El 10 de setembre és el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi i, encara que les últimes dades publicades per l'INE són "positives" perquè s'ha reduït un 2% la taxa de morts per suïcidi a Catalunya, les xifres continuen sent preocupants: el 2023 es van registrar 626 defuncions per suïcidi. Per això, visibilitzar la salut mental i proporcionar recursos i xarxes de suport en diferents àmbits -social, sanitari, educatiu, laboral- ha de ser el focus de tot treball de prevenció intersectorial.
Qualsevol gra de sorra per trencar l'estigma i introduir el suïcidi en les converses és clau per a la visibilització. Un exemple n'és Adiósfera, el llibre que ha publicat la reusenca Anna Terradellas sobre el procés de dol quan el seu pare es va suïcidar. Fa referència a "l'atmosfera d'un adéu", tot allò que envolta al fet d'acomiadar-se d'una persona; està escrit com un diari personal i també deixa espai al lector perquè reflexioni sobre el seu benestar mental i emocional. De moment, es pot adquirir exclusivament a través d'Amazon i part dels beneficis es destinen a l'Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS).
«Adiósfera» és un llibre molt personal, com i per què es va iniciar en la seva publicació?
Al final de la carrera, que he estudiat Disseny de moda, ens van proposar un projecte en què havíem de fer un tema i vincular-ho a alguna cosa més abstracta, que no tingués res a veure amb la moda perquè no fossin relacions tan òbvies. Llavors, jo vaig decidir tractar la mort per suïcidi del meu pare, perquè tothom feia coses molt sentimentals i molt seves per poder treure informació. Va ser un repte per a mi, també, exposar-ho, veient que tothom feia coses més "boniques" i jo plasmava la realitat.
Llavors, no pensava que seria un llibre per publicar?
Era un treball acadèmic. Ho vaig dividir en dues parts, un text d'introducció sobre tota la cerca, per exemple, d'una editorial, organitzar un esdeveniment, que podria estar més relacionat amb la moda; i després, a principis d'any, vaig fer el text, però es va quedar en un calaix. No em volia endarrerir i estava focalitzada primer en la carrera, però ho tenia allà present, també anava mirant llibres, volia investigar una mica; i quan vaig acabar d'estudiar, vaig intentar adaptar el text en format de llibre.
Tenia clar quin format de publicació seria?
És un llibre curt, però com és un tema tan dur, no volia que fos pesat per al lector. A partir d'aquí, vaig decidir que faria un format interactiu perquè la gent també pogués reflexionar, hagi patit alguna situació similar o no. Perquè, al final, volia que el públic reflexionés i s'adonés que anem tot el dia de bòlit i realment hauríem de parar-nos a pensar sobre la nostra pròpia salut mental. Per molt que una persona sembli que està superbé, potser ningú veu lo malament que ho està passant. No en som conscients realment.
El llibre és un recull de textos, com un diari personal?
Al principi, neix dels pensaments, les emocions que sentia i també de relacionar-los amb la música, per exemple, i veure com totes les coses que havia fet jo abans amb el meu pare, com la lletra de les cançons que em posava, les relacionava i veia des d'un altre punt de vista. També, un altre exemple, el joc dels escacs, que és la partida fins que la reina venç i el rei mor. Relacionar-ho amb diverses coses també permet tenir diversos punts de vista i, alhora, hi ha pàgines entremig amb preguntes obertes que el lector pot respondre.
S'adreça a la ciutadania en general?
La meva idea és que no s'adreci només a persones que hagin viscut el suïcidi d'una persona propera, sinó a tothom, per visibilitzar sobretot la salut mental, el fet de parar-se a tenir temps per a una mateixa i veure les coses.
El suïcidi està molt estigmatitzat socialment, gestionar el dol com a adolescent va fer més complex el procés?
Clar, perquè jo tenia 15 anys i, per això, vull enfocar-me especialment en la visibilitat del procés en joves, perquè quan ho pateixes com jo, et converteixes en el raret de classe perquè està establert tenir un pare i una mare, ara s'està visibilitzant més tenir dues mares o dos pares; però la qüestió és que quan em preguntaven pel meu pare, quan deia que havia mort i havia estat un suïcidi, la gent de seguida feia com si ho oblidés. Quan ets adolescent, és més dur perquè, en aquesta etapa de tantes preguntes, es tendeix més a jutjar. Jo també me les feia i, segurament, si li hagués passat a un company, hauria sigut a la mateixa situació perquè, al final, el suïcidi no et dona cap resposta clara a totes les preguntes que t'estàs fent.
Amb tot, afirma que és normal tenir preguntes sense resposta, que s'ha d'acceptar.
