La transhumància fa referència a la migració estacional dels ramats a la recerca de pastures en funció de l'època de l'any, és a dir, cap a zones de muntanya a l'estiu i a les planes, a l'hivern. Sumat al fet que el pasturatge s'ha anat perdent des que el sector primari es va començar a industrialitzar, encara és menys habitual que els ramaders practiquin avui dia l'activitat transhumant. Amb tot, alguns pastors del Baix Camp encara es desplacen i, el que és més important, la reivindiquen com un estil de vida.
Encara que les principals zones de pastura es troben al Pirineu i, en menor mesura, a la Franja de Ponent, un dels grans avantatges de les Muntanyes de Prades i la Serra del Montsant és que es tracta d'un territori petit amb molts pastors -una dotzena-, una "concentració" que actualment es dona en poques zones de Catalunya (com el Lluçanès o l'Empordà) i en focus molt aïllats. Això els permet fer xarxa i tenir més força a l'hora d'impulsar projectes i reivindicar millores.
D'altra banda, la transhumància no només és positiva pel bestiar i l'economia ramadera, ja que és el mètode més sostenible econòmicament i ambientalment parlant, també incorpora una reivindicació inherent del patrimoni natural d'un territori. No obstant això, el declivi de la transhumància des de principis del segle XX -sobretot per les dificultats que comporta l'ofici i la baixa rendibilitat- va fer que la majoria de les vies pecuàries o camins ramaders quedessin en desús, ja que van perdre la seva funció essencial com a eixos de comunicació entre el litoral i el Pirineu, en el cas de Catalunya, on actualment hi ha 146 municipis amb camins ramaders classificats, 39 dels quals es troben a la demarcació de Tarragona.
A més de la funció de xarxa de connexió, aquests camins han tingut un paper clau en la preservació i conservació dels ecosistemes; el trànsit ramader i el pasturatge generen un gran tallafoc natural amb la neteja del sotabosc, al mateix temps que el pas del bestiar fomenta la biodiversitat de les espècies. En un territori amb important passat agrícola, van arribar a configurar-se centenars de quilòmetres: travessant muntanyes, sovint en zones elevades per esquivar els barrancs, lluny de les zones de conreu per evitar conflictes amb els pagesos i orientats cap a zones interfluvials, vinculades al dret d'abeurada als rius i llacs (en temps en què no hi havia una sequera tan extrema).
L'associació Manou, una filosofia de vida
"El primer que diem quan fem una transhumància és que un camí ramader és un dret de pas i un dret de pas es reivindica passant", expressa Daniel Giraldo des de l'associació Manou. L'entitat, amb seu a Alforja, es va crear l'any 2010 per agrupar persones que volien recuperar oficis antics; les tècniques tradicionals en una societat en què tot és molt tecnològic i hi ha una gran tendència a conceptualitzar les coses.
Fent un símil amb l'agricultura, Giraldo critica la teorització perquè "hi ha moltes escoles i discursos, però pocs amb les mans tocant a terra". Per això, des de Manou, i sota el paraigua també de l'entitat Cingles Vermells, reivindiquen "l'assaig i error" i cuidar els animals amb un contacte més directe, preservar els boscos, elaborar formatge de manera artesanal i promoure una forma de vida saludable.
«Un camí ramader és un dret de pas i un dret de pas es reivindica passant»
El ramader evidencia que la renaturalització urbana que es fomenta arreu és "buscar la solució a tot el que s'ha causat, però abans de tot això, l'ecosistema ja era sostenible i naturalitzat". Una forma de renaturalitzar el territori, però, és a través de la transhumància on s'han cultivat conreus, s'han acabat venent les terres, s'han abandonat els camps i, "com els camins ara es revaloritzen com un bé públic, la gent ha entès que eren seus", lamenta Daniel Giraldo.
De fet, els camins ramaders estan protegits i regulats per la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, que estableix que són béns de domini públic de les CCAA sota un ús controlat, que defensi la seva integritat i pugui ser compatible amb altres activitats sempre que facilitin el trànsit del bestiar, finalitat que promou mesures de protecció i restauració per a la seva correcta conservació.
