El procés de democratització iniciat a l’Estat espanyol a partir de la mort de Franco, va donar com a resultat uns anys d’alt interès polític en el que s’ha conegut com la transició espanyola. No serà objecte d’anàlisi, si més no avui, la periodització o la nominalització de la transició, sinó que agafarem l’essència de la paraula, que no és altra cosa que el pas d’un règim polític a un altre, i en aquest marc general destacarem la visió localista que dóna la premsa comarcal que va renéixer aquells anys, com va ser el cas de Mestral.
El setmanari d’informació Mestral va sortir, per primera vegada, el 15 de setembre de 1978. Aquest tenia l’edició a la ciutat de Reus, tot i que la seva voluntat més enllà del localisme, era la d’arribar a les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Tarragonès i el Baix Camp. És a dir, una possible divisió del Camp de Tarragona. L’editava l’empresa Premsa Intercomarcal, una societat anònima que va recollir el capital amb l’emissió d’accions de mil pessetes. Una fórmula que pretenia, per part dels impulsors, mantenir un òptim control de la publicació. A banda que dintre del grup cap de les tres ciutats (Tarragona, Reus i Valls) podia tenir majoria accionarial. Els equilibris de bon principi, no eren pocs, petit accionariat i territorial, tal com hem destacat, però també calia cercar el suport de tots els sectors demòcrates: progressistes i catalanistes.
Avui ens volem centrar en el primer número, i més concretament en la carta del director, Josep-Francesc Valls, en tant que aquí trobem les intencions que cercava aquesta publicació. En la seva presentació ja van destacar la importància de la participació, en tant que volia ser la veu dels que la resta de mitjans ignoraven, perquè la resta no eren altra cosa que altaveus del poder. Ells, per contra, volien empoderar, mediàticament, els sectors d’oposició franquista. D’alguna manera pretenia ser un punt de trobada, el nexe d’unió, de totes les forces democràtiques, amb les evidents dificultats que suposava seure en una mateixa taula, amb un mateix objectiu, sectors amb interessos diferents al de crear un mitjà alternatiu. Tampoc és estrany, però, que les forces progressistes i catalanistes s’unissin en un projecte, especialment a les acaballes del franquisme, una societat civil, especialment benestant, es va anar organitzant al Camp de Tarragona, entorn a exemples com la Llibreria de la Rambla, a Tarragona, o el Centre de Lectura de Reus.
Mestral, doncs, en el seu primer número, ja apel·lava directament a la resta de mitjans existents, entenem que molt especialment al diari provincial que encara es deia oficialment el Diario Español i que era el mitjà local de més trajectòria i tirada, que sempre havia actuat des de i per al poder. L’apel·lació no era poca, en tant que els tractava, ni més ni menys, de manipuladors. Però també es referia a aquells mitjans que al no ser locals no informaven de les comarques tarragonines, entrant, doncs, en un altre element, el centralisme de Barcelona. Aquest punt, però, no s’ha d’entendre com un odi cap a la ciutat Comtal, sinó com una crítica al centralisme com a tal, de la mateixa manera que criticaren el madrileny. De fet des del primer número trobem una secció que es diu Crònica de Catalunya, però que en altres moments es titularà directament Crònica de Barcelona, i que incloïa reflexions de Màrius Carol, el qual actuava com a corresponsal, és a dir, a la inversa de la lògica dels mitjans comunicatius en el que les corresponsalies són les que es dirigeixen a comarques. Al mateix temps, doncs, s’allunyava d’aquell tarragonisme que basava, i malauradament basa, la seva existència en l’antagonisme amb Barcelona, i no pas en potenciar-se a si mateix.
Per últim, farem un cop d’ull ràpid a l’àmplia primera redacció, ja que també ens dóna moltes pistes del que pretenien. Tot i que les intencions eren generalistes, no hi ha dubte que els interessos alternatius passaven per un especial interès amb la cultura, motiu pel qual era la secció que comptava amb més col·laboradores i col·laboradors, entre els que es poden destacar l'historiador reusenc Pere Anguera, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, o l’arquitecte Antoni Pujol. Per altra banda, a treball, trobàvem el periodista Tomàs Carot, el qual va estar vinculat en posteriors aventures periodístiques locals durant la transició. En política destacaven noms com el que aleshores era diputat provincial pel PSUC, el montblanquí Maties Vives, i altres diputats, de CiU del PSC o d’ERC. Territorialment, el nucli dur es trobava al Baix i l’Alt Camp, mentre que Tarragona, tenia un paper més secundari. Un altre dia analitzarem, estrictament, els motius que poden explicar aquest últim element.
Així doncs, amb Mestral, renaixia la premsa comarcal tarragonina i democràtica. Aquesta va ser la primera experiència intercomarcal de la transició, però no va ser la única, en tot cas el primer intent, ja que malauradament la seva trajectòria serà de poc més d’un any. En un altre moment, doncs, veurem la seva influència en les posteriors publicacions i si van complir o no, amb les intencions de premsa alternativa amb les que es van presentar i que avui hem comentat.
Bibliografia
— BATET RIUS, Ivet (2004) 20 anys fent El Pati: Crònica d’un setmanari comarcal nascut amb la democràcia. Cossetània Edicions. Valls. Pàgina: 21
— CAROT GINER, Tomàs (2012) La Transició. “Història de Tarragona”. República, Dictadura i democràcia. Volum V. Pagès Editors. Lleida. Pàgines: 342-343.
— MARTÍ I MARTÍ, Josep Maria (1998) Periodisme radiofònic i transició política a Reus. Cossetània Edicions. Valls. Pàgines: 67-68.
— OLIVÉ, Enric (1989) Història del Camp de Tarragona. I El Tarragonès. Publicacions de la Diputació de Tarragona. Tarragona. Pàgina: 279.
Portada del diari Mestral. Foto: Gabino Martínez
