El picapedrer és "l'operari que treballa la pedra que ha d'ésser emprada en construcció", segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, i, en un sector cada vegada més mecanitzat en què manca molta mà d'obra qualificada, són pocs els artesans que encara es guanyen la vida amb les tècniques tradicionals. En part, perquè no hi ha relleu generacional i, a poc a poc, els professionals van envellint i l'ofici es va perdent.
"Tenim un grup a nivell de Catalunya i en som 14, a Tarragona en quedem cinc i el més jove té 45 anys", evidencia el picapedrer Florenci Andreazini, establert al polígon industrial Pedrafita de La Selva del Camp. En el seu cas, ha treballat i treballa molt de la mà de l'empresa constructora Constècnia, que acostuma a proporcionar-li la pedra; però es va iniciar en aquest ofici fa quaranta anys.
Explica que havia estat mecànic de motors industrials durant deu anys -"els pitjors de la seva vida", assegura-, fins que va visitar l'artista selvatà Abel Ferrater, que era pintor i feia escultura en ciment, i a les tardes, després de sortir de la feina, es va anar introduint en aquest món. "Me'n vaig anar a l'Albiol a buscar una pedra, encara la tinc a casa i hi posa 'principi i fi' perquè va quedar un desastre i pensava que el meu camí s'acabava allà; però després, vaig comprar uns blocs d'alabastre, que és més tou, a Sarral, i les figures ja van sortir més acceptables", recorda.
A partir de llavors, va anar millorant i fent realitat el que sempre havia volgut: picar pedra i fer escultures. Des de fa quatre dècades, el picapedrer ha après l'ofici de manera autodidacta, preguntant i escoltant a qui en sabia més que ell quan era jove, coneixent la pedra i les eines; a més de passar moltes hores, dissabtes i diumenges sencers, al taller. Pocs anys abans de la jubilació, Florenci Andreazini es permet triar en quins projectes vol treballar i gaudeix de la seva vocació.
Control numèric vs a mà alçada
El picapedrer de La Selva assenyala que "feina continuada sobre pedra" mai n'ha tingut i, per això, va haver d'iniciar-se, també, en els estucs de calç i compaginar-ho amb projectes de restauració que, malgrat tot, amb els anys ha anat deixant de banda, entre altres motius perquè ara s'exigeix tenir el títol de restaurador, encara que l'experiència i la formació pràctica certifiquin molts més coneixements.
Actualment, es dedica principalment a tallar pedra, a més d'alguns encàrrecs que li arriben directament. En aquest sentit, els pocs artesans que encara es dediquen a la pedra han de "lluitar" contra el control numèric, ja que, malgrat no completar els detalls de la peça, les empreses o institucions que necessiten una gran producció d'escultures en pedra opten per les eines automatitzades en lloc de trucar a un picapedrer.
Andreazini posa l'exemple de la Seu Vella de Lleida i una de les seves gàrgoles: li van proposar que fes l'anivellat amb fang i el motlle d'escaiola a partir de la qual ells farien la còpia en 3D per "fabricar" l'escultura amb control numèric. "Per una sola peça, però era molt més efectiu -i econòmic- treballar la pedra manualment", afegeix.
En el dia a dia al taller, on està instal·lat des de fa vint anys, després d'haver "picat pedra" al jardí de casa, al tros i a una granja; descriu que "utilitza la radial i el martell pneumàtic per desbastar el bloc, amb el controlador buida la pedra sobrant, per guanyar temps". I destaca que, a l'hora de fer a mà els volums de la figura, empra un punxó, estris comprats de ferro amb punta de widia i moltes eines que s'ha fabricat ell mateix al torn, d'acord amb les necessitats de cada projecte.
La torratxa de la Casa Navàs de Reus
Andreazini és el picapedrer que està treballant en el projecte de restitució de la torratxa de la Casa Navàs de Reus. Com ja vam informar a TarragonaDigital fa unes setmanes, ja està muntada una primera bastida a la cantonada de l'edifici modernista per prendre les mides i poder traslladar als plànols les xifres exactes de cada peça que constituirà la torratxa recuperada, que pesarà entre 25 i 30 tones.
"Em fa molta gràcia treballar a la Casa Navàs", expressa l'artesà qui afirma que no "es vol jubilar fins que no acabi el projecte, encara que la presa de mesures per a l'estructura metàl·lica comportarà que el calendari s'allargui fins al mes de juny, fins a Sant Pere del 2025". Quan aquest mitjà va visitar el seu taller, estava treballant en el mainell i el seu capitell, tot i que, de moment, només són proves per veure com encaixen la pedra i el metall perquè tenen dilatacions diferents.
Florenci Andreazini explica que "quan es va fer la torratxa, era només de pedra, però avui en dia els arquitectes no se’n refien i faran una estructura metàl·lica". La pedra tindrà uns forats per on es caragolarà al ferro i, quan estigui tot mesurat, encaixarà i es muntarà completament al taller de Constècnia a La Selva, amb tots els ornaments en pedra enllestits i la forja coronant la torratxa. Així, unes peces amb les altres -com un puzle- es col·locaran directament a la plaça del Mercadal de Reus.
Feines i «anècdotes» arreu del territori
El selvatà confessa que no sap si reconstruir la torratxa que va dissenyar Domènech i Montaner serà la seva última feina, perquè hi ha algun altre projecte que el motiva, però, en tot cas, la seva trajectòria ha sigut d'allò més prolífica. A més d'algunes escultures de carrer al municipi del Baix Camp, el seu "currículum" inclou des del Palau de la Generalitat a la Seu Vella de Lleida.
Alhora, a la demarcació tarragonina ha deixat empremta. S'ha encarregat de reconstruir la volta de pedra de la Cartoixa d'Escaladei; la restauració de la Torre del Pretori i l'amfiteatre romà, així com la renovació de la Casa Canals de Tarragona; i va crear dues gàrgoles per a la Prioral de Sant Pere i l'escultura del Cronos del Cementiri General de Reus, on també va treballar en la restauració de diferents pavellons de l'Institut Pere Mata.
Martell i cisell en mà, ha intervingut diverses esglésies (Montblanc, les Borges del Camp, la Pobla de Mafumet, Salomó, Nulles, Cambrils, el barri del Serrallo, Sarral, Vinyols i els Arcs...); va restaurar el molí del Pont de Cornudella de Montsant, el castell del Paborde de la Selva, el claustre de l'Institut Salvador Vilaseca i la façana de l'Ajuntament de la Secuita; a més d'haver actuat en la majoria d'obres de l'arquitecte Pere Blai al territori.
"Picar manualment és molt relaxant i és un ofici que t'estira, dissabtes i diumenges sempre soc aquí, baixo al taller a les sis del matí i em poso a dibuixar, faig dissenys propis i després els pico; però les obres que faig per a mi no es venen ni tenen preu", conclou orgullós de la feina feta, el picapedrer.