Recuperar una altra manera de fer
Per tant, en l'àmbit jurídic o legal, aquesta xarxa de camins té una consideració cabdal per al territori i, a partir d'aquí, es pot reivindicar l'ofici de pastor i les maneres tradicionals de fer. Les diferents races de cabres i ovelles estan "preparades biològicament" -adaptació al clima i les tasques rurals dels nostres avantpassats- per caminar 20 quilòmetres al dia; es tracta de fer un ramat, tornar a adaptar-les i començar a caminar.
"Són les vies dels pastors i no volem abandonar els camins ni deixar perdre aquest patrimoni", referma Giraldo. Ell mateix acostuma a desplaçar-se entre Alforja i Margalef (Priorat) amb el seu ramat de 120 cabres lleteres, dos cops l'any, treballant per consolidar el corredor biològic del Parc Natural del Montsant. El ramader defineix la transhumància com una manera de viure que "enganxa" perquè "et fa entendre com era aquest paisatge".
Paral·lelament, l'associació Manou ha lluitat molt per poder elaborar formatge de granja i que els nous requisits de la Unió Europea fossin compatibles amb les receptes tradicionals, un obstacle més que es van trobar durant uns anys sumat al repte que suposa tenir un ramat transhumant -en comparació amb un estabulat- i una filosofia "d'abans".
En aquesta línia, Isaac Muntas assenyala que "pocs pastors surten en realitat de l'Escola de Pastors, que dona fonaments bàsics i molta teoria" i afirma que "en aquest ofici, necessites buscar bons terrenys, conèixer la vegetació i saber on s’alimentarà millor el ramat perquè es guanyin bé la vida". Recalca, també, que "les cabres s'acostumen a tu amb el temps i tu llegeixes el seu comportament" i són animals molt rutinaris. Cada dia a la mateixa hora, i mentre durin les hores de sol, han de sortir a pasturar.
«Necessites buscar bons terrenys, conèixer la vegetació i saber on s’alimentaran millor perquè es guanyin bé la vida»
A prop de casa: la transmitància
Muntas gestiona un ramat d'unes 200 cabres, que voldria ampliar pròximament a 250; tot i que, a diferència de molts altres ramaders del territori, no són lleteres perquè considera que "munyir per tenir llet i fer formatge és una feina més esclava i necessita més inversió per tenir una infraestructura i més gent". En canvi, es dedica a la venda directa i de proximitat, a restaurants i particulars de la zona, de la carn de cabrit, de "què pot treure més rendiment".
El pastor, a més, fa transmitàncies, és a dir, desplaçaments més curts amb el bestiar. D'una banda, creu que invertir recursos i tant d'esforç per moure's fins al Pirineu tot sol pagaria la pena si tingués mil cabres, però prefereix desplaçar-se uns quants quilòmetres pel territori. "A més, aquests terrenys són molt bons per les cabres, estic molt content d'estar aquí, encara que ja comença a faltar menjar", apunta.
Les pluges han salvat la temporada, però, al final, l'activitat transhumant requereix "buscar-se la vida per veure on pasturar i mirar d'aconseguir aigua; és com si estiguéssim cent anys enrere amb l'afegit que el riu i les fonts s'han assecat", explica Isaac Muntas. D'altra banda, a més de ser beneficiós pel medi i per la dieta del bestiar, el pastor pot estalviar-se el farratge.
Reivindicacions i dificultats del sector
També Daniel Giraldo fa diverses transmitàncies els mesos que està a la demarcació, de fet, el pròxim mes de febrer, anirà a La Móra, a Tarragona, on s'està promovent que la tasca de mantenir i preservar el bosc pugui accedir al pagament per serveis. Aquesta és, precisament, la principal reivindicació de tot el sector ramader a Catalunya: posar en valor la feina que fan amb els ramats de cabres i ovelles per conservar la vegetació i alhora protegir els terrenys dels incendis forestals.
