El primer número de La Bona Sembra arribava al Vendrell a primers de desembre de 1930. Podríem dir que a la vila no hi passava res; hi havia dues publicacions: el veterà El Baix Penedès, nat a primers de segle i propietat de la família Ramon, era un setmanari, catalanista i republicà i era obert a totes les idees. També hi havia una altra publicació, els Temps Nous, que era l’òrgan del Partit Republicà Nacionalista, que sortia cada mes i que va durar del 1930 al 1932, i era clarament partidista.
Aquella placidesa es veié trasbalsada amb la irrupció d’una nova publicació: La Bona Sembra. Amb una nota de la redacció, El Baix Penedès se’n feia ressò el 13 de desembre del 1930. Deia el següent: «S’han rebut per correu molts números, i nosaltres també, un full que porta per títol La Bona Sembra, Edició especial per Vendrell, quina adreça és una impremta de Barcelona. El fet de que ella porti Any 1 Núm. 1 diu clarament que és una publicació nova; la realitat de que tots els seus escrits són per la gent vendrellenca, aclareix també que és de casa, però com que en ella no hi ha cap firma ni se sap a la vila qui la redacta, ni qui la inspira, això posa una nebulosa davant els ulls dels qui pretenen esbrinar qui la escriu i què és el que pretén aquesta publicació. Nosaltres, però, li donem la benvinguda i, amb tot ignorar qui és, li establim el canvi». Ja tenim unes quantes dades d’aquest mitjà: arriba per correu, ve de Barcelona es distribueix gratuïtament i els autors s’amaguen sota l’anonimat. El cert és que en aquell mateix número de El Baix Penedès ja hi havia un article del primer vendrellenc que “picava l’ham”. En la Tribuna Lliure parlava dels homes de carrera que la fan (La Bona Sembra) i concloïa que la religió s’apodera de la civilització, la cultura, el progrés i la ciència moderna.
El sarau ja estava engegat, perquè a la setmana següent un altre lector recriminava al nou vingut que anés contra la religió i li receptava que fes com els Terciaris que en el seu ordenament declaren: «Rep, caríssim germà, la llum de Crist, símbol de la teva immortalitat, perquè mort al món, visquis en Déu. Alça’t dels morts, i el Crist t’il·luminarà.» L’altra publicació local Temps Nous també es deixaria entabanar i titllava d’hipòcrites aquells que van a missa i a la tarda van als cafès, cine i recreacions immorals i també deien que La Bona Sembra la fan uns republicans disfressats d’ovelles, carregats de males intencions; i... que hi ha la consigna entre alguns receptors de cremar-la, que, amb tot, abans la llegiran.
Finalment fins l’Església també hi posaria cullerada, mossèn Joan Guilera Soler amb una carta al director deia el següent: «Molt senyor meu i car amic: Vos prego feu
constar ne vostre periòdic que jo no tinc res a veure amb La Bona Sembra, fulla que, segons informació, es reparteix profusament i per correu en nostra estimada vila, i que
no n’hem faig solidari sinó que protesto de tot el que en ella pot mortificar a qualsevol dels meus feligresos.
No és pel mitjà del sistema que empra La Bona Sembra, quina censura eclesiàstica no ens consta, com l’Església propugna i propaga les doctrines de Jesucrist».
Joan Guilera. Arxiprest Nosaltres hem pogut consultar un text fet pel vendrellenc Emili Vidal Mañé, mestre, i que durant la guerra seria el responsable al Baix Penedès del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU). Vidal seria expulsat de la docència, empresonat i desterrat ell i la seva esposa del Vendrell. En el seu escrit, Vidal deia que La Bona Sembra es presentava com a portaveu de persones ultra catòliques, que a través d`articles que semblaven apologètics però que contenien exageracions maliciosament calculades amb la pretensió de provocar la indignació. La campanya tingué un èxit rotund per les cartes que anaren publicant tant El Baix Penedès com els comentaris dels Temps Nous.
Als cosidors, les “llucietes”, les modistes, en multiplicaven la difusió, i no cal dir als cafès, el cert és que tota la vila n’anava plena. La facècia no durà gaire: creiem que solament sortiren cinc o sis números, nosaltres solament n’hem vistos tres, el primer número, on hi ha l’exposició de l’ideari , el tres i el quatre. Tots tres són consultables a la Biblioteca.
La bona Sembra no era una publicació clandestina, hi havia un responsable, el periodista de La Publicitat Josep M. Planes, que n’era el director legal, i el que pagava
la broma era l’advocat Salvador Euras Sonet. Josep Maria Planes Martí (Manresa, 31 de gener de 1907-Barelona, 24 d’agost de 1936) feia de periodista a La Publicat on hi tenia una secció diària titulada Comentari que es publicava a primera pàgina. Planes s’havia convertit en flagell dels anarquistes i més quan els acusava d’haver assassinat els germans Badia. Planes feia uns quants dies que no apareixia a la redacció i els amics es van témer el pitjor. Van encarregar al seu gran amic Avel·lí Artís-Gener, Tisner, que anés al Clínic a veure si hi trobava el seu cos.
Tisner ho conta en les seves memòries d’aquesta manera: «El soterrani sencer era una aterridora estesa de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas el no trobar-lo. Hi era, però, i abans que no la persona vaig reconèixer un vestit de
color blau marí amb ratlletes blanques que manta vegada li havia li havia vist dur. [...] Amb una agulla imperdible li vam adherir a la solapa una cartolina que jo mateix vaig
escriure amb el nom de Josep Maria Planes i Marti.»
Però, què deia La Bona Sembra?
La publicació anava dirigida als joves del dos sexes i en el primer número parla dels exercicis espirituals, escola de sacrifici, per tant, no s’han de fer en temps de Quaresma ans s’han de fer durant la setmana de carnaval perquè “exigeixen el màxim sacrifici”, però la proposta estrella va ser el cinema amb la separació de sexes encara que «Si es necesario, tenemos que dar un paso atrás en la civilización del mundo, antes que caer en el abismo a que ella nos conduce.» Un lector preguntava si les aparicions dels morts i del dimoni son supersticions, ja que no ho admet l’Església. La resposta era la següent: «Nosaltres, que tenim per missió proclamar la veritat catòlica sense transigir amb res, contestem que és obligació del bon cristià creure en l’aparició dels difunts, dels àngels i dels dimonis i en la seva comunicació amb nosaltres».
Hi ha una bateria de recomanacions, per exemple diu: «A vosaltres noies que no us deixeu tocar la punta del vestit per un jove, però us deixeu abraçar per una dotzena cada nit de ball». Quan una lectora s’adonà que hi havia una contradicció entre dos criteris de l’Església, la resposta era molt clara: «La religió no és feta per ser compresa, sinó creguda, no és feta per la raó sinó per la fe. I és precisament en creure una cosa, a pesar de no entendre-la o a pesar de ser contradictòria, en el que consisteix a ser catòlic. Creure lo natural i lògic no té cap gràcia.
És l’absurd el que es te que creure. Credo quia absurdum , crec el que és absurd, deia Tertulià». El sentit de l’ humor d’aquells vendrellencs va ser dels que fan història. Solament ens queda revelar els noms dels autors. Salvador Euras Sonet, que també era qui la finançà, Jaume Barnadas Barbés, Francesc Badia Miró i Josep Mercadé Vidal.
