d’esperit nacionalista, alguns militants o propers a CDC i d’altres d’independents. Una tarda va venir Raimon Galí –que aleshores vaig identificar com un patriota amb esperit militar totalment desacomplexat– i un vespre ens van presentar en Josep Espar i Ticó. Tenia un físic inconfusible: alt com un Sant Pau i un somriure ben ample a la cara. El recordo perfectament parlant amb passió i misticisme de Catalunya, amb un to optimista i vital, al costat d’una llum tènue que encara l’hi donava una aurèola més imponent. El seu profetisme, la seva creença en una Catalunya plena em va impressionar molt, i de ben segur que em va influir sense que jo me n’adonés. Des d’aleshores, i malgrat la diferència d’edat, sempre li he tingut una gran estima, i els nostres camins s’han anat retrobant fins poc temps abans del seu decés.
El 20 d’agost moria, a l’edat de 94 anys, el patriota i empresari de la pelleteria la Sibèria de Barcelona Josep Espar i Ticó. El seu pare va ser assassinat per la FAI en plena Guerra Civil, però aquesta tragèdia no el va convertir ni en un ressentit ni el va encastellar en l’espanyolisme. Des que va prendre consciència que calia estimar i apostar per Catalunya, des de ben jove i com si fos un “convers”, que la seva flama no parava d’idear i engegar projectes, la gran majoria reeixits i que han permès que les brases del catalanisme dels anys quaranta de les quals parla Jordi Pujol en les seves memòries continuessin brandant i combatessin, amb moltes accions, la llarga nit del franquisme i més enllà.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, a partir de 1954 travaria una forta amistat amb Jordi Pujol i molts més referents del nacionalisme a través de l’agrupació Crist Catalunya, el conegut grup activista del catalanisme catòlic. Les accions d’Espar en temps de franquisme, sovint col·lectives, seran importants i tindran ressò: la campanya contra Galinsoga (1959-1960), els Fets del Palau de la Música (1960), on fou un dels actors principals, i la campanya “Volem bisbes catalans” (1966). Però Espar no s’acontentava només a combatre el franquisme i buscava, com bé ho van fer Jordi Pujol i Max Cahner, crear infraestructures de país que fossin útils com a plataformes de difusió de la cultura i nació catalanes. És el cas de la fundació –juntament amb el seu germà Ignasi, amb Francesc Cabana i Josep Maria Macip– de la discogràfica Edigsa el 1961, sense la qual molts cantants i grups musicals de la Nova Cançó, i altres, no haurien fet eclosió; de Cavall Fort, la revista infantil, el 1961, al costat de Josep Tremoleda, Ricard Tusell, Joaquim Ramis, Llucià Navarro, Ramon Fuster i Joaquim Onyós; de la Llibreria Ona el 1962, juntament amb Jordi Úbeda i Ermengol Passola; de la distribuïdora L’Arc de Berà, el 1971, al costat d’Úbeda, Josep Maria López i Llaví i Joaquim Ensesa, la qual es va especialitzar en el llibre en català; del Segon Congrés de Cultura Catalana (1975), del qual va ser gerent i també patró.
També va participar en la creació del diari Avui (1976), el primer diari íntegrament en català des del 1939, al costat de Jaume Vilalta, Josep Maria Puig i Salellas, Enric Cirici i altres. Per bé que no va ser dels quatre fundadors inicials, Espar sí que va formar part del primer cercle de fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (1974-2016), segurament una de les eines més importants i eficaces per a Catalunya dels darrers 40 anys, superant en edat, així, a la Lliga Regionalista / Lliga Catalana (1901-1939), el seu referent més proper.
L’ex-president Pujol ha dit, molt encertadament, que Espar “va entendre que la recuperació de Catalunya no es podia fer amb plantejaments teòrics i estrictament polítics, sinó amb plantejaments espirituals i d’energia interior”. I és que Espar era alhora un home de fe en Catalunya i un activista en majúscules. Ho relaten els seus dos llibres de memòries: Amb C de Catalunya. Memòries d’una conversió al catalanisme (1936-1963) (1994) i Catalunya sense límits. Memòries (1963-1996) (2001).