Giraldo desitja que algun dia surti bé la iniciativa, perquè actualment només cinc pastors catalans ho estan cobrant per part de la Generalitat, afirma, mentre d'altres opten a ajuts de les diputacions. "El pastor extensiu ha d'estar treballant cada dia i ha de tenir un reconeixement econòmic, un incentiu, sense que s'expliqui -erròniament- a la ciutadania que se'ns paga per anar a tallar els boscos", exposa.
Per la seva banda, Isaac Muntas és el pastor més jove de les Muntanyes de Prades, fa tres anys que té el ramat i voldria jubilar-s'hi. És un cas poc habitual i, després de pagar molts crèdits per la inversió inicial que va fer, comença a veure la llum i a tenir beneficis. "Ningú es farà ric, però es tracta de tenir un sou per anar vivint", recorda.
Més enllà del sacrifici diari i la gran responsabilitat que comporta portar un ramat, ell gaudeix molt de la feina, tot i la burocràcia que cada vegada els ocupa més temps; però entén que hi hagi poc relleu generacional i poca gent incorporant-se a l'ofici. Els ajuts del Departament d'Agricultura han donat suport a 239 joves emprenedors el 2024 -dinou a Tarragona-, i aquests requereixen un compromís de cinc anys, però "a l'hora de la veritat, les subvencions només serveixen per anar aguantant", lamenta Muntas.
Les ermites del Baix Camp
Després de cinc anys fent transhumàncies, Giraldo col·labora com a pastor amb altres associacions i entitats que s'han anat creant, com el Centre d'Estudis i Recursos de la Transhumància de Lluçà o el projecte Camí Ramader de Marina, que aplega una trentena d'ajuntaments. Amb tot, "tenint en comtpe que reivindiquem la proximitat, no és coherent portar aquesta lluita i agafar el ramat només per recuperar el traçat més gran de Catalunya; està bé, però sense perdre això d’aquí, perquè és el meu entorn i on estic vuit mesos l’any", exposa el pastor.
Així, va sorgir la necessitat de fer alguna cosa al territori i, encara que tot és molt embrionari, ja han començat a treballar, conjuntament amb el Joan Rovira com a mentor, per anar recuperant traçats -al Priorat, la Serra de Llaberia, fins a les muntanyes de Tivissa-Vandellòs-, buscar plànols i parlar amb les institucions. El plantejament a què han arribat i que es va engegar fa un any és la ruta de les ermites del Baix Camp.
La seva voluntat és obrir una ruta circular on pugui viure una persona que es vulgui incorporar al sector, és a dir, que pugui pasturar amb el ramat i tingui llocs on dormir, deixar descansar el bestiar i donar-los aigua. Giraldo descriu que és "un projecte a llarg termini, l'objectiu és que d'aquí a cinc anys un pastor ho pugui fer; primer, es faran pujar cent crestons -mascles capats- cada any, fins a arribar a uns 300, perquè és un ramat que, un cop domesticat, és molt fàcil de portar".
«Essencials» del projecte
Actualment, compten amb un estudiant de doctorat en paisatge i pastoralisme que està elaborant la memòria del projecte per tirar-lo endavant, amb les següents premisses:
- L'itinerari sortirà des d'Alforja, anirà fins a l'ermita de Sant Antoni, a la riera d'Alforja; baixarà cap a les Borges del Camp, per fer nit a l'ermita de la Mare de Déu de la Riera; d'allà es passarà a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp i, després, al monestir d'Escornalbou i, des d'allà, a l'ermita de Puigcerver, on ja s'ha condicionat amb un corral per al bestiar, amb aigua, un espai per munyir i un habitacle amb estufa per al ramader. I finalment, la ruta tancarà a l'ermita d'Arbolí.
- En un principi, la renaturalització es dotarà de manera altruista, però esperen aconseguir suport econòmic i recursos per facilitar la feina. Per exemple, una màquina que ajudi a obrir els camins.
- Les ermites, a més de tenir una part mística, sempre han sigut llocs d'acollida i són part del patrimoni. Per tant, la intenció del projecte és relligar el territori, els entorns de cada ermita, la majoria dels quals s'han perdut.