La Marina va preparar l'esmorzar per a tota la família com feia cada matí. El Bernat, el seu home, no tardaria a llevar-se i entraria a la cuina a engolir les dues torrades, a peu dret, i a beure's el cafè fumejant d'un glop. Tot seguit abandonaria la tassa buida damunt la taula i fent-li un petó a la galta, alhora que miraria el rellotge de reüll, li diria t'estimo Marina, me'n vaig volant que arribo tard al despatx, no m'esperis per dinar, fes un petó als nens. La Núria i el Miquel, els nens, es farien de pregar per aixecar-se del llit, rondinarien perquè no es voldrien veure la llet, i arronsarien el gest quan se n'adonarien que la mare els hi hauria preparat un entrepà de pernil dolç per l'hora del pati. Sempre el mateix, mama, rondinarien. I quan finalment els nens sortirien de casa, la Marina guaitaria al balcó i els seguiria amb la vista fins a la cantonada on la Núria i el Miquel agafarien l'autocar que els portaria a l'escola. 

Una mica més tard es llevaria l'avi Lluís, el sogre de la Marina, que des que és viudo viu amb ells perquè, com acostuma a dir, això d'estar tot sol no és per a mi, saps, nena? I entraria a la cuina i li preguntaria que què hi ha d'esmorzar avui, i ella li respondria que el mateix de sempre, torrades amb oli i cafè amb llet. El Lluís s'asseuria a taula esperant que la Marina li possés el plat al davant i, mentre llegiria el diari d'ahir, ella li diria que tot això ja està passat, avi, les coses avui en dia canvien molt de pressa. I ell li respondria que quan el seu fill arriba a casa és tan tard que ja no és bo per res, que ja no és capaç ni de posar-se a llegir el diari que porta cada vespre el Bernat dins la cartera.

I la Marina tornaria de la compra i es miraria al mirall.

Faria els llits, passaria l'escombra, i es tornaria a mirar al mirall mentre es preguntaria que què fas. Posaria la rentadora en marxa, planxaria les camises del seu home, recolliria la roba que els nens haurien deixat escampada per terra, i es miraria al mirall preguntant-se que si és això el que vols. Faria el dinar i dinaria amb el sogre, i quan ell se n'anés a fer la migdiada es tornaria a mirar al mirall i contemplaria el seu rostre inexpressiu i les seves espatlles resignades. I els nens tornarien a casa a mitja tarda, carregats de deures. Ella els hi donaria el berenar mentre els hi preguntaria que com havia anat l'escola avui, i els ajudaria a fer els deures i, quan acabessin, els deixaria veure la tele una estona o jugar amb l'ordinador fins a l'hora de sopar. I el Bernat no tornaria a casa fins passades les nou del vespre, tan cansat que amb prou feines tindria esma per conversar durant el sopar i es deixaria abduir per la pantalla lluminosa del televisor. I el dia hauria estat molt llarg per la Marina. Un cop més es miraria al mirall i es preguntaria que què n'has fet dels teus somnis. I potser, d'amagat, s'eixugaria una llàgrima.

Però aquell dia, després de preparar l'esmorzar per a tota la família, res no seria igual. La Marina es va mirar al mirall i va somriure. Portava el vestit nou que s'havia comprat la setmana passada pel seu quaranta-cinquè aniversari. Es va posar l'abric, va mirar la pantalla del mòbil i va tornar a somriure. Damunt la taula del rebedor, a la vora de les claus del Bernat, hi va deixar la nota que va escriure ahir abans d'anar-se'n al llit. 

​I també hi va deixar les seves claus.