Una de les constants d’Espar era formar i donar oportunitats i espai de desenvolupament nacional a les noves generacions. La Plataforma per la Llengua li deu, per exemple, que alguns dels primers treballadors remunerats ho fossin gràcies a l’Associació Conèixer Catalunya (ACCAT) creada per Espar vers el 2000. Personalment, li he d’agrair que ens avancés uns diners per poder tirar endavant la 1a Trobada d’entitats per la llengua catalana que va tenir lloc el desembre del 2000. Ho impulsàvem la Plataforma per la Llengua i l’Organització pel Multilingüisme, i, a l’espera que ens arribessin uns diners promesos des de l’Administració pública, Espar ens va avançar 800.000 pessetes de l’època (4.808 € actualment) perquè la iniciativa no quedés bloquejada. El 2008 es va incorporar al primer nucli d’Amics de Jordi Pujol –format per Josep Maria Ainaud, Albert Manent, Xavier Polo, Joan Triadú, el mateix Espar i un servidor– i va participar a l’homenatge sorpresa que es va retre l’any següent a l’aleshores ex-president. També va participar en el Col·lectiu per un bon traçat del TGV (2007) i en el Tercer Congrés Catalanista (2008-2009).
Uns anys abans, el 2002, Espar va presentar-se com a candidat a presidir Òmnium Cultural per fer front a la candidatura que encapçalava Jordi Porta –de la qual jo en formava part–, candidatura que havia derrotat l’ex-president d’Òmnium Josep Millàs. Tanmateix, a causa de les irregularitats en els primers comicis, les eleccions es van haver de repetir i Espar va perdre davant Porta amb un resultat molt digne. Personalment penso que en aquesta operació Espar va ser mig enganyat per alguns sectors orgànics de CDC que el van empènyer a presentar-s’hi tement-se que Òmnium caigués en mans d’ERC (tot i que a la candidatura de Porta hi havia, per exemple, a més d’independents, un dels quatre fundadors de CDC: Miquel Esquirol). Com si fos un Bassat-Laporta, els socis d’Òmnium van veure més renovació en Porta que no pas en Espar.
Espar, que fou un mecenes i activista alhora, semblantment a Ermengol Passola, té una llista de serveis al país impecable. Tot i alguna incursió política fallida, sempre va preferir la parapolítica i l’activisme cultural i nacional a la política. Home generós i amic fidel, era incombustible, i va ser de les persones que no va girar la cara al president Pujol arran de la seva famosa confessió el 2014.
Alguna vegada m’havia comentat com veia el procés independentista: d’una banda, amb emoció, ja que comprovava que els postulats de la seva generació d’increment de consciència nacional havien triomfat; d’altra banda, amb preocupació i prudència, perquè s’adonava que entre les files independentistes hi havia massa pressa per fer reeixir un repte que era majúscul. I és que ell entenia molt millor que la majoria d’independentistes les fortaleses i febleses de Catalunya. En una entrevista recent a Nació Digital (23-8-2020), anhelava el sorgiment d’un nou líder, fonamental perquè el país avanci.
Home de multitud d’iniciatives i apòstol de la sardana (alguns espanyolistes el menystenien i el titllaven de “barretinaire”), el país encara li deu molt tot i haver rebut la Creu de Sant Jordi (1984), la Medalla d’Honor de Barcelona (2001) i el Premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu (2020).
La darrera vegada que el vaig veure va ser a l’enterrament de Miquel Strubell, el març passat. Vam estar parlant una estona i em va dir que tot i algunes xacres es trobava bé. Espar continuava al peu del canó. Des d’aquí, doncs, el meu agraïment i reconeixement personal a un dels grans activistes dels darrers decennis.