La vila de l'Arboç va patir el 9 de juny de 1808 l'episodi més sagnant i cruel de la seva història. Va ser el dia que l'exèrcit francès de Napoleó Bonaparte va arrasar el poble, deixant un rastre de sang i cendres al seu darrere. Un trist episodi de la Guerra del Francès del qual se'n compleixen 214 anys i que la vila recordarà aquest dijous.

Sufocar la revolta dels sometents

L'Arboç, aleshores una vila emmurallada, va ser víctima de la crueltat de l'exèrcit napoleònic, que pujava de Tarragona per sufocar la revolta dels sometents. Aquesta milícia d'autoprotecció civil havia causat estralls a l'exèrcit francès uns dies abans al Bruc. Per aquest motiu, un destacament comandat pel general Chabran es va desplaçar des de Tarragona per sufocar aquella revolta.

Als afores de l'Arboç, el destacament va ser atacat per una trentena de sometents de Valls i els pobles veïns. Quan va arribar el cos de l'exèrcit francès, els sometents es van refugiar darrere la muralla de l'Arboç. Chabran va decidir encerclar la vila perquè ningú s'escapés, i va ordenar entrar a MataDegolla, és a dir, sense fer presoners.

El salvatge atac va ser respost per la població civil, armada amb qualsevol estri, i pels sometents que s'havien refugiat a la vila. En una desesperada crida a la població dels pobles veïns, les campanes de l'església de Sant Julià no paraven de tocar a sometent i foc. En un intent de silenciar els campaners, un canó francès va disparar contra el campanar i va deixar una marca a la façana encara visible.

En record d'aquella resistència desesperada

La vila de l'Arboç va ser cremada i destrossada sense pietat, patint també el pillatge de les tropes franceses. L'endemà al matí, aquestes van seguir la seva marxa cap al nord. El municipi vol recordar aquest dijous 9 de juny el trist dia en què un exèrcit professional va massacrar una població civil gairebé desarmada.

Per això a partir de les 19.30 hores, els campaners de l'Arboç tocaran de nou a sometent i a foc. Serà un homenatge a la defensa desesperada dels seus avantpassats i una manera de reclamar que, algun dia, no hi hagi més guerres.