Sí, perquè has d'aprendre a viure amb el que tens i amb el que hi ha perquè aquesta persona ja no et donarà cap resposta. Has de recordar les millors experiències i viure amb el que tens perquè aquella persona ja no tornarà i et voldria veure el millor possible. Ho he dit altres vegades que, al final, els suïcides són persones supervalentes perquè la gent diu molt fàcilment "ai, em vull morir", ho diuen i ningú ho acaba fent. Les persones que arriben a fer el pas són molt valentes des del meu punt de vista, perquè volen deixar de patir. No sempre ho he vist així, ha sigut un procés molt llarg que també m'ha fet veure-ho des d'una altra perspectiva.
Després del dol, parla d'una segona etapa d'acceptació. El llibre seria la culminació del procés?
L'acceptació és un pas que no tothom és capaç de fer, és l'etapa més difícil i costa molt acceptar que aquella persona ja no hi és. El dol té diverses etapes i no tothom passa per totes ni sempre van en el mateix ordre, però l'acceptació és l'última, la final, i jo no la vaig fer fins que no vaig escriure el llibre. Va ser una forma d'acceptar-ho i tancar aquest 'capítol', veure-ho des d'un altre punt.
L'escriptura del llibre li va servir com a eina d'expressió, per manca d'altres espais on fer-ho?
Jo era molt reservada i no ho parlava amb la meva família perquè em sabia greu, perquè jo considerava que estava bé i no volia fer-los patir parlant del tema. Hi havia vegades que sí que ho parlàvem i no hi havia cap problema, però a l'hora de fer el llibre, no ho vaig dir a ningú fins que vaig decidir que ho publicaria. Perquè no volia tenir encara més pressió si finalment no ho acabava fent. Ni la meva parella sabia que el text que estava escrivint seria per publicar.
«Hi ha molta gent que s'ha obert gràcies al llibre, m'ha escrit un missatge i m'han donat les gràcies perquè també han patit alguna cosa semblant»
També requereix molta valentia el fet de compartir la seva experiència amb la gent.
Algú em va dir "quina història més bonica" i jo vaig pensar que, realment, no era una història, sinó la meva vida i que era com despullar-se davant la gent. És una part molt important, no és la meva vida literalment, però són els meus pensaments. D'altra banda, m'he sentit molt acollida i, si fa uns mesos tenia dubtes, ara sé que ho tornaria a fer perquè hi ha molta gent que s'ha obert gràcies al llibre, m'ha escrit un missatge o hem parlat i m'han donat l'enhorabona, m'han donat les gràcies perquè també han patit alguna cosa semblant i m'he refermat encara més en el fet de compartir la meva experiència.
Sent que ha pogut contribuir a fer que es visibilitzi el suïcidi i es pugui normalitzar?
Sí, durant tot el procés, m'he tret aquesta capa de por de quan era una nena i he vist que és culpa de la societat que continuï passant perquè es continua amagant. Com a reflexió per a la gent, es tracta que quan algú expliqui una experiència de suïcidi, no es reaccioni amb incomoditat o tancant el tema ràpid perquè no saben què dir.
Què creu que caldria, quines eines o recursos ajudarien a gestionar-ho millor com a societat?
A Reus, per exemple, l'àmbit de salut mental està evolucionant cada cop més i el regidor de Salut s'involucra molt, però en termes de visibilització, caldria anar més a les escoles perquè si no ho absorbeixes des de petit, després ja passes pàgina i no et preocupes per aquestes coses. Es podrien fer xerrades perquè és bàsic, essencial, anar introduint aquestes eines, de la mateixa manera que es fan sobre sexualitat, perquè deixi de ser un tabú i es normalitzi. A nivell d'estat, sempre es dona prioritat a altres coses i, si vols anar al psicòleg en l'àmbit sanitari públic, tens un any de llista d'espera i això no afavoreix gens.
És important, a més, que els supervivents que n'han sigut testimoni en parlin en primera persona?
Al final, ningú t'entendrà millor que una persona que també ho hagi patit, però alhora penso que és molt difícil per aquelles persones que, fins fa poc, no en parlaven haver d'obrir-se i exposar-se. És molt important fer-ho des d'un punt de vista sense demanar, sense exigir; per això, el llibre també pot ajudar a veure que no són les úniques persones que ho han patit i que hi ha aquesta llum al final del túnel. Que no se'n parli fa que sigui encara més tabú i estigui més en l'oblit; si la mort ja és un tabú, el suïcidi encara més.
En el seu cas, ha decidit que part dels beneficis de la venda del llibre es destinaran a l'ACPS, per contribuir a la iniciativa.
Encara hem d'acabar de parlar-ho amb la Laura Horcajo -psicòloga i membre de l'ACPS a la demarcació- per veure si fem algun projecte o accions concretes, però no volia treure beneficis sinó destinar-ho a l'associació perquè pogués servir d'ajuda a altres persones. Sense la seva tasca no s'hauria fet tanta veu i m'han acompanyat molt també en el procés del llibre. A més, per la persona que compra el llibre té quelcom més simbòlic, és un projecte més sòlid si té una finalitat més enllà de la venda.