Fotograma de la pel·lícula 'A Spell to Ward off the Darkness'.A Spell to Ward off the Darkness de Ben Russell i Ben Rivers encetarà les projeccions de divendres a les quatre de la tarda. Dos directors, tres moviments. Dos dels artistes més reconeguts del cinema experi- mental retraten tres moments del procés vital i creatiu de Robert A. A. Lowe, músic i per- former, més conegut pel seu projecte Lichens. Des del pla inicial fins a l’últim crit, passant pel triangle de foc que marca cada capítol, A Spell és un trip solitari per trobar-se amb la natura i trobar-se a un mateix, des d’una comuna d’Estònia, als majestuosos boscos de Finlàndia, fins a un concert de Black Metal a Noruega, viatjant des del qüestionament polític fins a la suggestió contemplativa. Elegantment artística i captivadorament exigent, es presenta com tot un repte per a l’espectador. Ben Russell i Ben Rivers, en la seva recerca trencadora de fronteres entre art i cinema ens regalen tota una experiència sensorial i transcendent, d’iniciació pràcticament mística. Un plat, que no serà per a tots els gustos, però definitivament exquisit.
A les sis de la tarda arribarà el torn de Family Tour , Lili (Nuria Gago) torna al seu poble natal per a passar uns dies amb la familia després de viure diversos anys a Mèxic. Durant la seva estància, la seva excèntrica mare la obligarà a visitar a familiars que poc o gens sembla que sàpiguen sobre ella. La òpera prima de Liliana Torres juga amb la situació incòmoda i reflex- iona sobre la nostàlgia, la tolerància i el paper castrador de la família. El singular dispositiu desplegat per Torres a Family Tour (utilitzar als membres de la seva família com actors, a excepció de l’actriu professional que la interpreta a ella) ens fa repensar en experièn- cies híbrides recents com el cas de l’anglesa The Arbor (Clio Barnard) o la recent The Act of Killing (Joshua Oppenheimer, Christine Cynn).
A les vuit del vespre Zoran, il mio nippote scemo s'estrena a Espanya. Zoran és un vinater resabut, cansat de tot, amb un humor punyent i sorneguer que viu a una bucòlica regió del Friuli, a dos passes d’Eslovènia. Antics amors, melangia, i por al canvi el fan anar tot el dia del sofà a la bodega i Sant-torne-m’hi. Però li arriben notícies d’Eslovènia, una tieta (oblidada) li deixa una curiosa herència, un nebot, un pel ximple, al que haurà d’ajudar a superar la pèrdua. Carregada de personatges pintorescos, envoltada d’un entorn idílic, Zoran, il mio nippote scemo és una comèdia sense complexos. Des del humor exagerat ens parla de les qüestions més planeres (i complexes) de la vida: seguir endavant, fer front als problemes, i madurar. La curiosa història d’afecte i d’evolució emocional de la curiosa família va trencar motlles a un festival tan seriós com Venezia, fent-se amb un reguitzell de premis. Si baixeu la guàrdia, us acabarà conquerint a vosaltres també.
El títol defineix perfectament el film, sobre com influeix el cavall a la vida de l’home, i l’home al cavall en la voluntat de dominar la natura, sobre la lluita per la vida en aquest mon passatger. Si li sumen el fi sentit del humor, i una manera pràcticament insolent de filmar i mostrar unes històries encreuades que ballen a mig camí entre la faula i la fantasia, tenim un pel·lícula que ens trasllada en un carrusel d’emocions, estèticament i sensorials, i de tant en tant ens roba (o ens regala) un somriure còmplice, un «oh» de sorpresa, un «nom’hopuccreure» en una Islàndia cinemàtica molt diferent de la que es veu a Prometheus o Juego de Tronos . Benedikt Erlingsson, home de teatre, que ha actuat a les ordres de Lars Von Trier, ens regala preciosos cavalls devotament filmats, meravellosos i captivants paisatges i homes fent coses en aquest fabulosa primera obra del ja anomenat Kusturika nòrdic. Poc més es necessita per ser seduït i deixar-te anar en moments tendres, delicats, i divertits. Després de la retrospectiva dedicada a Islàndia el 2012, De cavalls i homes ens torna a demostrar amb fina ironia i to sostingut, l’alta qualitat procedent del nord.
'Los Ganglios' a la Nit Bizarra
«Difícil superar-se i fer-ho pitjor cada any», són els objectius d'aquest acte emblemàtic del REC. Amb la complicitat de La Inèrcia, per aconseguir aquest objectiu, ningú millor que Los Ganglios, que posaran el colofó a una vetllada que l'organització descriu com «lamentable» i que esperen que sigui «inoblidable».
Los Ganglios és un grup, bé, potser són més que això, són un col·lectiu, són tres en un de sol (Xoxé Tétano, Leli Loro y Rafael Filete). Són cantautors i a la vegada bakalas, es poden disfressar al mateix moment de ninjes, rapers dels vuitanta o skins galàctics, tots alhora. Agitats i divertits. En el fons, a Los Ganglios trobem una creativitat desmesurada, hi ha música, lletres, vídeos, clips i videoart, disseny i sobretot un humor fi, negre i surrealista.
Los Ganglios és un grup, bé, potser són més que això, són un col·lectiu, són tres en un de sol (Xoxé Tétano, Leli Loro y Rafael Filete). Són cantautors i a la vegada bakalas, es poden disfressar al mateix moment de ninjes, rapers dels vuitanta o skins galàctics, tots alhora. Agitats i divertits. En el fons, a Los Ganglios trobem una creativitat desmesurada, hi ha música, lletres, vídeos, clips i videoart, disseny i sobretot un humor fi, negre i surrealista.
