Els ciutadans de Selvilàndia es van reunir en assemblea per tractar problemes que afectaven la seva comunitat. Darrerament les coses no anaven bé. El senyor Lleó va dir que necessitaria fer obres al seu jardí perquè ara que l'havien ascendit a sotsdirector de l'empresa, volia poder gaudir d'una bona piscina com molts dels seus veïns. La senyora Girafa va anunciar que ella voldria demanar un permís d'obres per ampliar el seu garatge, ara que el seu fill gran també tenia cotxe. El senyor Cavall va fer saber que posaria una tanca nova al voltant de casa seva perquè ja n'estava fart de veure sempre la que tenia. I la senyora Àliga, tota amoïnada, va comentar que hi havia dies que arribava tard al despatx per culpa de la mainadera.

- Què li passa a la teva mainadera?— va preguntar el senyor Elefant, l'alcalde de Selvilàndia.
- Que arriba a mig matí. Jo ja li dic, Perdiu, agafa un autobús més aviat. Però no hi ha manera!
- Doncs la nostra cuinera, la Sargantana, també fa tard molts dies -va exclamar el senyor Cocodril-. La setmana passada teníem una recepció a casa, amb gent important, i per poc la meva dona no es va haver de posar a la cuina!
- El que expliqueu no és res comparat amb el que fa el nostre jardiner- va alçar la veu el senyor Llop. Hi ha dies que ni apareix, el Gos.

I així, un rere l'altre, van anar exposant les queixes que tenien amb el servei. La senyora Balena es va queixar de la Beluga; el senyor Cavall, del Ruc; el senyor Lleó, del Gat; la senyora Girafa, de la cabra; i el mateix alcalde, del Tapir.

Després de molt pensar i pensar, i no trobar cap solució a aquest greu problema, de sobte la senyora Girafa va dir que tenia una idea brillant:
- I per què no demanem als nostres servents que visquin amb nosaltres?
- I ara! Però què diu aquesta poca-solta?!
- Però que t'has begut l'enteniment?
- No, no, no m'heu entès. Vull dir que vinguin a viure a Selvilàndia- va aclarir la senyora Girafa- no a les nostres cases.
- Ja ho tinc!- va exclamar eufòric el senyor Elefant. Els hi construirem una casa al bell mig del barri.
- Què?! No hi ha lloc per a fer tantes cases!— van cridar quasi tots a l'uníson.

El senyor Elefant, carregant-se de paciència, va anar exposant la seva idea. Els hi construirien un bloc de pisos, una torre; així, vivint l'un damunt de l'altre, no ocuparien quasi gens d'espai i, fins i tot, una torre podria fer bonic al mig de Selvilàndia:
- I li posarem un nom, igual que el tenen les nostres cases. Li direm la Torre Bloc.
- Que n'ets d'intel·ligent, senyor alcalde!— va dir la senyora Girafa. Així, ningú tindrà excusa per arribar tard. Per fi podrem viure tranquils.

I van construir la torre. Van fer portar carregaments de fang, palla i branques seques, i els obrers, vinguts d'un barri de molt lluny, la van tenir enllestida en pocs dies. Per fi els inquilins de la Torre Bloc s'hi van instal·lar amb les seves famílies. Ara, la Perdiu, la Sargantana, el Gos, la Beluga, el Ruc, el Gat, la Cabra i el Tapir ja no arribaven tard a la feina, i a Selvilàndia tothom estava satisfet.

Fins que una nit va venir una gran tempesta. L'aigua va desfer el fang, el vent va endur-se la palla i un llamp perdut va encendre les branques seques. L'endemà, els ciutadans de Selvilàndia miraven incrèduls com fumejava el que quedava de la Torre Bloc.

- Que en són de desagraïts els pobres, que no saben tenir cura del que els donem —va dir el senyor Cavall.